(Zamora, Castella, 2 febrer 1887 – Caracas, Veneçuela, 28 març 1959)
Escultor. Format a Barcelona, als tallers de Josep Campeny i d’Enric Clarasó. El 1921 anà a París.
Conreà especialment l’escultura decorativa, el seu estil deriva del de Maillol, però és molt més tallant, acusa més les arestes.
Entre les seves obres cal esmentar un Grup al·legòric, a la façana del Casino Militar de Madrid i alguns capitells per a la seu de Vitòria.
(Tarragona, 19 març 1811 – Barcelona, 1 juliol 1887)
Escriptora. Començà escrivint en castellà a “El Vapor” i “La Religión” (1830-37).
Formà part del grup de poetes que integraren Los trobadors nous, amb Lo postrer consol.
S’incorporà al moviment de la Renaixença i, quan foren restaurats els Jocs Florals, hi concorregué amb la poesia de to patriòtic A les dones catalanes.
Es també coneguda la seva composició La batuda de les olives, quadre de costums de l’Empordà.
Publicà Poesías (1841), Repirall. Poesies (pòstum, 1908).
(Las Palmas de Gran Canaria, 7 febrer 1887 – 6 febrer 1938)
Pintor, conegut simplement com a Néstor. Autodidacte. Establert a Barcelona, fou alumne de Eliseu Meifrèn, i aviat s’obrí camí pel seu decorativisme -el 1908 hom ja el destacava en algunes publicacions-. Viatjà per França, Bèlgica i Anglaterra.
El 1911 exposà al Faianç Català de Barcelona, conjuntament amb Laura Albéniz, Ismael Smith i Marià Andreu. El 1914 exposà a Madrid, on s’instal·là. Després d’un període de silenci, tornà a exposar, el 1924.
Influït per Walter Crane, Brangwin i Anglada i Camarasa, portà el seu fantasiós barroquisme a límits extrems de complexitat compositiva, d’imaginació temàtica i de viu colorisme.
Conreà també l’aiguafort i la pintura mural (n’hi ha exemples representatius a Barcelona i a Santa Cruz de Tenerife). Té un museu dedicat a Las Palmas, al Pueblo Canario, que ell creà.
(Barcelona, 1887 – 1961)
Pintor. Format a l’Escola de Llotja amb José Ruiz Blasco i Antoni Caba. Fou pensionat per l’Acadèmia de Sant Jordi el 1908.
Ha participat en nombroses exposicions col·lectives, i n’ha fetes diverses d’individuals a Barcelona.
Conreà el nu i el retrat, dins un academicisme d’una sòbria perfecció.
(Barcelona, abril 1829 – febrer 1887)
Eclesiàstic. Col·laborà als diaris “El Áncora”, “El País” i “La España”, i fundà les publicacions “Ecos del Amor de María” (1867) i “Los Santos Ángeles” (1873).
És autor de nombrosos llibres de religió i de pietat i d’una Historia de la imagen y santuario de Nuestra Señora de Montserrat (1877).
El seu germà Domènec Martí i Cantó (Barcelona, segle XIX – 1888) fou advocat i gaudí de bon prestigi professional. Era membre de diverses corporacions doctes.
(Barcelona, 24 agost 1887 – l’Havana, Cuba, 25 abril 1960)
Escriptor. Germà d’Eduard. Escriví preferentment en castellà. Redactor de “La Publicidad” i “La Veu de Catalunya”, i director de la revista “Teatralia”.
A més a més de la seva obra teatral en castellà, cal remarcar les seves traduccions a aquest idioma de La Ben Plantada i d’obres de Àngel Guimerà, Adrià Gual i Pompeu Crehuet.
Fou el pare de Rafael Marquina i Audouard.
(Maó, Menorca, 22 juny 1827 – Barcelona, 15 març 1887)
Músic. Estudià a Maó amb Benet Andreu, i es traslladà a Barcelona el 1845.
Actuà com a contrabaix a l’orquestra del Liceu i fou mestre de capella de l’església de Sant Jaume.
Estrenà nombroses sarsueles, entre les quals destaquen Buen viaje, señor don Simón, en col·laboració amb Marià Soriano Fuertes, La tapada del retiro i Tres para una.
L’any 1857 estrenà al Liceu amb notable acolliment l’òpera italiana Gualtiero di Monsonis (1857), El cant de la marsellesa (1877) i De la tierra al sol (1879).
(el Vilosell, Garrigues, 30 novembre 1887 – Barcelona, 21 març 1954)
Escriptor teatral i poeta. Autor de consum, publicà una vintena d’obres en català: Drama d’amor, Pasqua florida o les caramelles, La Costa Brava, etc.
Escriví, amb èxit, versos de cuplets, a l’època daurada d’aquest gènere.
(Barcelona, 5 novembre 1887 – 1901)
Entitat política catalana. Constituït quan un grup abandonà el Centre Català a causa del desacord amb Valentí Almirall.
En fou president F. Romaní i Puigdengolas i entre els seus membres hi havia Àngel Guimerà, Joan Josep Permanyer, Ferran Alsina i Ll. Domènech i Montaner. Posteriorment s’hi afegí un grup de joves del Centre Escolar Catalanista, entre els quals s’hi trobaven N. Verdaguer i Callís, E. Prat de la Riba, J. Puig i Cadafalch i Ll. Duran i Ventosa.
L’any 1888, quan fou reina dels Jocs Florals la regent Maria Cristina d’Habsburg, la Lliga va adreçar-li un missatge, en català, on la saludava com a comtessa de Barcelona i li demanava la instauració d’un sistema autonòmic.
També participà activament en la campanya contra el nou codi civil, l’any 1898, que assolí un èxit sorollós.
Sota l’impuls de la Lliga va néixer, el 1891, la Unió Catalanista i la majoria dels seus membres passaren a formar part, l’any 1901, de la Lliga Regionalista.
(Barcelona, 13 setembre 1887 – 14 maig 1974)
Tenor. Actuà l’any 1910 al Teatre Novetats de Barcelona i amplià els seus coneixements a Milà.
S’especialitzà en el repertori de revista. Les seves facultats extraordinàries li atorgaren una fama internacional.
Estrenà Parisina (1913), Il Piccolo Marat (1921), de Mascagni, i La cena delle beffe (1924), de Giordano.
Dades dels Països Catalans 