(Barcelona, 10 octubre 1860 – 20 desembre 1911)

Escriptor. Procedia d’una família d’industrials i féu els estudis de dret a Barcelona, on es llicencià l’any 1884. Fou influït per la lectura de les obres de Goethe, Dickens i Dant, bé que no tant, per Musset i Heine. Un cop llicenciat, publicà Notes autobiogràfiques (1885-86) i l’any 1888 l’Oda infinita, a la “Il·lustració Catalana”. Per aquesta època començà a ésser conegut com a poeta i escriptor, per arribar a la consolidació de la seva fama vers el 1892.

A trenta anys fou nomenat secretari de redacció del “Diario de Barcelona”, que dirigia Joan Mañé i Flaquer, del qual fou també secretari particular. Havia concorregut al certamen celebrat a Badalona el 1881 amb un poema que publicà més tard a Les disperses (1904). Entre el 1888 i el 1890 traduí al català tres obres de Goethe: Alexis i Dora (1888), Elegies romanes (1889) i El nou Pàusias i la florista (1890), que repercutiren en l’evolució de la seva poesia.

Es casà el 1890 amb Clara Noble, fet important en les seves influències literàries i morals. Adherit als corrents ideològics bàsics del catalanisme, en defensà els ideals en notes i escrits a través de la seva tasca periodística, però no participà directament en política. D’altra banda, les seves poesies, traduccions, treballs crítics i altres obres de creació diversa, contribuïren, com les obres dels altres escriptors catalans remarcables, a conscienciar el país. Durant molts anys ocupà la presidència de l’Ateneu Barcelonès i inaugurà el seu càrrec presidencial amb la lectura de l’Elogi de la Paraula. Fou membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Malgrat que la seva vocació d’escriptor fou tardana, aquesta fou intensa. Assistí a les festes modernistes i col·laborà a les revistes més importants d’art i literatura regeneracionista, com ara “L’Avenç”, “Catalonia”, “Pèl & Ploma” i “Joventut”. La seva tasca periodística acomplí una missió orientadora de l’opinió del país. S’arriscà en els articles com ara El sentimiento catalanista, El trágico conflicto i La patria nueva. A través de “La Veu de Catalunya”, “El Poble Català”, especialment el “Diario de Barcelona”, exercí influència sobre les persones i les classes, particularment les burgeses, preocupades pel present i l’esdevenidor del país.

Arran de les desfetes colonials del 1898, va escriure Els tres cants de guerra, i, en advenir el moviment de Solidaritat Catalana, redactà L’alçament. Atacà l’opinió ben pensant amb l’article La ciutat del perdó, en que demanava l’indult dels condemnats a mort a conseqüència dels fets de la Setmana Tràgica. Lluità per la rehabilitació de l’idioma català en articles com Catalunya i avant i en escrits divulgadors com Conversa bilingüe, en què satiritzava l’alta burgesia.

Alguns articles en castellà (La joventud conservadora, Un enemigo del pueblo, El pensamiento español, Cuba i Delito imminente) consagraren la seva fama en els cercles madrilenys. L’amistat que tenia amb Unamuno cristal·litzà en una correspondència en què quedaren paleses les seves actituds i els seus gustos literaris.

Maragall interpretà la seva època a través del concepte vident i intuïtiu del poeta. Representà el punt de partença d’una part de la poesia catalana, en un moment en què Jacint Verdaguer, amb la seva obra, havia dut al punt culminant l’etapa de la Renaixença, i la cultura catalana, havent superat les preocupacions exclusivament pairalistes i afavorida per la nova puixança econòmica de la burgesia, donaba suport a una etapa literària i artística coneguda amb el nom de modernisme.

Format en el postromanticisme del segle XIX, la seva poesia expressa i canta la natura, l’art i l’amor, que convergeixen en una unitat que és el concepte maragallià de la Bellesa. La contemplació de la natura es dedueix de les relacions entre subjecte i objecte, que és un dels trets més importants de la poesia romàntica. Dins aquest corrent cal incloure Pirinenques i el Cant espiritual, on intenta precisar les relacions entre l’individu i el món exterior.

Obté la primera plenitud en les composicions escrites entre el 1888 i el 1891, obres de joventut que responen als temes de la realitat quotidiana; en són exemples L’oda infinita, Claror i Festeig vora la mar Cantàbrica.

La publicació de la primera col·lecció de Poesies (1895) resta associada a dos fets relacionats amb la història: l’entrada dins una vida estable que li proporciona una seguretat, i l’afiliació als corrents modernistes (és, per tant, als trenta anys que entra dins el moviment artístic contemporani).

Com a poeta modernista, la seva obra queda lligada cada vegada més al món exterior i, per tant, es vincula estretament a la tradició romàntica en la qual s’arriba a una mitificació divina de la bellesa. En aquest segon corrent utilitza un estil concís, esquemàtic i arrelat a la cultura mediterrània (El comte Arnau, El mal caçador i La fi d’en Serrallonga. Després van aparèixer Visions i Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911), llibre que comprèn el poema Cant espiritual, veritable oració cristiana, des d’una perspectiva d’inquietud i alhora de felicitat humana.

Escriví poemes en que expressava moments de la història de l’època que li tocà de viure, com Els tres cants de guerra (1896-99), Himne Ibèric (1906) i l’Oda nova a Barcelona. Són molt populars els poemes Goigs de la Mare de Déu de Núria, La vaca cega, La sardana i El cant de la senyera, musicat pel mestre Lluís Millet.

Tot el seu ideari sobre l’obra crítica constitueix un aspecte fonamental de la seva educació poètica. Publicà l‘Elogi de la Paraula (1903) i Elogi de la poesia (1909). El conjunt artístic i l’esplendor del modernisme el dugueren a escriure per al teatre la peça Nausica (1911). De la seva obra dramàtica cal considerar La Margarideta (1903). És remarcable també la traducció que féu d’Ifigènia a Tàurida, de Goethe, estrenada a les sessions del Teatre Íntim. L’any 1913 l’Institut d’Estudis Catalans publicà Himnes Homèrics, versió en vers, juntament amb el text grec i la traducció literal de Bosch i Gimpera.