Arxiu d'etiquetes: 1898

Escofet i Alsina, Frederic

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 juliol 1898 – 27 març 1987)

Militar. Va lluitar al Marroc i el 1926 tornà a Catalunya amb el grau de capità. El 1930 passà al cos de Mossos d’Esquadra i, amb la moderna reinstauració de la Generalitat, va ésser ajudant de Francesc Macià i de Lluís Companys quan ocuparen la presidència de la Generalitat.

Durant els fets del 6 d’octubre de 1934, fou nomenat comissari general d’ordre públic i, en fracassar la revolta, fou condemnat a mort per un consell de guerra, si bé la pena li va ésser commutada per la de presó perpètua. Després del triomf del Front Popular (febrer 1936), tornà a ocupar el mateix càrrec.

Com a comissari general d’ordre públic, aconseguí de dominar a Catalunya l’alçament militar del 19 de juliol de 1936. Va fer la guerra civil com a comandant al front d’Aragó i després ocupà de nou l’ajudantia de Companys, i s’exilià amb ell el 1939 i va anar a Brussel·les.

Va publicar unes memòries Al servei de Catalunya i de la República (1973), i el 1975 fou nomenat comandant honorari dels Mossos d’Esquadra.

Castanys i Borràs, Valentí

5 Respostes

(Barcelona, 7 juliol 1898 – 11 setembre 1965)

Dibuixant i periodista. Recollí el vessant humorístic de la premsa esportiva catalana, assimilant-lo i donant-li un estil propi i un simbolisme i un llenguatge característics. Des de molt jove començà a publicar en periòdics infantils. Però la consagració li vingué en guanyar el premi Francesc Cambó en el Primer Saló d’Humoristes, l’any 1916. La seva producció, molt extensa, es pot resseguir des de “Xut!” (1922-36) fins a “Destino” (1939-65) passant per “El Be Negre” (1931-33) i “El Once” (1945-65) i les revistes infantils com “En Patufet” fins a “TBO”.

S’especialitzà en qüestions esportives, entre les seves creacions més populars es destaquen la d’el Vell Barça (l’avi carismàtic i bonhomiós), i les seves caricatures dels esportistes, sobretot els futbolistes, no han estat superades. Tanmateix en els relats sobre la família Sistacs, molt sovint radiofònics, portà a cap una desimbolta sàtira social de la petita i mitjana burgesia catalana. Freqüentment, també, inserí en alguns dels periòdics citats relats curts, sempre enginyosos i amb una punta satírica.

Estrenà obres de teatre, com Ha guanyat el Barça (1949), també publicà Fira de ninots, Jaula de monos, La memòria es diverteix (1964), La família Sistacs (1965) i El comte Mitjacana, i il·lustrà Les aventures de Polzet, de Vidrao, i Guerra en la Selva, de Manuel Amat.

Fou el pare de Valentí Castanys i Fornells.

Carner i Ribalta, Josep

16 Respostes

(Balaguer, Noguera, 14 abril 1898 – Simi Valley, Califòrnia, USA, 12 març 1988)

Polític i escriptor. El 1920 fundà el setmanari “Flama” de Balaguer. Exiliat durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou redactor en cap del butlletí “Estat Català” (1924-25), de París.

Afiliat a Estat Català, el 1925 acompanyà Francesc Macià a Moscou i fou un dels dirigents dels fets de Prats de Molló (1926), pel quals fou processat a París. Assistí a l’assemblea independentista de l’Havana (1928). Durant la República fou cap de premsa del Parlament (1932-36) i comissari d’Espectacles de la Generalitat. Exiliat novament als Estats Units (1939), on es dedicà al món del cinema i col·laborà a “Lletres” i “El Poble Català”, de Mèxic, en 1942-43 fou director de “Free Catalònia”.

Escriví poesies: Acoraments i gaudis (1925), Càntic d’amor (1934), Les gràcies terrenals (1958), L’alegre vianant (1969), etc. Són importants les versions Poetes rusos de la Revolució (1937).

També publicà novel·les: L’etern adolescent (1925) i Sota el cel dels tròpics (1935), teatre: El plaer de viure (1936), i sobretot assaigs històrics: Francesc Macià (1931), Els catalans en la descoberta i colonització de Califòrnia (1947), Retorn a Macià (1987), el volum de memòries De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló (1972) i col·laborà en l’obra Macià, la seva actuació a l’estranger (1952).

Va traduir al català obres de Conrad, Tagore, Gorki i Valéry.

Canyameres i Casamada, Ferran

3 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental, 22 gener 1898 – Barcelona, 28 setembre 1964)

Escriptor i traductor. Exiliat a París el 1939, hi fundà l’editorial Albor, que publicà llibres catalans de bibliòfil. Tornà el 1950, i fou empresonat per haver ajudat Joan Comorera, que vivia clandestinament a Barcelona.

Poeta noucentista: Mig temps (1950), Com el Vallès no hi ha res (1951) i Poesia secreta (1955), fou temptat per altres gèneres, com el teatre: El cercle de la por, estrenada a Tolosa de Llenguadoc el 1948; narració: Claror de nit (1945), El gos que udolà a la mort (1958), Món, dimoni i carn (1962); biografia: Josep Oller i la seva època (1959), Clavé, un solitari (1963); monografia comarcal: El Vallès (1961), i d’altres.

Els llibres de memòries, estilitzats i lírics, són potser, els més significatius del conjunt de la seva obra: Quan els sentits s’afinen (1960), De París, el fel i la mel (1965) i Diari íntim (1970). També traduí al català obres de Baudelaire, Coolen, Maurette, etc, i, al castellà, nombroses novel·les de Simenon. Autor d’El gran sapastre (1977), obra sobre Joan Puig i Ferreter, escrita cap al 1941, després d’enemistar-s’hi.

Cabot i Ribot, Just

3 Respostes

(Barcelona, 4 maig 1898 – París, França, 25 febrer 1961)

Escriptor i traductor. Relacionat amb artistes i escriptors, des del 1922 col·laborà en “La Publicitat”, “La Nau”, “L’Opinió” o “L’Esport Català” -dels qual fou promotor i animador-. El 1929 s’incorporà al setmanari “Mirador”, tot just creat per Amadeu Hurtado, i hi treballà constantment com a ànima i director fins que la revista, intervinguda, fou incorporada al PSUC. Participà en la creació d’Acció Catalana. Exiliat a París, hi regentà una llibreria i accentuà la seva passió per la bibliografília.

Com a traductor, deixà modèliques versions catalanes de Stendhal, H.G. Wells, Stevenson, Casanova, etc. Autor d’articles i assaigs mordaços i penetrants, el 1992 en fou editada una part a Barcelona per V. Soler. Estava casat amb la marxant d’art Rosa-Antonieta Castelucho.

Buïgas i Sans, Carles

5 Respostes

(Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 27 agost 1979)

Enginyer luminotècnic. Fill de Gaietà Buïgas i Monravà.

Autodidacte, des del 1916 formà part de la comissió de treballs preparatoris per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i el 1926 en fou nomenat cap de la secció d’aigües i il·luminació. Projectà els brolladors del palau de Pedralbes i la primitiva font lluminosa de Montjuïc, així com l’il·luminació i les fonts monumentals de formes i colors canviants que presidien el recinte de l’exposició.

Col·laborà també en el projecte del transbordador aeri del port de Barcelona (inaugurat el 1931). El 1934 va il·luminar les coves del Drac, de Mallorca.

Posteriorment va dissenyar i projectar d’altres fonts, com la de l’Exposició de París (1937), i les de Lieja i Nova York (1939), Lisboa (1940), Roma (1953), Granada, València (1963), Sant Sebastià (1963), etc. Fou autor del projecte per al Teatre Integral d’Aigua i Llum.

El 1969 l’ajuntament de Barcelona li concedí la medalla d’or al Mèrit Artístic.

És autor també de narracions de ciència-ficció: Bajo las estrellas (Viajes de Gil Delmar).