(Barcelona, 1872 – 1911)
Arquitecte. Fou professor de geometria descriptiva i de composició a l’Escola Superior d’Arquitectura.
Treballà amb Gaudí a la casa-palau del Comte de Güell i amb Lluís Domènech i Montaner en la direcció de les obres del Gran Hotel, de Palma de Mallorca. Autor, encara, de diversos edificis industrials i particulars.
El 1906, l’ajuntament de Barcelona li premià la casa Pince, al carrer de Ferran.
(Barcelona, 1911)
Obra publicada per Joaquim Horta i Boadella, per tal de donar constància del nou grup d’escriptors i il·lustradors, tot i que hi havia també autors modernistes o pre-noucentistes.
Hi van col·laborar importants escriptors i il·lustradors del moment.
(Barcelona, 1911 – Cabrera de Mar, Maresme, 15 juliol 1996)
Pintor i escultor. Format inicialment sota la direcció dels pintors Joaquim Mir i Francesc Domingo, rebé, però, el veritable mestratge plàstic de l’escultor Manolo Hugué, amb qui va conviure durant setze anys a Caldes de Montbui.
La seva obra presenta, ultra la lluminositat de Mir, la ferma estructura interna de Manolo Hugué.
Fou un dels fundadors del Cercle Maillol (1945).
(Portbou, Alt Empordà, 7 novembre 1911 – Madrid, 3 octubre 2013)
Pintora. Germana de Rafael Santos. Féu un breu aprenentatge a Valladolid amb el pintor italià C. Perotti.
Considerada com una revelació, es feren ressò de la seva pintura, mig expressionista, mig surrealista, diversos intel·lectuals catalans i de l’estat. El 1931 presentà una exposició individual a París, i el 1932 participà en la col·lectiva d’Artistas Ibéricos a Copenhaguen i París.
El 1933 fou invitada a l’exposició del Carnegie Institute de Pittsburgh (EUA) i el 1936 figurà al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia. Exposà a Barcelona per primer cop el 1935 a les Galeries Syra juntament amb Emili Grau i Sala, amb qui es casà.
La seva obra, decantada cap al postimpressionisme, tracta preferentment del paisatge i els interiors.
Fill seu és el també pintor Julià Grau i Santos.
(Barcelona, 30 novembre 1872 – 21 febrer 1911)
Pintor i dibuixant. No féu estudis sistemàtics en cap institució oficial, sinó que es formà amb preferència al costat de mestres independents, el més remarcable dels quals va ésser Lluís Graner, que tenia com a models gent pobra, models que impressionaren Nonell i que, llevat de la darrera etapa de l’obra d’aquest, són les úniques persones que figuren en els seus quadres.
Les primeres obres són paisatges, que va fer amb el grup Sant Martí, del qual també formaven part els pintors Ricard Canals i Joaquim Mir. El 1893 va fer la primera exposició, davant la indiferència general, indiferència i fins i tot oposició que durà fins a l’exposició que l’any 1910 va realitzar al Faianç Català, la qual va marcar el seu primer èxit públic.
El 1894, durant una estada de tres mesos a Caldes de Boí, pintà i dibuixà la sèrie dels cretins, que exposà tot seguit a Barcelona. El 1895 conegué Picasso, amb qui establí una estreta amistat i, preocupat pels problemes de la matèria, realitza algunes innovacions. A partir del 1897 féu diverses estades a París, on el marxant Ambroise Vallard li preparà algunes exposicions i on residí durant un quant temps.
L’ambient dels Quatre Gats féu més propícia la realització del seu treball i li donà un cert encoratjament enfront dels fracassos repetits que tenia la seva obra en les exhibicions públiques, cosa que encara feia més retret el seu caràcter.
L’exposició del 1903 va ésser també un altre fracàs. El pintor, completament marginat, optà per contestar, quan l’interrogaven sobre la pròpia obra, amb la frase, que ha esdevingut cèlebre, “jo pinto i prou”. Tanmateix, això no és veritat, perquè, si bé l’obra de Nonell marcà la introducció a Catalunya dels problemes formals que havien aparegut arreu (n’és un exemple el divisionisme cromàtic que caracteritza les obres del període de les gitanes i dels retrats), aquests mateixos problemes li venien proposats per la recerca d’una millor expressió plàstica del drama humà que plasmava en les pròpies teles.
Pintura profundament psicològica, l’obra de Nonell es a l’inici del sentit que el color adquirí amb l’expressionisme i amb l’informalisme. Dels colors terrosos clars de l’obra inicial passà a les masses cromàtiques blaves, negres i rogenques, i arribà, durant el darrer període de l’obra, a una coloració a base de roses clars. A més del color, s’interessà sempre per les possibilitats plàstiques de la matèria.
Fou també un dibuixant ple d’expressió, com ho demostren sobretot els dibuixos publicats a la revista “Pèl & Ploma”.
Després de la seva mort, l’obra de Nonell ha estat cada cop més valorada, fins al punt que fou presentada a l’exposició parisenca de “Les Sources du XX siècle” (1960).
(Barcelona, 4 agost 1911 – Molins de Rei, Baix Llobregat, 15 febrer 1968)
Geòleg. Llicenciat en ciències naturals a la Universitat de Barcelona (1932), fou professor auxiliar d’aquesta universitat i catedràtic de geografia física a Oviedo (1948-59), estudià tectònica alpina a Grenoble (1949-53) i fou el primer catedràtic d’estratigrafia a Madrid.
Durant els anys 1936-39 aixecà el primer mapa geològic d’Andorra a escala 1:50.000, publicà nombrosos treballs sobre tectònica i morfologia del Prepirineu i del Pirineu català, i sobre la hidrologia càrstica del Sistema Mediterrani.
Creà el Servicio Geológico del Instituto de Estudios Asturianos i les revistes “Breviora Geologica Asturica” i “Speleon”. Fou un dels fundadors de l’Editorial Alpina, de Granollers (1949), i publicà a més diversos treballs de divulgació.
(Barcelona, 1911 – 26 novembre 1994)
Creador gràfic, dissenyador i impressor. Es formà amb el seu pare i a Llotja. Des dels anys 1930 es va dedicar a la creació de cartells, cobertes i sobrecobertes de llibres i edicions de bibliòfil. Durant molt de temps fou director artístic de Seix i Barral. Impulsà el trànsit entre el darrer noucentisme i el disseny gràfic contemporani.
El 1947 fundà Filograf, Institut d’Art Gràfic, on creà alfabets (entre ells el Gaudí, guardonat el 1962 amb el Delta d’Or), marques, plaquetes, calidoscopis, etc, compaginant magistralment tradició i innovació i on es realitzaren les diverses revistes del grup Dau al Set. El 1954 va crear l’editorial PEN.
Entre d’altres premis va rebre el Ciutat de Barcelona (1982), la Creu de Sant Jordi (1986), el Graphic Design Escellence Awards (1989), el Premio Nacional de Diseño (1991) i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1992).
(Sant Celoni, Vallès Oriental, 22 maig 1911 – Barcelona, 26 març 1988)
Violinista i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on el 1950 aconseguí el premi extraordinari de composició. Deixeble d’Eduard Toldrà, de Lluís Millet i d’Enric Morera. Fou concertino i sots-director (1944-62) i director interí (1962-67) de l’Orquestra Municipal de Barcelona i sots-director de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1967-78). Fou assessor musical de Radio Nacional de España (1948-76) i catedràtic de música de cambra del Conservatori Municipal de Música de Barcelona (1969-81).
De les seves composicions destaquen especialment Suite Mediterrània (1951), el ballet Romance de la fragua, estrenat a París el 1952, Concert per a violí i orquestra en si menor (1958), la suite Una nit de Nadal (1960), La tarde, la noche y el amanecer (1962), premi Itàlia de la RAI 1962, Mediterrània-3 (1976), De la terra, del mar, Cant a Barcelona sobre un poema de M. Costa i Llobera (1980) i Erols (1982). Orquestrà peces de piano d’Enric Granados i n’enregistrà en disc dirigint l’Orquestra del Conservatori de París.
(Arenys de Mar, Maresme, 17 gener 1911 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 19 octubre 1995)
Advocat i escriptor. Llicenciat en dret a Barcelona (1933). Guanyà amb Tríptic (publicat el 1964), el premi de narracions Narcís Oller 1937. Visqué vuit anys a Mèxic, on s’havia exiliat el 1939, on fou redactor del “Full Català” i dels “Quaderns de l’Exili”.
S’hi llicencià en lletres (1946) i reflectí l’encís d’aquell país en obres com Abans de l’alba (1954), La ciutat i el tròpic (1956) i Érem quatre (1960). Ja a Catalunya i en obres posteriors, com Miralls tèrbols (1966), De lluny i de prop (1973), Entre tots o farem tot (1982) o Sedna (1985) retrata amb gran imaginació i un estil impecable el món català.
Estigué casat amb l’escriptora gal·lesa Esyllt T. Lawrence.
(Barcelona, 1911 – )
(ESAB) Centre universitari. Creat per la diputació com a continuació de l’Escola Provincial d’Agricultura (1898), fou ampliada per la Mancomunitat de Catalunya el 1914 i per la Generalitat de Catalunya el 1931. Atorgava els títols d’enginyer i tècnic agrícola, i impartia diversos cursos monogràfics i d’especialització i formació del sector agrari.
Molt important de cara a la formació de la pagesia foren els textos d’Ensenyament Postal Agrícola. També cal fer esment de la confecció del mapa agrícola de Catalunya i la creació del Centre d’Estudis i Experimentació de Caldes de Montbui.
El 1940 li fou canviat el nom pel d’Escuela de Peritos Agrícolas y Superior de Barcelona. Des del 1980 és una escola tècnica universitària adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya, i el 1987 la diputació acordà la recuperació del nom fundacional.
Enllaç web: Escola d’Enginyeria Agroalimentària…
Dades dels Països Catalans 