Ballarina. Coneguda artísticament com Teresina Boronat. Fou deixebla de Pauleta Pàmies.
L’any 1919, quan tenia quinze anys, debutà com a primera dansarina al Teatre del Liceu amb l’obra Thaïs. Posteriorment, la seva vocació pel cant la portà a treballar al Teatre Líric Català, on estrenà Don Juan de Serrallonga (amb música d’Enric Morera).
L’any 1924 debutà com a dansarina al Teatre Nacional de l’Òpera de París amb l’obra Taglioní chez Musette. El 1927 va obrir a París una escola de dansa.
Actor dramàtic. El 1870 es va traslladar a l’Argentina, on durant uns anys va treballar com a primer actor, interpretant especialment melodrames.
El 1883 tornà a Barcelona i s’encarregà de la direcció del Teatre Català (Romea), on actuà en castellà. Àngel Guimerà el trià com a protagonista de les seves obres Mar i cel (1888), L’ànima morta, Rei i monjo, Terra baixa, etc, i això marcà el seu establiment definitiu en el teatre en català.
Entitat bancària. Fundada sota el nom de Banc Alemany Transatlàntic, com a filial de la Deutsche Veberseeische Bank. El volum de les seves operacions cresqué ràpidament, no solament dins l’estat espanyol, sinó també a l’Amèrica Llatina.
Acabada la Segona Guerra Mundial, a conseqüència del segrest dels béns alemanys pels aliats, els afers a Espanya passaren al Comitè Aliat de Control, que l’any 1950 vengué tots els seus drets a un grup de capitalistes catalans, que canviaren la denominació per l’actual, i el capital fou fixat en 25 milions de pessetes. Els grans càrrecs directius foren ocupats en gran part per les mateixes persones, moltes d’elles alemanyes.
El 1956, absorbí el Banc Comercial de Terrassa. El Deutsche Bank té un terç del capital i controla la seva gestió.
La seva obra més important és Orígenes históricos de Cataluña (1897), guanyadora del premi Martorell i que dóna un gran pas en els estudis d’onomàstica. Altres treballs són Crítica de la estenografía española (1877), Etimologies catalanes (1885), Influencia de la civilización romana en Cataluña, comprobada por la orografía (1888) i Historia de la Real Academia de Ciencias y Artes (1895). Deixà material per a la publicació d’un diccionari català.
Compositor i pianista. Autor de les sarsueles La Virgen de Guadalupe i El guerrillero, d’una Sonata a l’antiga, de preludis per a piano, de cançons i de música d’església.
El 1938 anà a París i a les Filipines, on dirigí “El Debate”. Fou empresonat pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Ajudà el president Carlos Rómulo a preparar la “Carta de Río”.
Després del 1945 s’establí a Madrid, i durant 25 anys fou corresponsal, a Londres, París i Washington, d'”ABC”, “Diario de Barcelona” i “Destino”. Fou un periodista brillant i un especialista en política internacional.
Pintor, decorador i escriptor. Format a l’escola municipal de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, d’on fou expulsat el 1926, freqüentà durant aquest període el grup literari espanyol dit de la Generació del 27. A continuació va participar en les activitats més avantguardistes que se celebraven a Catalunya i experimentà influències diverses: cubisme, pintures de sentit idíl·lic descriptiu del català Joaquim Sunyer, l’exemple de certs italians, com Carrà.
En 1925-26 exposà repetidament a Madrid i Barcelona, fins que el 1928 es traslladà a París, on es relacionà amb el moviment surrealista, del qual es convertí en la figura més brillant i coneguda. Allà conegué Gala Diakonova, amb qui es casà i visqué fins a la seva mort. La seva primera exposició a París tingué lloc el 1929, i aquell any i el 1931 col·laborà amb L. Buñuel a les pel·lícules Un chien andalou i L’age d’or.
El 1934 viatjà per primera vegada als EUA, i, després del seu recorregut per Itàlia el 1937 i el 1939, s’establí des del 1940 fins al 1956 a Nova York, on desplegà el gran talent que posseïa per a l’escàndol, fet que li valgué l’expulsió del grup surrealista d’André Breton, acusat d’impuresa i d’ésser un Avida Dollars (anagrama del seu nom). A partir del 1956 alternà la seva residència a EUA amb llargues estades a la seva finca de Portlligat, a Cadaqués. Des del 1970 se succeïren els reconeixements oficials.
La pintura de Dalí, que es caracteritza per una gran minuciositat acadèmica i per la representació d’escenes oníriques, té unes certes similituds ambientals, però no formals, amb la pintura metafísica de De Chirico i exhibeix una gran varietat d’elements plàstics (alguns dels quals obsessivament repetits en tota la producció de l’autor), mal·leabilitat d’objectes sòlids, abundants al·lusions sexuals, juxtaposició d’objectes i éssers (a vegades amb excessos barroquistes i a vegades amb un cru realisme fotogràfic), metamorfosis de persones en mobles, etc. Arrencà del noucentisme i després d’algunes temptatives cubistes es dedicà a plasmar el producte del que ell anomenava activitat paranoico-crítica.
Entre els quadres més famosos destaquen La persistència de la memòria (Rellotges tous, 1931), L’espectre del sex-appeal (1931), La cistella del pa (1945, tema ja tractat el 1926), La Mare de Déu de Portlligat (1950), una de les nombroses obres inspirades en Gala, El Crist de sant Joan de la Creu (1951), Última cena (1955), La batalla de Tetuan (1962), inspirada en l’obra homònima de Fortuny, etc.
Participà en un film d’Alfred Hitchcock, Spellbound (1945), on realitzà les pintures que eren el tema fonamental de la història. També es dedicà a l’escenografia de ballets i d’obres teatrals i a l’elaboració de joies, fetes amb la mateixa fantasia que la seva pintura. Il·lustrà llibres, com Les chants de Maldoror, de Lautréamont (1934) i el Don Quijote (1946), i publicà Secret Life of Salvador Dalí (1942), Rostres ocults (1944), 50 secrets de l’art de pintar (1948) i Journal d’un génie (1964).
El 1974 va inaugurar a Figueres el Teatre-Museu Dalí, que recull part de la seva obra. La Fundació Gala-Dalí, constituïda el 1984, gestiona el seu llegat. L’any 1981 rebé la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 fou nomenat marquès de Púbol.
La seva obra d’historiador se centra en els estudis medievals. Publicà diverses edicions crítiques, com la Crònica de Desclot (1949-51) i el Llibre de feyts d’armes de Catalunya (1948), del qual va proposar com a autor J.G. Roig i Jalpí, en contra de la tradicional autoria, atribuïda a Bernat Boades. Autor, a més de La historiografia de Catalunya en el període primitiu (1950) i de La llegenda de Guillem de Montcada (1958).
Fet presoner per les forces franquistes el mateix 18 de juliol, fou condemnat a mort, però se salvà gràcies a un bescanvi. S’exilià a Mèxic i a París, i fou president de les corts de la República a l’exili abans de retornar al Principat, el 1976.
Retornat a la militància d’Esquerra Republicana, presidí la comissió de traspassos de serveis diputacions-Generalitat (1978-79) i fou (1979-82) senador per Barcelona en les eleccions del 1979, trencà amb aquest partit (1982) i fou elegit diputat al Parlament de Catalunya com a independent en la candidatura del PSC-PSOE (1984).
Entre les seves obres destaquen: Albuminúria, la seva valoració pràctica (1935), El metge davant l’hipertens (1969) i diferents diccionaris mèdics. Col·laborador de les dues edicions del Vocabulari Mèdic (1974 i 1979), ha contribuït decisivament a les tasques de normalització del llenguatge científic.
Dades dels Països Catalans 