(València, 1854 – 1926)
Pintor i decorador. Germà de Lluís. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València.
Conreà els temes històrics (Ausias March llegint les seves trobes al príncep de Viana, Desterro del Cid a València), els temes religiosos i pintà nombrosos retrats.
Excel·lí també en l’adornament floral de carrers, places i edificis.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, segle XIX – 1854)
Compositor. Fou mestre de capella del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
(Perpinyà, 1818 – Saint-Cloud, París, França, 1854)
Compositor i crític musical. Obtingué el premi Roma amb la cantata La vendetta (1838).
Fou director d’orquestra a l’Opéra de París i al Théâtre Italien.
Escriví música d’església i les òperes L’hôtesse de Lyon (1844), Le mousquetaire (1844), Tabarin (1852).
(Perpinyà, 14 gener 1774 – 9 novembre 1854)
Metge i botànic. Deixeble de Gouan, fou nomenat director del Jardí Botànic de Perpinyà el 1794 i, dos anys després, professor d’història natural de l’Escola Central de Perpinyà (1796-1808).
Herboritzà pel Rosselló, el Vallespir, el Conflent, la Cerdanya i la vall de Núria i reféu el jardí botànic, molt malmès per les operacions bèl·liques durant la Guerra Gran. Fou un dels introductors dels vaccins a la Catalunya Nord (1800).
A partir de la Restauració dels Borbons a França i fins a la Revolució del 1848 fou un dels metges més influents de Perpinyà i acumulà un gran nombre de càrrecs. El 1854 fou, amb Amat Massot, un dels primer membres catalans de la Societat Botànica de França, tot just fundada.
(el Soler, Rosselló, 1854 – Illa, Rosselló, 1935)
Poeta. Amb el pseudònim de Pastorellet de la Vall d’Arles, conreà una poesia de caràcter floralesc.
Deixeble de Jacint Verdaguer, publicà articles i poesies en català en periòdics i revistes com “Le Roussillon”, “La Croix des Pyrénées”, “La Revue Catalane” i “La Veu de Catalunya”.
Representant del moviment renaixentista al Rosselló, publicà el recull poètic Refilades (1882), l’antologia Garbera catalana (1884), un aplec d’elegies, Ais (1887), Ais i albades (1914), i un estudi, Los Goigs (1907).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 28 octubre 1819 – 27 agost 1854)
Músic. Estudià a Cuba. Excel·lí com a intèrpret dels instruments de corda, especialment el contrabaix.
(Maó, Menorca, 26 gener 1783 – 19 agost 1854)
Militar. Al servei de l’exèrcit britànic, intervingué en les guerres contra Napoleó.
Perdé un braç a la batalla de Sant Sebastià i, més tard (1815), fou promogut a tinent general.
(Massamagrell, Horta, 17 octubre 1854 – Godella, Horta, 1 octubre 1934)
Eclesiàstic. Caputxí, administrador apostòlic de Solsona (1907-13) i bisbe de Tagaste (1907) i de Sogorb (1913). Fundà els terciaris caputxins de la Mare de Déu dels Dolors (Massamagrell, 1889) i les teresianes caputxines de la Sagrada Família (Benaguasil, 1885).
La seva obra pastoral fou orientada cap a la formació religiosa de la joventut i a la qüestió social, a patrocinar els sindicats agraris, els cercles catòlics, i a la divulgació de la sociologia entre els seminaristes i els sacerdots.
El 1914 fou elegit senador per la província de València.
(Palma de Mallorca, 3 maig 1854 – 25 febrer 1926)
Poeta, assagista i polític. Llicenciat en dret a Barcelona, exercí el càrrec de relator-secretari de l’audiència de Palma. Amic d’Antoni Maura, va presentar-se com a candidat del partit liberal, i fou elegit diputat a Corts (1893).
Començà escrivint en castellà dins una línia romàntica, imitant Campoamor. D’aquesta etapa és el primer llibre Poesías (1887), el qual seguiren Nuevas Poesías (1892), Poemas y Harmonías (1894) i Meteoros (1901), on afegia nous poemes als ja publicats anteriorment. La crisi produïda per desgràcies familiars (mort de l’esposa i de quatre fills) crea un món interior del poeta, època en la qual sentint la necessitat d’expressió autèntica inicia el canvi idiomàtic, i començà a escriure en català.
L’obra poètica catalana queda recollida en el llibre Cap al tard (1909), visions de la vida, costums i folklore mallorquins, amb una interpretació simbòlica i humanitzada del paisatge en poesies com La Serra, Notes de Deià, Record de Sóller, etc. La segona part conté elegies com La relíquia, expressió d’angúnia del temps passat, i Desolació, poema en què, a través de la imatge d’un arbre caigut, descriu la seva tragèdia familiar. Dins aquest aplec de poemes cal remarcar Haikais i Espurnes, composicions de tipus irònic, que revelen un altre aspecte de la seva poesia. El segon llibre, Poemes bíblics (1918), és una transcripció de temes de l’Antic Testament (Llibre dels Reis, Gènesi, Proverbis).
Poesia de to íntim i nostàlgic, d’acord amb els gustos de la seva època modernista, però dintre els tòpics mallorquins, té una identificació del món poètic amb el personal que eleva a categoria estètica.
La seva obra poètica queda vinculada directament a les teories exposades en les conferències que, sobre La Humanització de l’Art (1904), va donar a l’Ateneu Barcelonès mostrant-se partidari d’un art utilitari enfront d’una concepció aristocràtica, i en articles com el recull publicat a “L’Avenç” amb el títol Art i Literatura.
Premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals (1905) i declarat Mestre en Gai Saber el 1909, fou nomenat membre de la Real Academia Española de la Lengua.
Traduïdes per ell mateix al castellà i a diversos idiomes, les seves Obres completes aparegueren el 1951.
(Catalunya, 1781 – Filipines ?, 1854)
Frare dominicà. Fou catedràtic de cànons i també rector de la universitat de Manila.
Escriví un Curso de moral.
Dades dels Països Catalans 