Arxiu d'etiquetes: 1852

Abril i Guanyabéns, Joan

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 22 abril 1852 – Tortosa, Baix Ebre, 18 juliol 1939)

Arquitecte (1879). Titular del municipi i diòcesi de Tortosa, on féu el mercat (1885), el museu (1900), el disseny dels eixamples i l’actual parc municipal Teodor González.

Per al bisbat restaurà la capella del palau episcopal i diferents treballs a la catedral, així com la construcció del temple de la Reparació i l’església del Roser. La seva obra és més aviat classicista que no pas modernista.

Fundador del setmanari “La Veu de la Comarca” (1903-09). Conreà també la pintura i sentí especial afecció per l’arqueologia.

Yxart i de Moragas, Josep

8 Respostes

(Tarragona, 10 setembre 1852 – 25 maig 1895)

Crític literari. Va cursar el batxillerat a Tarragona, i la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, que va exercir poc temps, ja que es va dedicar fonamentalment a la crítica i, esporàdicament, a la poesia.

És com a crític que va merèixer una gran fama de testimoni i jutjador de la vida intel·lectual de la Renaixença catalana. L’interessava especialment la crítica teatral. Va ésser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona els anys 1885 i 1886.

Va dirigir la “Biblioteca de Arte y Letras”, de la casa editora Domènech i Cia -on va publicar una traducció dels drames de Schiller (1883), Las mujeres de Goethe de P. de S. Víctor (1884), Tres poesies (1983) i un assaig biogràfic crític de Marià Fortuny (1881)- i la “Biblioteca Clásica” de Cortezo i Cia, on va fer pròlegs de diversos escriptors castellans. En El arte escénico en España (1893) va reunir les crítiques fetes a “La Vanguardia”.

Els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1879 van premiar-li un estudi magistral titulat Lo teatre català. Son passat, present y pervenir, del qual el setmanari “La Miscelània”, li havia publicat, el 1874, un esbós. Del 1886 al 1890 va publicar 5 volums titulats El año pasado, on passava revista als esdeveniments intel·lectuals de l’època a Barcelona.

Essent president de l’Ateneu Barcelonès, hi va inaugurar el curs acadèmic de 1885-86, amb una conferència titulada La crítica literària contemporània.

Les poesies figuren col·leccionades en les seves Obres catalanes, prologades per Joan Sardà.

Torras i Ferreri, Cèsar August

2 Respostes

(Barcelona, 5 juliol 1852 – 22 juny 1923)

Excursionista i escriptor. Era agent de canvi i borsa. Fou president de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1885), del Centre Excursionista de Catalunya (1902-15 i 1921-23) i de la Lliga Excursionista (1920), primer organisme nacional de l’excursionisme català.

Fou un dels principals promotors dels Congressos Excursionistes (1910-13) i de la declaració de parc nacional per al bosc de Gresolet (1921). Impulsà la construcció del primer refugi de muntanya, el d’Ulldeter (1907).

La seva obra bàsica està constituïda per les guies del Pirineu català, en nou volums (1902-24), precises i encara vàlides, agrupades en comarques naturals.

Pirozzini i Martí, Carles

1 Resposta

(Barcelona, 17 agost 1852 – 27 octubre 1938)

Escriptor i promotor d’art. Germà de Felip. Estudià a Itàlia i a Barcelona. Especialitzat en temes d’art, fou col·laborador de “La Renaixença” (des del 1879) i auxiliar de la càtedra de teoria estètica i història de les arts a l’Escola de Belles Arts.

Hom li encarregà part del muntatge de l’Exposició Universal de 1888 i la conservació posterior i adaptació dels edificis per a museus. Fou acadèmic de Sant Jordi (1907).

Publicà, entre altres obres, Biografia i necrologia de l’escultor Damià Campeny (1892), El retratista y pintor don Vicente Rodés (1898) i Los hermanos Masriera (1901). Conreà també la poesia satírica en català.

Mas i Fontdevila, Arcadi

2 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 12 novembre 1852 – Sitges, Garraf, 31 gener 1934)

Pintor. Després dels seus estudis a l’Escola de Llotja marxà a Itàlia, on residí del 1874 al 1886. Abandonà els quadres de gènere, que substituí per la tendència naturalista.

Fou un dels artistes que “descobrí” Sitges i ajudà a convertir aquesta ciutat en un gran centre artístic del postimpressionisme.

Fou un pintor molt apreciat en el retrat, i realitzà nombrosos paisatges de remarcable lluminositat. És un dels autors dels plafons decoratius del saló de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1928).

Entre les seves obres cal esmentar La fugida a Egipte, La plaça de Sant Marc a Venècia i La Verema. Fou distingit amb nombrosos premis, com una primera medalla a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.

Gaudí i Cornet, Antoni

81 Respostes

(Reus o Riudoms, Baix Camp, 25 juny 1852 – Barcelona, 10 juny 1926)

Arquitecte. Principal exponent del modernisme arquitectònic. Es va formar en l’ambient del romanticisme català, entusiasta de l’edat mitjana, i sota les influències de Riskin i Viollet-le-Duc. Després d’una primera etapa d’inquietuds cooperativistes i socials, començà a utilitzar elements àrabs, gòtics i barrocs. D’aquesta època (1883-1900) són la casa Vicens (1883-85), el palau Güell (1886-91), el palau episcopal d’Astorga (1887-93) i la casa dels Botines de Lleó (1891-93).

L’arquitecte del futur es basarà en la imitació de la natura, perquè és la forma més racional, duradora i econòmica de tots els mètodes. (Antoni Gaudí)

A partir del 1900 s’afirmà l’originalitat del seu llenguatge, amb la seva concepció global de l’arquitectura com l’íntima integració entre l’estructura i la decoració, l’harmonia entre interior i exterior, incorporant, al mateix temps, tot tipus d’arts aplicades. Tot això unit a un profund coneixement tècnic i a un gran rigor professional, com es veu en les seves originals solucions tècniques.

Algunes de les obres mestres de Gaudí pertanyent a aquest període: el parc Güell (1900-14), pensat a l’estil de les cases jardí angleses, és una gran extensió verda sobre la qual es traçaren galeries sostingudes per pilars inclinats de pedra natural en brut i amb un ús exuberant de mosaics de ceràmica i vidre, que constitueix un conjunt de composicions abstractes d’una gran força expressiva: la reforma de la casa Batlló (1904-06), amb una façana ondada, revestida de mosaics; l’església de la colònia Güell (1908-14); la casa Milà o la Pedrera (1906-10), bloc de formes orgàniques amb vores horitzontals rítmicament ondades, trepat per finestres que suggereixen les escultures posteriors de Moore.

Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. (Antoni Gaudí i Cornet)

A partir del 1918 es dedicà en cos i ànima a la construcció de la Sagrada Família, iniciada el 1882. Home d’una profunda i íntima religiositat, buscà en aquesta obra la síntesi estructural i figurativa del seu llenguatge arquitectònic. Abans de morir (atropellat per un tramvia) pogué veure acabades la façana i una de les torres del Naixement.

Cardenal i Fernández, Salvador

4 Respostes

(València, 1 setembre 1852 – Barcelona, 23 abril 1928)

Metge i cirurgià. Es llicencià a Barcelona (1875) i es doctorà a Madrid (1877). Fou metge de la Casa de Caritat (1877), director de l’hospital del Sagrat Cor de Barcelona (1879-1928), fundador (1872) i, després, director (1893-95) de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, catedràtic honorari de la Facultat de Medicina de Barcelona i president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1901-10).

Creà la moderna escola de cirurgia catalana i aplicà, per primera vegada a la Península, el mètode antisèptic en el tractament de ferides.

Entre els nombrosos treballs mèdics que publicà es destaca el Manual práctico de cirugía antiséptica (1880), que tingué una gran difusió i que li valgué el títol de membre del Royal College of Surgeons of England.

Fou el pare del també metge Lleó Cardenal i Pujals.