(Barcelona, 11 setembre 1857 – 28 juliol 1868)
Títol emprat pel periòdic “La Corona de Aragón” quan Víctor Balaguer es separà de la direcció.
El 1868 es fusionà amb “Crónica de Cataluña” tot conservant aquest últim nom.
(Barcelona, 1808 – Madrid, 1867)
Gravador. Fou professor de l’Academia de Bellas Artes de Madrid.
S’especialitzà en encunys i ocupà el càrrec de director a la Fábrica Nacional del Sello a Madrid.
El seu germà, Francesc Coromina i Subirà (Barcelona, 1797 – Madrid ?, 1868), també gravador, treballà a la Casa de la Moneda de Sevilla, i més tard a la de Madrid.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1797 – 1943)
Família d’industrials tèxtils originària de Mura i establerta a Sabadell.
Fou iniciada per Josep Corominas i Humbert (Sabadell, Vallès Occidental, 1797 – 3 juny 1874) Instal·là a Sabadell un taller rudimentari.
El seu fill, Joan Baptista Corominas i Pla (Sabadell, Vallès Occidental, 1823 – 1887), continuà l’activitat del seu pare. Construí el vapor Corominas, també conegut per l’Esmolet. Fou un dels fundadors del Banc de Sabadell (1881).
El seu fill, Manuel Corominas i Ferret (Sabadell, Vallès Occidental, 1868 – 1931), continuà l’empresa del seu pare, que gira sota el nom de M. Corominas SA. Fou president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
El seu fill, Manuel Corominas i Sánchez (Sabadell, Vallès Occidental, 1895 – 1943), també fou industrial tèxtil i continuà l’empresa familiar. Fou president de la Cambra de Propietat i del Banc de Sabadell.
(Barcelona, octubre 1868 – 15 abril 1873)
Entitat política. Fundada per Valentí Almirall.
Estretament relacionat amb el Partit Republicà Federal de Catalunya, tingué com a òrgan “El Federalista” (1868-69).
El club s’alineà a partir del 1870 amb els intransigents, els quals havien d’imposar la proclamació a Barcelona de l’Estat Català el 9 de març de 1873.
(Barcelona, 24 juliol 1804 – 11 octubre 1868)
Arquitecte. Succeí el seu mestre, Antoni Cellers (1835), com a professor d’arquitectura dels cursos de la Junta de Comerç de Barcelona.
Catedràtic de l’escola professional de mestres d’obres i membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
L’any 1837, per encàrrec de la Junta de Comerç, va escriure una monografia descriptiva del convent gòtic de Santa Caterina, durant la seva destrucció, que fou publicada el 1886 pel seu fill Adrià Casademunt.
Pertanyia a l’Acadèmia de Sant Carles de València.
(Folgueroles, Osona, 1811 – Vic, Osona, 12 març 1868)
Metge. Col·laborà en el Diccionario geográfico de Pascual Madoz amb els articles relatius a Vic i a la seva comarca.
Publicà, entre altres treballs, una Memoria sobre el cólera morbo desarrollado en Vich en 1854.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
(Ondara, Marina Alta, 14 juny 1868 – Barcelona, 1 setembre 1952)
Mosaïcista i decorador. Després d’un viatge a Venècia per conèixer la tècnica musiva, s’especialitzà en decoració i col·laborà amb els arquitectes Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch.
Entre les seves obres més notables figuren els mosaics de l’hospital de Sant Pau, del Palau de la Música Catalana, de l’hotel La Rotonda i de la casa Lleó Morera, tots a Barcelona, així com els del Palau March, de Palma de Mallorca, molt posteriors.
A l’exposició internacional d’arts decoratives de París (1925) obtingué medalla d’or.
(Figueres, Alt Empordà, 1812 – Tortosa ?, Baix Ebre, 1868)
Compositor. Germà de Narcís. Fou guitarrista notable. Residí un temps a Xile. Tornat a Catalunya, s’establí a Tortosa.
Compongué obres per a guitarra i en féu una edició en 1846.
(Barcelona, 1401 – 1868)
Conjunt de documents produïts pel Consolat de Mar de Barcelona, que es troben dipositats entre la Biblioteca de Catalunya (79 volums), l’Institut Municipal d’Història de Barcelona (17 volums) i l’Ateneu Barcelonès (24 volums).
La documentació del consolat de comerç, dels anys 1715-1868, es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
(Barcelona, 18 maig 1868 – 5 març 1916)
Religiosa clarissa. Professà al monestir de Pedralbes el 1889, i canvià el nom de Mercè pel d’Eulàlia.
Contribuí a la restauració de l’església i del sepulcre de la fundadora, la reina Elisenda de Montcada.
Publicà Fulls històrics del monestir de Pedralbes (1897), Vida de sant Josep Oriol (1909), Llegendari franciscà (1912); i deixà inèdita una biografia del cardenal Casañas, de la qual fou publicat un resum.
Dades dels Països Catalans 