(Barcelona, 1 novembre 1854 – 11 setembre 1857)
Diari progressista. Fundat per Víctor Balaguer.
Editat en castellà, procurà defensar els interessos de Catalunya, Aragó, València i Mallorca contra el centralisme.
Balaguer va separar-se de la redacció pel setembre de 1857, i el títol del periòdic quedà reduït a “La Corona”.
(Barcelona, 11 setembre 1857 – 28 juliol 1868)
Títol emprat pel periòdic “La Corona de Aragón” quan Víctor Balaguer es separà de la direcció.
El 1868 es fusionà amb “Crónica de Cataluña” tot conservant aquest últim nom.
(Barcelona, 29 setembre 1856 – 23 juny 1857)
Diari polític i literari, publicat en castellà. Fundat per Víctor Balaguer en separar-se de “La Corona de Aragón”.
Inserí poesies en català, entre elles la famosa A la Verge de Montserrat, del mateix Balaguer.
El diari defensà, sense èxit, una monarquia democràtica i pactista a l’estil català, oberta i progressista, justa i respectuosa amb les tradicions.
(Barcelona, 7 agost 1857 – 8 maig 1926)
Polític i filantrop. Membre del partit liberal de Sagasta, fou diputat a Corts des del 1875, senador des del 1901 (vitalici des del 1909) i alcalde de Barcelona en diverses ocasions.
A la mort de Josep Comas i Masferrer (1908), encapçalà el partit liberal a Catalunya.
Creà i presidí l’Associació d’Amics dels Pobres de Barcelona.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 1 juny 1788 – Madrid, 18 juliol 1857)
Metge. Serví a l’exèrcit espanyol en la guerra del Francès i també a Mèxic. En aquest país organitzà l’Acadèmia de Medicina i creà escoles gratuïtes.
Anys després, havent tornat a la Península, fou nomenat director general de Sanitat i promogué la formació d’acadèmies facultatives. Fundà la “Biblioteca médico-castrense”.
És autor d’escrits professionals remarcables.
Fou el pare d’Antoni Codorniu i Nieto de Samaniego.
(Hostalric, Selva, 3 juny 1785 – Las Palmas de Gran Canaria, Canàries, 18 novembre 1857)
Bisbe de Canàries (1847-58). Sacerdot secular de la congregació de la Missió de Sant Vicent de Paül, fou director de les filles de la caritat d’Espanya.
Emigrat a França durant la Primera Guerra Carlina, fou professor de teologia dogmàtica a Châlons-sur-Marne. En tornar-ne (1841), fou nomenat bisbe de Canàries, on creà diverses parròquies i restaurà l’hospital de San Martín.
Autor d’Expositio ascetico-moralis pontificalis romani tit. de Collatione sacramenti ordinis (1845).
(Sant Feliu del Racó, Vallès Occidental, 14 octubre 1857 – Barcelona, 1941)
Escultor. Deixeble de Joan Roig a Barcelona i de Chapu a París. En ambdues ciutats fou company inseparable de Santiago Rusiñol i Ramon Casas, amb els quals exposà a la sala Parés de Barcelona.
La seva obra, elaborada preferentment en marbre, rebé influències del naturalisme i del modernisme. Guardonat amb la primera medalla a l’Exposició Universal de París (1900).
D’entre les seves escultures destaquen: Eva (1904), Pietat i el Monument a Jaume I (1927), a Mallorca.
Fou el pare de Noel Clarasó i Serrat.
(Barcelona, 11 gener 1857 – 14 abril 1936)
Actriu. Filla d’Andreu Cazurro i Terrats, al qual acompanyà en moltes de les seves actuacions al teatre Romea.
Tot i haver aconseguit bons èxits, es retirà de l’escena essent encara jove.
(Carraig, Irlanda, 1797 – Barcelona, 1857)
Filòleg. Establert a Barcelona des del 1821, on exercí de professor d’idiomes.
Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1822. Residí també a Maó.
Publicà una Disertación filosófica, histórica y razonada sobre el origen, la formación y la propagación de las lenguas (1836) i una poesia, en anglès, dedicada a Antoni de Capmany a “La España Católica” (1857).
(Vic, Osona, 24 agost 1857 – Barcelona, desembre 1905)
Enginyer industrial. Llicenciat en ciències. Es dedicà a l’agronomia i a l’enologia.
La diputació provincial de Barcelona el pensionà per a estudiar a l’estranger i l’envià al Congrés Vitícola de Montpeller (1883).
Publicà opuscles com Caracteres de la enfermedad causada por la filoxera… (1891).
Dades dels Països Catalans 