(Pomar de Cinca, Aragó, 11 novembre 1909 – 1985)
Pintor. De formació autodidàctica. Residí habitualment a Barcelona, on es donà a conèixer l’any 1945.
Les seves primeres obres són marcadament post-impressionistes, bé que aviat evolucionaren vers plantejaments expressionistes i, sobretot, coloristes.
Fou membre fundador del grup Lais i signant del Manifest negre (1949).
Les seves darreres obres tendeixen a simplificar al màxim qualsevol referència a elements concrets.
(Barcelona, 26 octubre 1909 – a la batalla de l’Ebre, desembre 1938)
Escriptor. Especialista en literatura comparada, fou un dels valors més sòlids de la seva generació.
Publicà Lectures europees (1936), Stendhal en España (París, 1936), Shakespeare a Catalunya (1937), Iniciación a la literatura (1937) i Vocabulario literario (1938).
(Barcelona, 23 novembre 1850 – 24 juny 1909)
Erudit bibliògraf i arqueòleg. Fill de Josep Antoni Elias i d’Aloy, i germà de Josep i Ramon.
Dugué a terme investigacions arqueològiques i publicà Los estudios históricos y arqueológicos en Cataluña en el siglo XVIII.
Director del Museu d’Antiguitats de Barcelona, fundà la “Revista Històrica Latina” (1874).
Autor del Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX (1889-95) i de nombrosos articles, especialment bibliogràfics.
(Terrassa, Vallès Occidental, 27 octubre 1909 – Barcelona, 6 octubre 2002)
Escriptor i professor de català.
Ha publicat les novel·les Una societat limitada (1962) i Joventut alada (1964), els poemes La riuada (1966), els llibres de prosa poètica A dos corrents (1976) i El vianant (1978), una biografia de Ramon Vinyes (1972) i diccionaris bilingües.
El 1988 li fou otorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
(Sevilla, Andalusia, 10 novembre 1835 – Barcelona, 29 abril 1909)
Poetessa i escriptora. Òrfena a disset anys, es traslladà a Madrid, on visqué difícilment fins que el vescomte de Torres-Solanot la cridà a Barcelona perquè l’ajudés en la preparació de les seves idees espiritistes.
Durant vint anys, mentre residia a Gràcia, des del 1879, publicà la revista mensual “La Luz del Porvenir”, ensems amb diversos llibres de poesies, uns altres de controvèrsia, com El espiritismo refutando los errores del catolicismo romano (1880) i, especialment, els llibres que anà dictant mentre estava adormida en estat mediúmic (Memorias del padre Germán i Te perdono!, en 8 volums), que han estat reeditats recentment a l’Argentina.
(Tortosa, Baix Ebre, 1 abril 1836 – 25 gener 1909)
Eclesiàstic. Sacerdot (1860), es doctorà en teologia a València (1867).
Dedicat en especial al foment de vocacions sacerdotals, creà el col·legi de Sant Josep de Tortosa (1873) per a seminaristes. I uns altres a València, Múrcia, Oriola, etc.
Fundà la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans del Cor de Jesús (1883-84), dedicada sobretot a la direcció de seminaris diocesans.
El 1892 inaugurà el Colegio Español de Roma, per a la formació del clericat espanyol.
El 1930 li fou iniciat el procés de beatificació a Tortosa.
(la Canonja, Tarragonès, 1816 – Barcelona, 1909)
Metge alienista.
Visità França a fi d’assabentar-se de les noves tècniques emprades; al seu retorn creà la Fundació Dolsa, que establí l’Institut Frenopàtic de les Corts (Barcelona).
El succeí en la direcció de l’Institut el seu fill Lluís Dolsa i Ramon.
(Manresa, Bages, 23 maig 1909 – Barcelona, 27 juliol 1984)
Assagista i crític literari. Professor de literatura espanyola, fou Premi Nacional de Literatura el 1936 i membre de la Real Academia de la Lengua (des del 1967).
Seguidor i divulgador de l’obra d’Eugeni d’Ors i també preocupat per divulgat el seu pensament estètic, produí una abundant bibliografia, entre la qual figuren Modernismo frente al Noventa y ocho (1951), Papers d’identitat (1959) i Literatura y contorno social (1978).
També són importants els estudis sobre literatura catalana: L’avantguardisme a Catalunya i altres notes de crítica (1930), Cartes de navegar (1935), De literatura catalana. Estudis i interpretacions (1956), Papers d’identitat (1959), Viatge a l’Atlàntida i retorn a Ítaca (1962) i La defenestració de Xènius (1967).
(Oix, Garrotxa, 1909 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1964)
Ceramista i pintor. Deixeble de Joan Colom, inicià la seva activitat artística com a pintor paisatgista.
Fou premiat a la Biennal de Venècia (1941) i a l’Exposició Internacional de Canes (1955).
Des del 1950 s’instal·là a la Bisbal d’Empordà, on es dedicà a la producció de ceràmica artística, inspirada en formes tradicionals catalanes.
Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Barcelona, 4 maig 1909 – 8 gener 1992)
Escriptor. Ha estat fundador i president de l’Associació de Practicants Escriptors i Artistes el 1958.
És autor dels reculls poètics 27 visions de calitja (1964), Al frec d’un aire nou (1968), Penell al vent (1973), Cants de roentor (1975) i Llambrecs (1979),
El 1981 publicà La gasosa, recull d’articles periodístics, i el 1990, la poligrafia El retruc.
Dades dels Països Catalans 