(Barcelona, 24 juliol 1898 – 5 setembre 1959)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts i al Cercle Artístic de Sant Lluc. Ha destacat com a imatger.
Algunes de les seves obres es troben al monestir de Montserrat.
(Mataró, Maresme, segle XIX – 1898)
Religiós escolapi. Reuní una notable col·lecció de monedes, sobretot de catalanes i romanes.
(Valls, Alt Camp, 1840 – 1898)
Industrial i inventor. Construí un curiós model d’automòbil amb motor a petroli, el primer que circulà pels carrers de Barcelona.
(Elx, Baix Vinalopó, 24 març 1898 – Alacant, 16 agost 1940)
Pintor. Residí a Granollers des del 1921, on començà publicant caricatures en diverses publicacions locals.
El 1927 participà en la seva primera exposició col·lectiva de pintura a Granollers, on es formà i destacà com a paisatgista. A partir del 1932 comença a exposar a Madrid, Barcelona i València.
A l’inici de la guerra civil es dedicà a recuperar pintures i elements artístics de finques abandonades, i dipositar-les a l’antiga presó de Granollers.
Té algunes teles al Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Palma de Mallorca, 28 març 1827 – Barcelona, 28 octubre 1898)
Poetessa. Germana de Pere d’Alcàntara. Casada amb el poeta Miquel Victorià Amer (1860), residí a Barcelona.
Conreà des de molt jove la poesia i participà assíduament als Jocs Florals de Barcelona; obtingué ja un accèssit el 1859 amb Anyorança i fou premiada encara en diverses ocasions. Un recull dels seus poemes fou publicat al volum Poesies (1855), ampliat el 1908, però moltes han estat disperses a publicacions de Barcelona i Palma de Mallorca.
La seva poesia, basada en temes populars, familiars i sobretot religiosos, és influïda sovint per la lírica popular i té en moltes composicions una gran senzillesa, equilibri i un cert encant.
(Sant Vicenç de Calders, Baix Penedès, 11 octubre 1898 – Barcelona, 5 febrer 1967)
Escriptora i pedagoga. Mestra de les escoles de l’ajuntament de Barcelona i del Patronat Escolar.
Col·laboradora de “Cavall Fort” i autora de Beceroles (1966) i Estels (1967), llibres per a l’ensenyament del català als infants.
(Barcelona, 1898 – Madrid, 1951)
Autor teatral. Escriví nombroses peces en vers, com L’escut de Catalunya (1923) -en col·laboració amb Lluís Millà– i Pels nostres fills (1923), que fou reeditada sovint.
Col·laborà en “La Escena Catalana” amb el pseudònim Garcilius.
(Barcelona, 1898 – 1 juliol 1989)
Arqueòleg. Baró d’Esponellà. Fill i successor de Carles de Fortuny i de Miralles. Obtingué el títol d’enginyer agrícola a l’Escola Superior de la Mancomunitat de Catalunya i perit agrícola de l’estat el 1920.
A més de nombrosos càrrecs estatals, fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1940) i del Foment Nacional d’Horticultura (1930).
Com a arqueòleg destacà el seu treball a les excavacions ibèriques de Montjuïc (1946) i a les d’una vil·la romana a la seva propietat de Sant-romà (Tiana). Fou responsable de la secció d’arqueologia i de prehistòria de “La Vanguardia”.
(Corró d’Avall, Vallès Oriental, 1866 – Barcelona, 22 octubre 1898)
Músic i cal·lígraf. Era germà de Pius.
És autor de peces musicals, com la gran marxa Les vestales (1888), premiada per l’Académie Lamartine, de París, el poema musical Manfred (1892), per a piano, estudis, etc.
Fou cal·lígraf del capítol de la catedral de Barcelona (1883-98).
Dades dels Països Catalans 