(Barcelona, 6 desembre 1883 – 17 desembre 1938)
Pintor, escenògraf i fotògraf. Fill del fotògraf Rafael Areñas.
El 1918 participà a l’exposició d’art del FAD amb diverses obres, entre les quals figurà una “foto acolorida“.
El 1923 fou nomenat director tècnic de la revista “Lux”, òrgan de la Unió Fotogràfica de Barcelona, fundada el mateix any.
(Sants, Barcelona, 1883 – Barcelona, 27 juny 1921)
Dirigent cenetista. Fill de Manuel Archs i Solanelles. Fou inspirador de l’estratègia terrorista de la CNT els anys 1920-21.
Detingut l’estiu de 1921, després de l’assassinat d’Eduardo Dato, cap del govern, li fou aplicada la llei de fugues.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 17 abril 1883 – Barcelona, 15 agost 1963)
Sacerdot i escriptor. Va fundar la Lliga del Bon Mot (1908) i emprà el pseudònim d’Ivon l’Escop.
Publicà La llengua catalana (1931) i La llengua de l’Església (1932), aplec documental per demostrar, a través dels decrets dels concilis de la Tarraconense, que cal usar la llengua catalana en els actes on sigui permesa la llengua vulgar.
Publicà també obres en castellà i L’exposició del dogma catòlic (1932), sèrie inacabada.
(Huete, Conca, 1883 – Montpeller, França, 1950 ?)
Periodista. Fou redactor d'”El Radical”, de València, el 1908 es traslladà a Barcelona i entrà a la redacció d’“El Poble Català” on feu diverses seccions. També col·laborà a algunes altres publicacions de vida efímera.
Fou per un temps director de “La Campana de Gràcia”, de “L’Esquella de la Torratxa” i d’“El Día Gráfico”, col·laborà al “Papitu”, publicà treballs a la “Revista de Catalunya”. El 1914 abandonà “El Poble Català” en protesta pel pacte de Sant Gervasi.
Del 1915 al 1918 escriví a la revista “Iberia”, també fou col·laborador i redactor d’altres publicacions, com el diari “El Diluvio”.
El 1939 s’exilià a Perpinyà i el 1945 encara col·laborà a la revista “Per Catalunya”, editada a Niça.
L’any 1943 aparegué a Barcelona el llibre Cuarenta años de Barcelona 1890-1930 signat per “Luis Cabañas Guevara” que hom creu que era un pseudònim de Màrius Aguilar i de Rafael Moragas. És autor també d’altres llibres, alguns dels quals publicats amb pseudònim.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 26 desembre 1810 – Barcelona, 16 gener 1883)
Pintor i teòric de l’art. Germà de Manuel. Es formà a l’Escola de Llotja, de Barcelona.
Pensionat per la Junta de Comerç, romangué a Roma del 1832 al 1840, on fou influït per les idees plàstiques d’Overbeck i els natzarens, les quals difongué en conferències a l’Ateneu Català i en la càtedra de teoria, composició i història de les belles arts, quan hagué retornat a Barcelona.
Representant en aquesta ciutat del moviment natzarè, juntament amb Claudi Lorenzale, Joaquim Espalter i Pelegrí Clavé, tanmateix l’obra pictòrica pròpia és molt escassa, bé que influïda, principalment, pels italians del tres-cents. La seva importància rau en el fet d’haver-se oposat al fred neoclassicisme i d’haver fonamentat el romanticisme d’exaltació cristiana.
Lluità acarnissadament contra la destrucció sistemàtica, iniciada a mitjan segle XIX, de tots els vestigis medievals. Impulsà la vidrieria artística i escriví una Estética infantil, entre altres obres que difongueren les seves idees.
(les Corts, Barcelona, 4 agost 1883 – Barcelona, 18 novembre 1941)
Sacerdot i geòleg. Cursà estudis a la Universitat de Barcelona i a la de Madrid, on va doctorar-se (1912). Fou professor al Seminari Conciliar, a la Universitat i a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Des del 1917, i fins a la seva dissolució (1924), fou director del Servei del Mapa Geològic de Catalunya, dependent de la Mancomunitat. Director de la secció de paleontologia del Museu Municipal de Ciències Naturals de Barcelona (1919-22). Fundà i dirigí l’Observatori de Viella (Vall d’Aran).
Foren notables les seves recerques espeleològiques, els treballs de repoblació piscícola dels llacs del Pirineu i els reculls de minerals, roques i fòssils de tot Catalunya. Realitzà importants descobriments paleontològics, com és el de les restes d’un elefant d’una espècie nova a Pedralbes (1922), que feren que Lambert li dediqués el gènere fauraster i que el seu nom figurés en catorze espècies i varietats paleontològiques.
Publicà un gran nombre de treballs sobre ciències naturals, entre els quals cal destacar Sota terra (1909), La espeleología de Cataluña (1926), Cuenca potásica de Cataluña (1926) i Expedició científica per la Fennoscàndia (1931).
(Palamós, Baix Empordà, 31 desembre 1883 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 16 gener 1958)
Sindicalista i periodista polític. Signava Eusebi C. Carbó. Influït per la tradició familiar, s’afilià a la joventut federal. En traslladar-se a Barcelona, es lliurà plenament a l’activisme de la CNT.
Desenvolupà una gran activitat periodística a València, on també residí, primer a “El Corsario” i després a “Solidaridad Obrera”, que acabà dirigint; també fundà i dirigí “La Guerra Social”. Presidí la delegació valenciana al Congrés Nacional de la CNT (Madrid, 1919), en què es declarà partidari de l’adhesió a la Tercera Internacional.
Detingut per ordre governativa en diverses èpoques, passà en total deu anys a la presó. Fou amic de sindicalistes revolucionaris internacionals, com Malatesta, i estava personalment molt lligat a Joan Peiró.
En temps de la Dictadura de Primo de Rivera hagué d’exiliar-se a Perpinyà. Durant la guerra civil participà en la direcció del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El 1937 fou nomenat director del diari del vespre “Catalunya”, que editava la CNT.
En acabar la guerra, s’exilià a França i a la República Dominicana, i finalment a Mèxic, on refusà de formar part del govern de l’exili presidit per Giral. Hi publicà La reconstrucción de España (1945) i La crisis fraudulenta del marxismo (sd).
(Maldà, Urgell, 11 desembre 1883 – 19 setembre 1932)
Eclesiàstic i historiador. Ordenat sacerdot el 1908, exercí a Sant Martí de Riucorb, Guimerà i Forès. L’any 1921 fou encarregat pel cardenal Vidal i Barraquer de la creació i ordenació de l’Arxiu Històric arxidiocesà de Tarragona (considerada modèlica); fou canonge i arxiver de la catedral (1931). Es dedicà a l’arqueologia i a l’estudi documental de la seva regió nativa.
Entre les seves nombroses obres cal remarcar: Un concili provincial de Tarragona desconegut (1926), Epítome histórico de la Tarragona monumental (1926), Els franciscans i l’arquebisbe de Tarragona Benet de Rocabertí (1928), La catedral de Tarragona i el retaule de l’altar major (1929), Les antigues institucions escolars de la Tarragona restaurada (1929), Tarragona, Guía histórico-arqueológica (1931) i La Seu de Tarragona (1935), publicació pòstuma on fou recollit un gran nombre de notes documentals que havia anat extraient.
Publicà d’altres treballs a “La Cruz”, de Tarragona; “Estudis Universitaris Catalans”, “Criterion”, “Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans”, “Analecta Sacra Tarraconensia”, “Vida Cristiana” i “Franciscàlia”.
(Sarral, Conca de Barberà, 22 maig 1883 – Barcelona, 8 octubre 1968)
Periodista i polític. Durant la seva joventut exercí el magisteri. Deixà aquesta activitat pel periodisme, que inicià a Tarragona i continuà a Barcelona, on fou redactor, des del 1906, del diari “El Poble Català”, òrgan del Centre Nacionalista Republicà. L’abandonà en 1914, arran del pacte entre el seu partit i els radicals, llavors passà a militar a la UFNR fins al 1914, després ho fou d’Acció Catalana.
Fou redactor d’altres publicacions i en 1915-18 dirigí la revista “Iberia”, destinada a fer propaganda de la causa dels aliats. Col·laborà a “La Publicitat”. Fou corresponsal a Barcelona de l’agència Havas.
Fou governador civil de Girona (1931-32) i de Barcelona (1933). L’any 1936 fou elegit diputat a les Corts espanyoles per Barcelona. S’exilià a Perpinyà (1939), però retornà a Barcelona (1948) i presidí el clandestí Consell de Forces Democràtiques de Catalunya (1958-68). Fou fundador de l’Agència Fabra, i un dels fundadors dels “Quaderns polítics, econòmics i socials” (1945-47).
La primera part de les seves Memòries polítiques, que ressenya el període 1890-1917, ha vist la llum amb bon èxit en 1963. Pòstumament han estat editats el segon i el tercer volum de les seves Memòries polítiques (1918-1936) i (1936-1940) publicats el 1977 i el 1983 i Catalunya, paradís perdut (1984).
Dades dels Països Catalans 