(Illes Balears, segle XIX – )
Títol concedit el 1854 a Jaume Conrado i de Berard; el despatx reial fou lliurat el 1871 al seu fill Marià Conrado i d’Asprer.
Continua a la mateixa família.
Fontsanta de Palma, marquesat de la
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: 1854
Ferrocarril d’Almansa a Xàtiva i Grau de València, Companyia del
(País Valencià, 1854 – 1862)
Societat. Inicialment anomenada Societat Valenciana de Crèdit i Foment, formada en obtenir Josep Campo i Pérez la concessió per a construir i explotar la línia de ferrocarril del Grau de València a Xàtiva.
La línia, inaugurada el 1854, fou prolongada fins a Almansa (1859), on enllaçà amb la d’Alacant a Almansa.
El 1862 obtingué la concessió de la línia de València a Tarragona, i canvià el nom pel de Societat dels Ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona.
Ferrer i Martí, Llorenç
(Alcúdia de Mallorca, Mallorca, 1854 – Palma de Mallorca, 1928)
Escultor. Deixeble d’Antoni Vaquer, que treballà dins la tendència neogòtica.
Col·laborà a les façanes principals de la seu de Mallorca i de Santa Eulària de Palma i a la façana i escala de la diputació provincial de les Balears.
Farnés, Josep Maria
(Barcelona, 1854 – Madrid, 1902)
Escriptor. Escriví llibres, col·laboracions de premsa i drames en castellà.
Estornell, Francesc Xavier
(País Valencià, 1803 – 1854)
Gravador. Excel·lí en els baixos relleus i les medalles.
Depéret, Carles
(Perpinyà, 25 juny 1854 – Lió, França, 18 maig 1929)
Geòleg i paleontòleg. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i professor i degà de l’Acadèmia de Ciències de Lió. Va elaborar una classificació del quaternari basada en l’eustatisme.
Publicà Description géologique du bassin tertiaire de Roussillon (1890), en col·laboració amb A. Donnezan, i Monographie des pectinides neogènes de l’Europe (1902-05).
Costa i Llobera, Miquel
(Pollença, Mallorca, 10 març 1854 – Palma de Mallorca, 16 octubre 1922)
Escriptor i eclesiàstic. Féu amistat amb Rubió i Ors i Marià Aguiló, amb els quals obtingué una sòlida formació literària.
El 1885 féu conèixer el primer recull de versos intitulat Poesies, on mostrà la influència dels romàntics francesos i dels espanyols. D’aquesta època és Lo pi de Formentor (1875), en què arribà al punt de superar l’adolescència i d’establir-se en un romanticisme tradicional i històric, com en el poema L’arpa. És en aquesta època quan començà a preocupar-se per l’art com a forma i quan fou influït per Lamartine, Leopardi i Manzoni.
Traslladat a Roma per acabar els estudis eclesiàstics, s’ordenà sacerdot el 1888 i es llicencià en teologia a la Universitat Gregoriana d’aquella ciutat. Fruit d’aquesta estada a Roma és la seva admiració pel món clàssic que predomina en la seva poesia. D’aquesta època són: De l’agra terra (1897) i Tradicions i fantasies (1903). Contemporàniament aplegà les Poesies (1907).
Per la seva formació clàssica, escriví les Horacianes (1906), que constituïren el seu ideal d’un quart de segle, dins la trajectòria estètica promoguts per Torras i Bages. No s’inclogué en el moviment modernista, sinó en un món interior que donà com a testament espiritual Visions de Palestina (1908) i la versió dels Himnes de Prudenci, publicats pòstumament.
Al marge van quedar Las líricas (1899), escrites en castellà en una època d’incertituds estètiques i lingüístiques. Té importància la conferència donada a l’Ateneu Barcelonès, La forma poètica (1904), on va expressar el seu concepte de la poesia.
Exercint la seva carrera sacerdotal fou nomenat canonge de la catedral de Palma de Mallorca l’any 1909, data a partir de la qual només escriví dues obres piadoses: Sermons panegírics (1916) i Novenari de la Puríssima (1917). Les seves Obres completes es publicaren a Barcelona el 1947.
És, amb el seu amic Joan Alcover, un dels mestres de l’Escola Mallorquina, i a Barcelona es relacionà amb Antoni Rubió i Lluch, Jacint Verdaguer i Jaume Collell.
Fou mestre en Gai Saber, membre de la Real Academia Española i membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.
Cortés y López, Miguel
(Camarena de la Sierra, Aragó, 16 febrer 1777 – València, 29 novembre 1854)
Historiador. Sacerdot, catedràtic dels seminaris de Terol i de Sogorb. D’ideologia liberal, el 1820 fou diputat per Terol. S’exilià a Marsella el 1823, i més tard residí a Barcelona.
El 1844 fou presentat per a bisbe de Mallorca, però hi renuncià i fou canonge de València.
Publicà Diccionario geográfico-histórico de la España antigua Tarraconense, Bética y Lusitana (1835-36) i Compendio de la vida del apóstol san Pablo (1849).
Cervera i Baviera, Juli
(Sogorb, Alt Palància, 26 gener 1854 – Madrid, 24 juny 1927)
Enginyer militar i explorador. Acabades les guerres carlines i de Cuba, es dedicà a estudis científics i es traslladà al Marroc (1877), on hi tornà el 1884, i el 1886 un altre cop a la zona occidental del Sàhara, inexplorada fins aleshores.
Resultat d’aquest darrer viatge foren els tractats que serviren de base per al domini de Río de Oro per part de l’estat espanyol.
Retirat del servei actiu el 1903, s’instal·là a València per organitzar les escoles lliures d’enginyers electricistes i mecànics, per a les quals redactà nombrosos llibres de text. El 1908 fou diputat republicà a corts per València.
Publicà Geografía militar de Marruecos (1884) i Expedición geográfico-militar al interior y costas de Marruecos (1885).
Cebrian i Mezquita, Juli
(València, 1854 – 1926)
Pintor i decorador. Germà de Lluís. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València.
Conreà els temes històrics (Ausias March llegint les seves trobes al príncep de Viana, Desterro del Cid a València), els temes religiosos i pintà nombrosos retrats.
Excel·lí també en l’adornament floral de carrers, places i edificis.
Dades dels Països Catalans 