(Manlleu, Osona, 19 juliol 1896 – 1 juliol 2010)
Entitat financera fundada per empresaris de la ciutat on és domiciliada.
L’any 2010 es fusionà amb la Caixa de Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Girona per crear el grup Unnim.
(Barcelona, 1837 – 1896)
Jurista. Fundador de l’Asociación Española para la Reforma Penitenciaria (1879) i promotor de la presó cel·lular de Barcelona.
Publicà diversos estudis sobre qüestions penitenciàries.
(Piera, Anoia, 3 març 1896 – Barcelona, 10 març 1958)
Veterinari. Va cursar estudis de veterinària i s’especialitzà en bacteriologia al Laboratori Municipal de Barcelona. Dirigí l’Instituto de Biología Animal de Madrid, on fou catedràtic de la Facultat de Veterinària (1930-33).
Les seves descobertes sobre nous vaccins per a les malalties contagioses del bestiar van obtenir un ressò notable. Tornà a Barcelona, on fou el primer president del Col·legi de Veterinaris de Catalunya, i fundà i dirigí “La Veterinària Catalana” (1934-36).
Publicà treballs sobre immunologia i microbiologia en català i en castellà. També és autor, entre d’altres, dels llibres Divagaciones inmunológicas (1941) i La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas (1951), que és un dels seus treballs més interessants.
(les Corts de Sarrià, Barcelona, 15 abril 1839 – Barcelona, 30 juny 1896)
Autor i empresari teatral. Era paleta d’ofici. Es dedicà intensament al teatre.
Escriví moltes obres de circumstàncies, en català i en castellà de baix nivell literari però d’èxit notable, ja que afalagava sense limitacions els gustos del públic poc exigent. Un dels seus successos més considerables fou La monja enterrada en vida o els secrets d’aquell convent.
Fou empresari del teatre Odeon, on serien representades sovint les seves obres de caràcter més truculent, raó per la qual s’estengué irònicament el sobrenom de l’Escorxador per designar aquell teatre. Quan aquest desaparegué Piquet es retirà.
Instituí a Sarrià un premi a la virtut, fet que motivà la inclusió del seu retrat a la galeria de sarrianencs il·lustres i el fet de donar el seu nom a un carrer de l’antiga vila, avui agregada a Barcelona.
(Reus, Baix Camp, 1823 – 1896)
Pianista i compositor. Actuà a Madrid, formant duo amb L.M. Gottschalk, i com a solista a Saragossa, Tarragona, Reus i a l’estranger.
Fou director de l’orquestra del monestir d’El Escorial (1886-89). Hi estrenà el 1887 la Missa de Rèquiem de Josep de Letamendi.
Escriví obres per a piano.
(Cabanes, Alt Empordà, 18 març 1896 – Cervera, Segarra, 19 febrer 1975)
Paleontòleg. Estudiós de la flora fòssil de l’Oligocè de la Segarra, col·laborà amb Josep Ramon Bataller i George Depape, als quals facilità els materials per a la publicació Flore oligocène de Cervera (Catalogne) (1950), i amb altres especialistes, principalment francesos.
Publicà nombroses notes amb noves aportacions a aquesta flora, sovint en revistes comarcals.
La seva col·lecció de més d’un miler de fòssils de la Segarra, fou entregada pels seus descendents al Museu de Paleontologia de Barcelona.
(Reus, Baix Camp, 7 gener 1846 – 7 novembre 1896)
Pintor i dibuixant. D’estil acadèmic, pintà a l’aquarel·la i a l’oli, tècniques amb les quals es servia amb desimboltura en la composició d’obres de gènere (Esperant la processó, Tornant del bateig, Damisel·les en el balcó).
Col·laborà com a il·lustrador en moltes revistes del moment (“La Ilustración Española y Americana”, “La Il·lustració Catalana”, “La Campana de Gràcia”, “Un Tros de Paper”, “L’Esquella de la Torratxa”, etc) tant de Barcelona com de Madrid, on residí de jove.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 14 octubre 1896 – 1987)
Escriptor. Alcalde de la Bisbal (1931-34), hi dugué a terme obres importants.
És autor de La Bisbal en la història i el record (1959), Antologia de poetes bisbalencs de la Renaixença (1965), Un segle de vida bisbalenca (1969) i La Bisbal. Anys enrera (1900-1939) (1974).
(Barcelona, 1896 – 1957)
Pintor. Fill i deixeble de l’escultor Josep Llimona i Bruguera, i germà de Maria i de Lluís.
Estudià els grans mestres a Itàlia, Bèlgica i França. A partir del 1933 exposà sovint a la sala Parés.
La seva primera època està marcada per la influència de les obres del Greco. La segona època, de plena maduresa, inspirada en Renoir, és d’estil i tècnica impressionistes.
Pintà diversos gèneres, com paisatges, figures i nus femenins.
(Barcelona, 17 octubre 1896 – 9 octubre 1945)
Músic. Fill de la pianista Júlia Obradors. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Dirigí l’Orquestra del Liceu, l’Orquestra Simfònica de Ràdio Barcelona i, més tard, la Filharmònica de Gran Canària.
Autor de sarsueles, com Angelus (amb text d’Emili Vendrell), La comèdia del diable i unes Canciones clásicas españolas per a cant i piano.
Fou conegut també com a Ferran J. Obradors.
Dades dels Països Catalans 