Arxiu d'etiquetes: 1885

Baldrich i Palau, Gabriel

1 Resposta

(el Pla de Santa Maria, Alt Camp, 14 febrer 1814 – Madrid, 9 gener 1885)

Militar i polític liberal. Lluità contra els carlins en la Primera Guerra Carlina i fou l’home de confiança de Prim a Catalunya.

Diverses vegades diputat a corts per Tarragona, el 1867 es pronuncià contra Isabel II de Borbó. Arribà a reunir uns 2.000 homes al Camp de Tarragona, però la falta d’ajuda i de recursos frustraren el moviment.

Quan la revolució triomfà el 1868, fou capità general de Puerto Rico. Fou també (juny-novembre 1872) capità general de Catalunya.

Amigó, Eudald Ramon

1 Resposta

(Barcelona, 1818 – 1885)

Artista decorador de vidres. Féu obres molt remarcables per a les esglésies del Pi i Santa Maria del Mar de la capital, així com per al monestir de Montserrat.

Amell i Llopis, Joan

1 Resposta

(Barcelona, 1848 – 1885)

Jurista. Col·laborà amb l’il·lustre jurisconsult Guillem Maria de Brocà a l’obra Instituciones de derecho civil catalán.

Alòs-Moner i de Dou, Ramon d’

3 Respostes

(Barcelona, 13 juny 1885 – 9 febrer 1939)

Bibliotecari i erudit. Va estudiar Ramon Llull, sobre el qual escriví treballs de bibliografia, com els Catàlegs (1918), i edità una selecció de poesies (1925) i una antologia de textos (1932).

Són importants les seves edicions de cronistes catalans (1932 i 1936), les publicacions sobre Arnau de Vilanova, i els estudis sobre Turmeda, els bestiaris i l’humanisme català. Mereix relleu el seu estudi sobre la influència de Dante en l’antiga literatura catalana.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres i secretari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Alfons XII de Borbó

43 Respostes

(Madrid, 28 novembre 1857 – 25 novembre 1885)

Rei d’Espanya (1875-85). Fill d’Isabel II de Borbó. Durant el seu govern, presidí la vida política sense immiscir-s’hi, amb la qual cosa aconseguí de refer, en part, el prestigi de la monarquia.

Poc abans de la seva mort li fou presentat el Memorial de Greuges (març 1885), que rebé amb simpatia, però l’actitud intransigent de Cánovas del Castillo, president del govern, féu que aquestes reivindicacions catalanes no fossin tingudes en compte.

A la seva mort, la seva segona muller, Maria Cristina d’Àustria, exercí la regència durant la minoritat del fill d’ambdós, Alfons XIII de Borbó.

Ainaud i Sánchez, Manuel

9 Respostes

(Barcelona, 17 abril 1885 – 28 desembre 1932)

Artista i pedagog. Germà d’Enric i de Josep. Es distingí pels dibuixos al carbó que reprodueixen escenes urbanes i populars (alguns es conserven al Museu d’Art Modern de Barcelona).

Com a pedagog, fou president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, assessor tècnic de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i membre del Consell de Cultura i de la Comissió de la Llengua de la Generalitat.

Donà un gran impuls a la nova organització escolar de la ciutat; creà nombrosos grups escolars de prestigi internacional (escoles del Bosc, del Guinardó, del Mar, Nou Col·legi Mont d’Or, etc) i vetllà per la formació dels mestres.

Fou el pare de Joan i de Josep Maria Ainaud i de Lasarte.

Monturiol i Estarriol, Narcís

18 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 28 setembre 1819 – Sant Martí de Provençals, Barcelona, 6 setembre 1885)

Inventor i polític. Afiliat al partit republicà, col·laborà en l’aixecament a favor de la Junta Central (1843-44). El 1846 edità un setmanari titulat “La Madre de Familia”. Fou un dels primers introductors a Espanya del socialisme utòpic cabetià i un dels seus propagandistes, i per difondre aquestes doctrines publicà “La Fraternidad” (1847-48). Fou perseguit i es refugià a França (1848), d’on retornà l’any següent i publicà “El Padre de Familia” (1849-50). El 1857, abandonà l’activitat política.

Dedicat als invents i per tal d’afrontar les dificultats que representava la pesca de corall, ideà un sistema de navegació submarina. Amb l’ajut d’uns quants amics, construí l’Ictíneo, que provà en els ports de Barcelona (1859) i Alacant (1861) amb èxit, i el 1864 construí un altre Ictíneo més gran. Però la manca de la promesa protecció oficial el dugué a la ruïna, i els seus Ictíneo foren venuts com a ferralla.

Publicà unes quantes obres de caire científic i polític, entre les quals Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891), que fou traduïda al català per Carles Rahola i publicada el 1919.

Bou i Geli, Vicenç

Deixa un comentari

(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 19 gener 1885 – 6 gener 1962)

Músic de cobla i compositor de sardanes. A 15 anys començà a tocar el trombó a la cobla de La Lira, i als 18 anys ingressà a la cobla Els Montgrins, de Torroella de Montgrí, i en fou director a partir del 1909.

A les seves primeres sardanes, de melodia agradable i ingènua Esperança i Cants de maig, seguiren les cèlebres L’anell de prometatge, Llevantina, El Saltiró de la sardina, Angelina, Girona aimada, Continuïtat, La sardina encara salta, Torroella vila vella, Record de Calella, etc, totes de retenció fàcil.

La seva tècnica elemental i la simplicitat de les melodies el convertiren en el compositor de sardanes més popular i alhora més discutit, a causa del discret valor musical de la seva obra. Deixà escrites 105 sardanes.