(Nova York, EUA, novembre 1874 – maig 1881)
Revista mensual il·lustrada, en llengua catalana, d’una gran qualitat de presentació i contingut, la millor de les que llavors sortien en aquesta llengua. Editada per l’escriptor Artur Cuyàs i el dibuixant Felip Cusachs.
Subtitulada Revista catalana de novas i gresca, en sortiren 73 números.
Hi col·laboraren una bona part dels escriptors i els artistes catalans de l’època, i publicà làmines amb reproduccions de quadres cèlebres de pintors catalans.
(Barcelona, 1874 – 5 setembre 1954)
Figura destacada de la vida social i cultural barcelonina. Filla del metge Pau Llorach i Malet -creador, amb el seu sogre Tomàs Dolsa i Ricart, de l’Institut Frenopàtic de les Corts (Barcelona)-, de qui heretà una considerable fortuna, principalment la mina d’aigües medicinals de Rubinat (Segarra).
Presidí el Conferentia Club (1929), el comitè protector de les Vetllades de Teatre Selecte (1918-21), i organitzà representacions a la seva casa, modernista, de Barcelona, construïda per Puig i Cadafalch, i els Amics dels Museus. Fou membre de l’Associació Wagneriana.
Col·laborà al llibre Un siglo de Barcelona, 1830-1930 (1946), dirigit per Carles Soldevila.
(Comillas, Cantàbria, 24 juny 1874 – Cala d’Or, Mallorca, 17 març 1958)
Polític. Fill d’Eusebi Güell i Bacigalupi. Segon comte de Güell, tercer marquès de Comillas i comte de San Pedro de Ruiseñada.
Llicenciat en dret, lluità en la guerra del Marroc (1912) i intervingué en les negociacions per a l’entrada dels espanyols a Tetuan. Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou comissari reial de turisme, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1928), alcalde de Barcelona (1930-31) i president de la Companyia Transatlàntica.
La Lliga Regionalista el presentà com a candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya el 1932. Durant la guerra civil es negà a passar a la zona nacionalista i restà a l’exili fins que accedí a retirar-se a Mallorca, on morí.
Creà, en cèdula testamentària, la Fundació Güell per a la protecció d’artistes.
Entre les seves obres destaquen Ensayo sociológico sobre el código de la edad media (1901), Notes pedagògiques i projecte d’una escola moral de comerç (1903), Escultura policroma religiosa española (Una colección) (1925), Elogi de la cultura catalana (1935) i Journal d’un expatrié catalan, 1935-1945 (1946).
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1874)
Mecànic. Pare d’Antoni Genescà i Coromines.
Fou el primer encarregat de la Maquinista Terrestre i Marítima. Conduí la màquina de tren al viatge inaugural de la línia Barcelona-Mataró (1848), la primera de l’estat.
Morí assassinat per un obrer dels seus tallers, per qüestions laborals.
(Barcelona, 1874 – 1944)
Escriptor. Regentava una botiga de bastons al passatge Bacardí.
Escriví a “El Diluvio”, traduí La vida de les abelles (1929), de Maeterlinck, i publicà un recull d’articles (Política, 1930).
(Barcelona, 25 agost 1874 – 1 maig 1958)
Cooperativista. Col·laborador de Salas i Anton, fou un dels fundadors de la Cambra Regional de Cooperatives de Catalunya el 1899, dins la qual tingué diversos càrrecs burocràtics i d’organització.
Primer president de la Federació Regional de Cooperatives de Catalunya (1920-23). Impulsà sobretot l’Associació d’Estudis Cooperativistes (1914) i la creació d’una Societat Cooperativa d’Habitatges (1919).
El 1909 participà en la constitució de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del qual fou president (1928-32). Fou, també, regidor de l’ajuntament de Barcelona en els anys 1917-20, després d’haver-se afiliat al Partit Radical.
A “Acción Cooperatista” publicà una cartilla cooperatista, que assolí una gran difusió, i una visió històrica del moviment cooperatiu a Catalunya del 1898 al 1923 sota el títol de La cooperación catalana (1927).
(Rupit, Osona, 20 febrer 1874 – Tarija, Bolívia, 16 agost 1947)
Missioner claretià. Anà al Perú, Xile i Bolívia, on fundà les cases de la seva congregació de Cochabamba, Osuro i Tarija. El 1924 fou nomenat primer bisbe de Tarija.
Defensà els drets territorials de Bolívia durant la Guerra del Chaco amb el Paraguai (1932-38).
(Barcelona, 1874 – 1979)
Companyia. Successora d’una anterior Societat del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià el 1863 que havia inaugurat la línia de ferrocarril de doble via de la plaça de Catalunya, de Barcelona, a la vila de Sarrià.
Fou absorbida per la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited; la línia fou electrificada (1905), i l’ample de via (1.668 mm) fou canviat per l’internacional (1.435 mm). A partir del 1912, la línia fou explotada conjuntament amb els Ferrocarrils de Catalunya.
El 1929 fou inaugurat el pas subterrani des de la plaça de Catalunya fins a Sant Gervasi, i el 1953, el tram final, fins a Sarrià. Explota també, des del 1954, la branca que va de Gràcia a l’avinguda del Tibidabo.
Des del 1979 depèn de l’entitat de dret públic Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
(Catalunya, 16 maig 1874)
Drama en vers de Frederic Soler. Estrenada amb gran èxit al Teatre Romea.
Tracta el tema de l’honor seguint els models del teatre romàntic.
Ha estat traduïda al castellà i repetidament representada al teatre professional i d’aficionats.
Francesc Pujols en va fer una versió lírica musicada per Enric Morera.
(Barcelona, 1 agost 1869 – 3 gener 1874)
Setmanari obrer. Fou l’òrgan del Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona.
Fundat per Farga i Pellicer, Gaspar Sentiñón, Emili Hugas, etc, aviat acceptà el programa de la Primera Internacional i en fou el principal divulgador a la Península.
Comptà amb la col·laboració de García Viñas, Trinidad Soriano, Alonso Marselau, etc.
Dades dels Països Catalans 