(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 1882 – Milà, Itàlia, 1920)
Tenor. Debutà (1911) a l’Ateneu Obrer Martinenc amb Carmen.
Actuà sovint al Teatre Principal de València (1913-14) i al Tívoli i al Liceu (1916-17) de Barcelona; assolí un gran renom a l’Opéra de París amb Aïda (1917) i a Trieste amb Otello.
Actuà a l’Amèrica del Sud, al Royal de Gibraltar (1918) i difongué La fanciulla del West de Puccini pel nord d’Itàlia.
El seu germà Jaume Elias (1891-1968) fou també tenor.
(Sabadell, Vallès Occidental, 29 març 1891 – Barcelona, 4 gener 1979)
Pintor. De nom autèntic Rafael Duran i Camps. Deixeble de Vila i Cinca i de Joaquim Mir.
Treballà a Madrid i després a París, on celebrà amb èxit nombroses exposicions. Formà part de l’Associació d’Amics de les Arts.
Conreà un estil realista de les natures mortes i els paisatges. Decorà el Saló de l’Ajuntament del Poble Espanyol de Barcelona (1929).
Publicà el llibre Durancamps (1972).
(Barcelona, 22 setembre 1891 – París, França, 23 desembre 1917)
Escriptor. Era fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Estanislau, Francesc i Raimon. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Els seus contes i algunes poesies esparses són molt remarcables. Inclinen a creure que la seva prematura desaparició frustrà un escriptor important.
El 1952 foren publicades en un volum les seves Proses completes.
(Barcelona, 1891 – 1983)
Escultor. Deixeble de Miquel Castellanos. Fou professor d’escultura a l’Escola del Treball de Barcelona.
Exposà per primera vegada a la sala Parés el 1923 i rebé la medalla d’Or del Cercle Artístic el 1941.
En la seva obra predominen les formes depurades, d’evocació classicista, plenes d’elegància, serenitat i intenció decorativa.
Entre les seves escultures excel·leixen Nu, República, els monuments a l’aviador Joan Manuel Duran i a Eduardo Dato, la decoració del Saló del Cercle Artístic i nombrosos retrats.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1891 – 8 agost 1968)
Escriptor i periodista. Amb una tècnica emparentada amb el naturalisme, la seva obra manifesta una marcada intenció social.
Es destacà com a novel·lista: Els quatre amics (1930), Homes i màquines (1933), anàlisi de problemes socials, Vida triomfal (1935) i Auli, fill de Pilat (1954).
Es dedicà també a la pintura.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1891)
Advocat i polític. D’idees republicanes avançades, publicà El obrero político. Catecismo de doctrina política… al alcance de la clase trabajadora (1869), Idea práctica de la federación (1870) i alguns manuals de comerç, com Pago de las letras de cambio (1874).
Ocupà diversos càrrecs públics.
(Moià, Moianès, 25 abril 1891 – Barcelona, 23 agost 1956)
Actor. De molt jove mostrà gran vocació per al teatre i ingressà a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic d’Adrià Gual.
Debutà al teatre català a la companyia d’Enric Borràs el 1917 amb Mireia, de F. Mistral.
En la dècada 1920-30 va formar amb la seva muller, Maria Vila, la cèlebre Companyia Vila-Davi, que estrenà nombroses obres del repertori català i d’autors estrangers, especialment als teatres Romea (fins al 1936) i Català de la Comèdia (fins al 1938).
El 1946 reprengué les actuacions en català al teatre Romea i es retirà del món escènic el 1951.
Fou el pare de Maria Daví i Vila (Barcelona, 1923 – ? ) Actriu. Com els seus pares, també ha actuat en teatre català.
(Olot, Garrotxa, 1891 – 25 octubre 1955)
Arquitecte. Per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans estudià l’església de Sant Joan les Fonts (1915) i el pont romànic de Besalú (1917).
Ha publicat diversos treballs, com Arquitectura popular… Notes referents a masies de… Bianya, Castellar de la Muntanya i Valldebac (1919), Antigüetats de Tona (1932), Els costums d’En Santacília (1936), i plans i mapes de la Garrotxa.
Restaurà i acabà la façana de l’església de Santa Maria del Tura (1929).
(Figueres, Alt Empordà, 31 juliol 1891 – Barcelona, 15 abril 1965)
Pedagog i filòleg. El 1918 fundà el Liceu Dalmau a Barcelona, i a catorze poblacions catalanes més, que el 1940 passà a anomenar-se Institut Belpost, i es dedicà a l’ensenyament per correspondència. És el creador del mètode de taquigrafia internacional Dalmau.
Com a conferenciant i articulista (usà els pseudònims Llibertadà i Poli Glot), destacà per la defensa de l’esperanto i de la cultura catalana.
Fundador de “Clarisme” i col·laborador d'”Alt Empordà”, “La Nova Revista”, “Mirador” i “Antologia”.
Obres principals que escriví: Poliglotisme passiu (1936) i Aclariments lingüístics (1962).
(Valls, Alt Camp, 1891 – 1988)
Escriptor. Ha col·laborat a “La Nova Revista” i d’altres publicacions.
És autor de les monografies Els castells (1933), Consideracions sobre la novel·la catalana (1933), El novelista Narciso Oller (1946), Perfil literari de Joaquim Ruyra i Oms (1956) i Narcís Oller i la seva obra (1957).
Dades dels Països Catalans 