(el Vendrell, Baix Penedès, 1872 – Barcelona, 1939)
Polític. Sastre de professió, fou un dels més eficaços activistes d’Estat Català durant la Dictadura de Primo de Rivera.
Seguí Francesc Macià fins a la proclamació de la República, i llavors s’afilià al Partit Nacionalista Català.
En col·laboració amb Ramon Arrufat publicà Catalunya, poble dissortat (1933).
(Estat espanyol, 15 abril 1872 – 27 febrer 1876)
Guerra civil. Tingué els seus escenaris principals en terres basco-navarreses i a Catalunya, sota la direcció, respectivament, de Carles VII i del seu germà Alfons Carles.
A Catalunya, els caps de partides rebutjaren de nou el comandament suprem de don Alfons, i aquesta falta d’unitat impedí que el carlisme consolidés les seves posicions.
La restauració dels Borbons en la persona d’Alfons XII significà un ràpid afebliment del carlisme, car els adherits a darrera hora tornaren a la causa alfonsina, i la guerra va decaure lentament, fins que s’acabà a la primeria del 1876, quan Carles VII traspassà la frontera després de pronunciar el seu famós ‘”¡Volveré!”‘.
(Barcelona, 1780 – 1872)
Militar i escriptor. Durant la guerra del Francès serví com a ajudant de camp del general Josep Manso, de qui més tard fou secretari.
Ocupà els càrrecs de batlle del reial patrimoni, secretari de la Junta d’Obres de Barcelona i censor de teatres (1839). Fou membre (1837) i secretari de l’Acadèmia de Bones Lletres barcelonina.
Publicà Barcelona en julio de 1840 (anònima, 1844) i Necrología del teniente general don José Manso, Conde del Llobregat (1863).
(Reus, Baix Camp, 15 octubre 1832 – Barcelona, 5 setembre 1872)
Comediògraf. Germà de Modest. Començà a escriure en castellà (La humana sabiduría, 1857), però aconseguí la popularitat en passar al català, amb obres com Un poll ressuscitat (1865) en que satiritzava la burgesia, Un pa com unes hòsties (1866), Reus, París i Londres (1866) i Qui al cel escup (1866).
Traduí al castellà novel·les de Juli Verne i Alexandre Dumas, entre altres autors.
(Badalona, Barcelonès, 14 setembre 1872 – Barcelona, 12 octubre 1939)
Dibuixant i aquarel·lista. Dit Bru-Net. Estudià a l’Escola de Belles Arts amb Antoni Caba i Ramir Lorenzale. Fou també deixeble d’Eusebi Planas i del litògraf Mercier a París. Col·laborà a diverses publicacions del país.
Conreà el cartell, la caricatura política i la pintura a l’aquarel·la, gènere en el qual es distingí.
Publicà dues col·leccions de dibuixos a la ploma: Caps de casa (1922) i Testes de terra (1929).
(el Vendrell, Baix Penedès, 1872 – Barcelona, 1923)
Periodista. Treballà de tipògraf i col·laborà a “Idea Nova” i “El Igualadino”.
Afiliat al partit republicà federal, fou processat i empresonat (1896), considerat autor de fulls subversius.
Dirigí més tard “La Autonomía”, de Reus, i “El Campesino”, òrgan de la federació de rabassaires. Col·laborà a “El Poble Català” (1916) i després a “La Veu de Catalunya” amb el pseudònim de Roc Guinart.
Entre les seves obres figuren Montjuich: notas y recuerdos históricos (1917) i Marina catalana medieval (1922).
(Barcelona, 4 setembre 1872 – 4 gener 1934)
Musicòleg, crític musical i escriptor. Fill d’Eduard Bertran i Rubio, i germà de Pau Maria. Exercí durant quinze anys la crítica musical de “La Vanguardia” i més tard la d’“El Día Gráfico”.
Inicià a Barcelona un Museu del Teatre i de la Música, del qual fou conservador.
És autor, entre altres composicions, de Los maestros cantores de Nuremberg (1905), La danza en el teatro (1908), Entre el telar y el foso (1910), La tonadilla y la danza (1915) i El Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1926), i escriví, en castellà, novel·les i obres teatrals.
(Olot, Garrotxa, 19 març 1872 – Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 16 juliol 1923)
Escriptor i pintor. Fill i deixeble de Josep Berga i Boix.
Col·laborà a “Catalunya artística” i a “L’Esquella de la Torratxa”, i fou director de “L’Olotí”.
Escriví obres de teatre: La borda (1902), La festa de Sant Ferriol, etc, i narracions breus.
(Barcelona, 4 maig 1802 – 2 gener 1872)
Pintor. Fill de l’escriptor Josep Arrau i Estrada. Deixeble primer a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, després hi exercí com a professor. Fou nomenat membre de l’Academia de San Fernando (1833) i fou president de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1866).
Conreà el paisatge, natures mortes, temes religiosos i especialment retrats. Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona.
És un dels iniciadors de la pintura romàntica a Catalunya.
(Tarragona, 2 març 1872 – 21 agost 1952)
Compositor i organista. Fou organista de la seu de Tarragona.
En 1888 guanyà el premi de composició ofert a l’Exposició Universal de Barcelona.
És autor d’un cert nombre d’obres remarcables.. .
Dades dels Països Catalans 