(Perpinyà, 1913 – 2002)
Historiador. Estudià a Tolosa i a les facultats de lletres de París i de Madrid. D’ençà del 1945 treballà a París.
Entre diverses obres sobre història de Catalunya destaca L’offre de rétrocession du Roussillon à l’Espagne, publicada el 1962 en versió catalana.
(Palma de Mallorca, 15 abril 1913 – 19 gener 1977)
Periodista. Estudià dret a Barcelona i a Saragossa. Exercí la crítica d’art a “Baleares”, on signà amb el pseudònim Gafim.
El seu llibre Tres viatges amb calma per l’illa de la calma (1952) revela un esperit irònic i enginyós.
(Algemesí, Ribera Alta, 26 maig 1913 – Bunyol, Foia de Bunyol, 6 gener 2002)
Violinista i director d’orquestra. Estudià a París i a Siena. Ha sovintejat les seves actuacions com a concertista a diverses capitals europees.
Dirigí la Banda Municipal i l’Orquestra Municipal de València i fou director del Conservatori de València (1980-83) i fundà, a la mateixa ciutat, l’Agrupació de Música de Cambra.
El 2004 foren publicades les seves memòries Sesenta años de vida musical. Memorias.
(País Valencià, 1913 – 1939)
Organisme. Aplegà les cooperatives existents al País Valencià. Fou creada per Regina Lamo i Cebrià Gay. Tingué com a òrgan de premsa “La Cooperación” (València).
Reorganitzada el 1928, sota l’impuls de Vicent Genovès, es reféu de nou per a ingressar en la Federació Nacional de Cooperatives Espanyoles (1934).
Bernat Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1838 – 1910) Impressor, director i propietari de diaris. Propietari dels diaris “El Menorquín” (1869-74) i “El Pueblo” (1892-94) i dels setmanaris “La Locomotora” (1871-72) i “El Volcán” (1872). Publicà Lo llibre dels glosats (1867), recull de glosats i goigs populars, i Biblioteca de autores menorquines.
Salvador Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1841 – 1913) Gramàtic. Autor d’una gramàtica o diccionari menorquí en castellà (1902).
Pau Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1836 – 1920) Actor i autor teatral. Escriví diversos sainets populars de costums: Ses trapasses d’en Pelaio o ses mones de sa cala (1889), Adoración de los Reyes Magos, Entremès de ses flassades, i col·laborà en la segona part de Dony Pere Singlar (1882; segona part, 1884), del seu fill:
(València, 1 juny 1913 – Madrid, 18 abril 1999)
Escriptor i director de cinema. Fou premi Nacional de Literatura el 1947, amb l’assaig Jornadas de Miguel de Cervantes. Guionista d’alguns dels films de R. Gil per a les productores Cifesa i Aspa Films, aquesta darrera fundada per Escrivà.
Debutà en la direcció amb El hombre de la isla (1959), a la qual han seguit, entre d’altres, Dulcinea (1969), La lozana andaluza (1976), Esperando a papá (1980) i Montoyas y Tarantos (1989, seleccionada als Oscars).
En els darrers anys s’especialitzà en telesèries.
(Perpinyà, 21 maig 1913 – 22 maig 1990)
Folklorista. Fundador (1963) i conservador de la Casa Pairal, Museu Català de les Arts i Tradicions Populars de Perpinyà.
Ha participat activament en els diversos moviments catalanistes: “Germanor”, Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, Orfeó Català.
És autor de Goigs del Rosselló (1951) i de diversos estudis d’etnografia rossellonesa.
Luis Dabán y Ramírez de Arellano (Pamplona, Navarra, 1841 – Madrid, 1892) Militar. Durant la Tercera Guerra Carlina combaté als carlins al Maestrat. Davant les seves forces Martínez Campos (1874) proclamà Alfons XII de Borbó rei d’Espanya a Sagunt.
Antonio Dabán y Ramírez de Arellano (Pamplona, Navarra, 1842 – Madrid, 1913) Militar. Durant la Tercera Guerra Carlina actuà al Principat i al País Valencià. Fou capità general de València (1890-92).
(Benlloc, Plana Alta, 9 maig 1862 – Benimàmet, Horta, 23 maig 1913)
Eclesiàstic. A dotze anys s’incorporà com a voluntari a l’exèrcit carlí, i hi féu la guerra amb la graduació de sergent. Professà després en l’orde dominicà.
Enèrgic polemista polític, el 1893 fundà el diari “El Valenciano”, i animà moltes altres publicacions periòdiques al llarg de la seva vida, des de les quals desplegà una campanya permanent contra els partits i les ideologies de signe liberal.
El 1894 difongué el llibre León XIII, los carlistas y la monarquía liberal, que fou considerat ofensiu per a la jerarquia eclesiàstica i per a les institucions espanyoles, cosa que li valgué un procés judicial, l’expatriació i l’expulsió de l’orde dominicà.
Reduït a clergue secular, continuà la seva labor de pamfletista, cada cop més inclinat a l’extremisme dretà. Col·laborà sovint al setmanari carlí de Barcelona “Lo Mestre Titas” (1897).
Entorn del 1900 se separà de l’obediència del pretendent Carles VII per estimar que el carlisme oficial esdevenia d’esquerra, i a partir d’aleshores predicà el pròxim esdeveniment d’un Gran Monarca messiànic i creà les Milícies de la Creu, organització místico-política que aconseguí grups d’adeptes al Principat i al País Valencià.
A part una vasta producció de temes religiosos en castellà, és obra seva un Ensaig de programa regionalista fonamental (1907).
(Xàtiva, Costera, 19 gener 1849 – Xella, Canal de Navarrés, 1913)
Escriptor en castellà.
Escriví poesies, narracions i drames que revelen la influència exclusiva dels escriptors romàntics.
Traduí el Gaül del fals Ossian, i la seva obra més destacada és la novel·la Celeste (1874).
Dades dels Països Catalans 