(Catalunya, segle XIX – Girona, 1869)
Historiador. Vinculat a terres lleidatanes, escriví el volum corresponent a Lleida Crònica de la província de Lleida (1868) per a la Història d’Espanya que dirigia Gaietà Rossell.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1869 – Barcelona, 2 febrer 1936)
Arquitecte, titulat el 1891. És autor d’alguns edificis públics de Barcelona, com, alguns hostals, el del Banco Hispano Americano (1914), del carrer de Fontanella, el xalet d’Araceli Fabra del carrer de Muntaner (1916) i el Teatre Tívoli.
Té també obres a Arenys de Munt i a Palma de Mallorca, on, juntament amb Pasqual Sanz i Lluís Callú, projectà i dirigí durant un quant temps la construcció del Cercle Mallorquí, projecte que fou premiat el 1899.
Presidí l’Associació d’Arquitectes (1922-25), i ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 1926.
(les Masies de Roda, Osona, 16 juny 1869 – Barcelona, 20 setembre 1951)
Músic. Autor de nombroses sarsueles, entre les quals destaca Chin, Chun, Chan (1904), amb milers de representacions.
El 1916 fundà, a Barcelona, la Casa Beethoven, establiment dedicat a la música.
(Barcelona, 1869 – 1919)
Escriptor i advocat. Fill de Josep Erasme de Janer i de Gironella i germà de Maria dels Àngels. Secretari de l’ajuntament de Barcelona (1908).
Fou genealogista i heraldista remarcable. Col·leccionà més de 400 edicions de La imitació de Crist (actualment a la Biblioteca de Catalunya) i publicà la monografia El patriarca don Juan de Aragón. Su vida y sus obras (1904).
(Catalunya, 1869 – novembre 1869)
Aixecament. Provocat, després de l’ordre de dissolució de les juntes revolucionàries locals manada per la junta de Madrid, a diversos indrets del Principat pels federals i els carlins que no acceptaren la Constitució del 1869.
Els federals intransigents formaren una junta revolucionària, a Barcelona, dirigida per Baldomer Lostau i Josep Anselm Clavé; a l’Empordà, Pere Caimó i Bascós i Francesc Sunyer i Capdevila organitzaren diverses partides, que, amb uns 2.000 components, es feren forts a la Bisbal (Foc de la Bisbal), fins a llur rendició.
Pel novembre de 1869 els diputats federals tornaren a les corts i foren ben acollits pel general Prim.
(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1869 – Barcelona, 31 desembre 1950)
Decorador de ceràmica, pintor i escultor. Fou deixeble de Lluís Rigalt, de Ramon Amado i es formà a l’Escola de Llotja de Barcelona. Anà a Madrid el 1891. De nou a Barcelona, treballà més de vint anys com a pintor de parets alhora que col·laborava a diversos diaris i fou redactor de “De Tots Colors” (1909), on sovint signava Faune.
El 1917 féu una exposició de pintura al Cercle Artístic de Barcelona i l’any següent ja exposà ceràmica (a la Sala Parés). Anà a París el 1922 i a Itàlia el 1923. Com a ceramista treballà a la manufactura de Sèvres el 1934 i el 1937.
La seva obra, inclosa de ple dins el noucentisme, el féu mereixedor de diversos premis, entre els quals cal remarcar una primera medalla a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
D’ençà de la mort del seu fill Jordi (1919) signà Josep-Jordi Guardiola.
(Lleida, 14 gener 1869 – Barcelona, 28 març 1940)
Historiador, metge i polític. Estudià la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona, però es dedicà després als estudis històrics.
El 1919 va ésser elegit membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou secretari (1922-24), i dirigent de la Unió Catalanista.
Publicà Mullerament de l’infant en Pere de Catalunya amb madona Constança de Sicilia (1909), L’extinció del casal de Barcelona (1910), En Jaume d’Aragó, darrer comte d’Urgell i el conclau de Casp (1913), Epistolari del rei Martí, Martí rei de Sicília i primogènit d’Aragó (1919), Retorn de l’illa de Sicília a la corona d’Aragó (1920) i Itinerari del rei en Pere II (1924), així com els itineraris dels reis Joan I el Caçador i de Martí I l’Humà.
(Saragossa, Aragó, 10 novembre 1869 – 30 setembre 1938)
Historiador. El 1893 ingressà al cos d’arxivers i fou destinat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on treballà fins al 1905, que fou nomenat catedràtic d’història antiga i medieval d’Espanya a Sevilla, i més tard a Saragossa.
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres des del 1899 i governador civil de Girona el 1918.
Entre les seves obres d’erudició, que es caracteritzen pel seu apassionament anticatalà que fa desmerèixer sovint el mèrit de les seves obres i el valor dels seus arguments, destaquen El poder judicial en la Corona de Aragón (1901, tesi doctoral), La Corona de Aragón y Granada (1909) i diversos estudis sobre les relacions entre la corona catalano-aragonesa i els estats musulmans.
El 1930 publicà el manual La edad media en la Corona de Aragón, on considera apòcrifs el Llibre dels feits d’armes de Catalunya i La fi del comte d’Urgell.
(Cervera, Segarra, v 1815 – Barcelona, 29 agost 1869)
Escriptor i jurista. Graduat en lleis, fou oficial de l’Arxiu General de la Corona d’Aragó i director i redactor del diari “El Telégrafo”, de Barcelona (1859-66), on publicà diversos treballs amb el títol d’Efemérides de la historia de Cataluña.
Col·laborà amb Antoni de Bofarull en la traducció al castellà de la Crónica del rei En Jaume I d’Aragó (1848).
Dades dels Països Catalans 