(Tremp, Pallars Jussà, 13 març 1813 – Madrid, 23 febrer 1879)
Metge. Germà d’Evarist. Fou director del balneari de la Puda de Montserrat (1847-74) i de Panticosa.
El 1859 inaugurà a Madrid el primer establiment científic d’hidroteràpia.
Escriví diversos treballs d’hidroteràpia mèdica, entre els quals cal esmentar els dedicats a la Puda (1847, 1863) i una descripció de l’epidèmia de Sitges (1853).
(Barcelona, 11 octubre 1879 – 10 novembre 1956)
Jurista i polític republicà. Per l’abril de 1931 fou nomenat president de l’Audiència de Barcelona, i per l’agost, governador civil, càrrec que dimití pel desembre del mateix any. Fiscal del Tribunal Suprem, posteriorment organitzà l’Acció Popular Catalana.
Elegit diputat a Corts per la CEDA el 1933, fou ministre de Treball de 1934 a 1935. Poc després abandonà la vida política.
Autor de nombrosos treballs, destaca El dret català a l’illa de Sardenya (1914).
(Tortosa, Baix Ebre, 1830 – Barcelona, 1879)
Comediògraf i poeta. Germà d’Antoni. Formà part de la bohèmia romàntica barcelonina i no es preocupà de donar continuïtat a la seva obra literària.
Col·laborà esporàdicament a “Un tros de paper”, i Valentí Almirall li finança una revista que tingué curta vida: “El gandul”.
Com a comediògraf escriví dues peces de crítica de costums: Un mirall per les pubilles (1870) i Lo gandul (1872). En aquesta darrera plantejà un diluït enfrontament entre amo i obrer, i hom troba en el seu protagonista el reflex de l’autor.
Com a poeta i prosista satíric publicà el recull Llampecs entre tenebres (1872?).
(València, 1879 – Barcelona, 12 agost 1946)
Professor de música i compositor. Fou deixeble i després professor de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona i ensenyà durant gairebé quaranta anys a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, de la qual fou sots-director.
És autor d’una Teoría completa de la música (escrita conjuntament amb Lluís Millet), de Veinticinco lecciones de solfeo, rítmicas y de estilo i d’un Método graduado de solfeo, de cinc llibres (conjuntament amb Joan Baptista Lambert i Joaquim Zamacois).
Compongué també música escènica (La nina adormida al bosc), música per a orquestra, piano, arpa i música coral, com el poema A les estrelles, Flor Natural de la Festa de la Música Catalana del 1906.
(Reus, Baix Camp, 21 maig 1824 – Madrid, 5 gener 1879)
Escriptor i científic. Fundador del “Diari de Reus”, fou un dels directors de “La Abeja Médica Española”.
Escriví Instrucción popular acerca del cólera morbo asiático (1854) i El Instituto Agrícola catalán y la subdelegación de Reus (1858). Molt interessat en la física i la química, traduí un tractat de galvanoplàstia.
Va ser diputat a Corts per Reus.
(Barcelona, 1879 – 1884)
Institució. Fundada pel bisbe José María Urquinaona com a acadèmia de caràcter filosòfico-mèdic.
Fou un dels orígens de la Societat Mèdico-farmacèutica dels Sants Cosme i Damià.
La revista “El sentido católico de las ciencias médicas”, dirigida per Joaquim Cil i Borés, en fou l’òrgan d’expressió.
(Barcelona, 2 abril 1879 – Montserrat, Bages, 19 febrer 1960)
Biblista i orientalista. Seguí la carrera eclesiàstica i el 1894 va ingressar al monestir de Montserrat. El 1902 va ésser ordenat sacerdot.
Coneixedor de les llengües orientals, anà a Palestina, on seguí els cursos de l’Escola Bíblica de Sant Esteve a Jerusalem; viatjà per Palestina, Egipte, Síria, etc, i va arribar a ésser un dels més bons coneixedors de la topografia i dels costums dels països bíblics. Fou professor de llengües orientals al Col·legi Pontifici de Sant Anselm de Roma (1913-23) i de siríac a l’Institut Pontifici Oriental (1918-20).
De retorn a Montserrat, inicià la traducció i el comentari al català de la Sagrada Escriptura i va crear el Museu Bíblic. El 1940 va ésser nomenat Consultor de la Comissió Bíblica Pontifícia.
Va publicar: La Bíblia a Montserrat, la versió catalana de la missa siríaca Litúrgia Siríaca, Anàfora dels dotze apòstols (1958), El Sinat i la gramàtica hebraica en dos volums.
(Barcelona, 12 agost 1879 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 12 gener 1965)
Fisiòleg. Fill de Jaume Pi i Sunyer. El 1902 fundà la Societat de Biologia de Barcelona i, més endavant, fou catedràtic de fisiologia de la Universitat de Barcelona, on creà una veritable escola de la seva especialitat i desplegà una gran tasca docent i d’investigació (al Laboratori Bacteriològic Municipal i a l’Institut de Fisiologia).
A partir del 1916, fou durant cinc anys diputat a corts pel districte de Figueres com a republicà federal. El 1920 promogué, sota els auspicis i la dotació de la Mancomunitat de Catalunya, la creació d’un institut que havia d’esdevenir l’Escola de Fisiologia catalana.
El 1939 es traslladà a Veneçuela, on fou nomenat professor de la universitat de Caracas; a Amèrica va seguir la seva tasca científica, reconeguda internacionalment. Les seves investigacions es refereixen als més diversos camps de la fisiologia. Premi Kalinga de la Unesco (1955) pels seus treballs de biologia.
A més a més d’haver dirigit les publicacions periòdiques “Treballs de la Societat de Biologia” i “Annals de l’Institut de Fisiologia”, sobresurten de la seva obra Tratado de fisiología (1902), La infección (1911), La unidad funcional (1917), Los mecanismos de correlación fisiológica (1920), Les distròfies per retard (1929), Los fundamentos de la biología (1943), El sistema neurovegetativo (1946), Filosofía y biología (1954) i el tractat Fisiología humana (1962).
(Tarragona, 16 setembre 1879 – Barcelona, 1 maig 1949)
Arquitecte i dibuixant. Fou professor de dibuix a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Deixeble d’Antoni Maria Gallissà, i de Font i Gumà, perfeccionà els seus estudis amb Antoni Gaudí, és un alt exponent del modernisme.
Més conegut per les seves realitzacions com a decorador que no pas com a arquitecte, la seva obra es caracteritza per una gran imaginació i una extraordinària sensibilitat colorista.
Les seves construccions, de clara influència gaudiniana, són la Torre dels Ous de Sant Joan Despí (1913), les cases Heras i Planelles de Barcelona, el nou santuari de Montserrat de Montferri (1927), l’església del Carme i el teatre del Patronat Obrer, de Tarragona, i les col·laboracions amb Gaudí al Parc Güell i a la casa Batlló.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 21 juny 1879 – Barcelona, 20 abril 1938)
Pedagog i científic. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1899-1905) i catedràtic d’institut d’ensenyament mitjà a Girona (1905-19) i Tarragona (1921-32), abans d’ésser nomenat (1932) director de l’Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat.
Presidí (1932-33) la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Gràcies a les seves tesis sobre l’eficàcia pedagògica de l’ensenyament secundari, aconseguí de donar-li un fort impuls des de l’any 1932 fins a la seva mort.
Col·laborà en molts llibres i publicacions sobre temes pedagògics, com a autor (Compendio de química, 1921; Problemas de física, 1926) i com a traductor.
Dades dels Països Catalans 