(Montblanc, Conca de Barberà, 1907 – 1992)
Escriptor. Fundador i vice-president del Cercle Obrer Intel·lectual de Catalunya, col·laborador de “L’Insurgent” i fundador de la revista “L’Estel”.
S’exilià a França el 1939, i en retornà el 1960.
(Barcelona, 28 maig 1907 – 12 març 1984)
Compositor de sardanes. Estudià a l’Escola Municipal de Música.
És autor de les sardanes titulades L’enamorada, La nit de Nadal, El nostre Montserrat, A la meva mare i Sospir; de sardanes corals com Nit; de l’obra de concerts per a cobla Adéu, Maria, de diversos lieder i de corals.
(Alginet, Ribera Alta, novembre 1837 – Barcelona, 1907)
Escriptor. Fou magistrat a Albacete, Tarragona i Barcelona. Era gran amic de Teodor Llorente i Vicent Venceslau Querol.
Té una producció poètica abundant, en majoria esparsa. Escriví més en castellà que no pas en català.
Les obres més destacades són el poema Iolanda i el llibre Idealisme.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1907 – Barcelona, 1968)
Farmacèutic i advocat. Fou el cap de la secció universitària de Palestra.
La seva intervenció fou decisiva en la fundació i l’expansió de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), de la qual fou el primer president fins el 1934.
(Barcelona, 25 juliol 1826 – Madrid, 3 octubre 1907)
Financer. Fill d’Ignasi Girona i Targa i germà de Manuel, Casimir i Ignasi, juntament amb els quals crearen nombroses empreses i la construcció del canal d’Urgell.
Fou també un dels fundadors del Banco de Castilla (1871).
Fou el pare de Jaume Girona i Canaleta (Barcelona, 1856 – 1896) Banquer. Li fou concedit el comtat d’Eleta.
(Barcelona, 10 febrer 1907 – Oxford, Regne Unit, 6 maig 1998)
Editor, llibreter, traductor i bibliòfil. Nebot de Gustau Gili i Roig.
Emigrà a Londres on fundà l’editorial The Dolphin Book Company.
Entre les seves nombroses publicacions destaquen Anthology of Catalan Lyric Poetry (1953), de Joan Triadú, i Catalan Grammar (1943), primera gramàtica catalana per a anglesos, de la qual s’han fet diverses edicions.
(Terrassa, Vallès Occidental, 29 desembre 1907 – Banyoles, Pla de l’Estany, 21 octubre 1998)
Metge cardiòleg. Es llicencià a Barcelona i anà a París pensionat per l’Agrupament Escolar.
El 1943 guanyà les oposicions a catedràtic de Saragossa i des del 1944 fou catedràtic de patologia i clínica mèdica a la Universitat de Barcelona i director del servei de Lluita Sanitària contra les cardiopaties i de l’Escola de Cardio-angiologia de la mateixa universitat (1952).
El 1955 creà els “Archivos Españoles de Medicina Interna” i, a partir del 1959, fou director de la “Colección Española de Monografías Médicas”.
Presidí l’Acadèmia de Ciències Mèdiques (1958-66) i fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
(Barcelona, 1907 – 1996 / 2013 – )
Galeria d’art. Dedicada especialment a la pintura contemporània, fou dirigida pels germans Joan, Carme i Miquel Gaspar i per Manuel Feliu.
Hi exposaren grans personalitats de la pintura moderna, entre els quals Picasso, que el 1956 ho féu per primer cop a Espanya després de la guerra civil. També acollí l’obra dels més importants artistes nacionals i estrangers.
Abans del primer tancament, els conflictes entre els hereus de Miquel Gaspar (mort 1989) i el germà d’aquest, Joan, dugueren aquest darrer a fundar una nova Galeria Joan Gaspar, que s’inaugurà el 1993.
L’any 2013 familiars dels fundadors tornaren a obrir l’establiment.
(Barcelona, 26 octubre 1907 – 23 octubre 1971)
Pianista. Néta de Francesc Toldrà.
Estudià a Barcelona i a París, on obtingué èxits remarcables.
(Manises, Horta, 1907 – Barcelona, 1977)
Pintor. Fill i deixeble de Lluís Garcia i Falgàs, aprengué també amb el seu oncle Pasqual Capuz. Es formà a Llotja, i el 1949 visità París, Suïssa i Itàlia.
Exposà a París (1949) i diverses vegades a Barcelona. És representat al Museu d’Art Modern de Barcelona i en diverses col·leccions del país i dels EUA. El Museu de Manises i el Nacional de Ceràmica de València tenen sales monogràfiques dedicades a ell.
Els seus retrats, realistes i acadèmics, però d’una notable personalitat, es beneficien d’una sòlida construcció i d’una acusada penetració psicològica.
Dades dels Països Catalans 