(Barcelona, 1847 – Madrid, 8 abril 1873)
Cantatriu. Es casà amb el compositor Joan Goula.
Assolí bons èxits durant la seva curta carrera.
Fité de Goula, Dionísia
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1847
Cebrian i Justi, Príam
(Barcelona, 14 desembre 1847 – segle XIX)
Militar. Fou comandant d’artilleria.
Excel·lí pels seus estudis geogràfics i topogràfics.
Carsalade du Pont, Juli
(Simorra, França, 16 febrer 1847 – Perpinyà, 29 desembre 1932)
Bisbe de Perpinyà (1899-1932). Gascó d’origen, quan va ser elegit bisbe de Perpinyà aprengué el català i restablí l’ensenyament del catecisme i la predicació en català.
Va organitzar els Jocs Florals del 1902, que no pogueren celebrar-se a Barcelona, i va presidir a Barcelona els del 1914. Col·laborà en l’Obra del Diccionari d’Antoni M. Alcover. Animà el reclutament de catalans per a la guerra del 1914, a favor de França.
Va adquirir Sant Martí del Canigó i es va dedicar de ple a la restauració de l’antic monestir, on fou enterrat. Afavorí la restauració de la vida monàstica a Cuixà amb monjos cistercencs. Restaurà la capella de Nostra Dona dels Còrrecs, predecessora de la seu de Perpinyà, i l’antiga església dels caputxins; comprà el col·legi de Sant Lluís Gonçaga i el Petit Seminari, i féu edificar l’església de Sant Martí del Bon Socors i el Gran Seminari.
Per tal d’encoratjar les investigacions científiques del clericat creà “Revue historique et littèraire du diocése de Perpignan”.
Per la seva actuació ha estat justament qualificat de bisbe dels catalans.
Bofill i Mascaró, Pere Nolasc
(Reus, Baix Camp, 12 febrer 1814 – Barcelona, 9 febrer 1847)
Escriptor i científic. Va estudiar química aplicada a la Junta de Comerç i després va viatjar per diversos països americans com a periodista.
Traduí algunes obres de química i escriví el llibre de viatges De Perpinyà a la Presta.
Fou el pare d’Artur Bofill i Poch.
Puiggener i Fernández, Lluís
(Barcelona, 23 agost 1847 – 12 octubre 1918)
Escultor. Format al taller de Venanci Vallmitjana. És autor de l’estàtua eqüestre del general Prim, al parc de la Ciutadella, inaugurada l’any 1887 i premiada l’any següent en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona. Destruïda l’any 1936, l’actual bronze és obra de Frederic Marès, reproducció de la maqueta original.
També elaborà una altra estàtua eqüestre del mateix personatge, instal·lada l’any 1891 a Reus. Entre altres obres, realitzà una Al·legoria en baix relleu que ornamentà el sòcol del monument a Antonio López. Amb Joan Flotats va fer alguns monuments funeraris notables.
És autor de la imatge de Sant Sever que, en substitució de l’original desaparegut, hi ha a la façana gòtica de l’Ajuntament de Barcelona.
Larrea i Espeso, Joan
(Balaguer, Noguera, 24 juny 1782 – Buenos Aires, Argentina, 20 juny 1847)
(o Larreu) Polític. Participà en la independència argentina. Comerciant, s’instal·là a Buenos Aires. Participà en el moviment del gener de 1809 contra Liniers. Secretari d’Hisenda de la Primera Junta Independentista del maig de 1810.
D’idees unitàries, fou desterrat a San Juan (abril 1811). Formà part del triumvirat del 1813, i el 1814 organitzà, des del Ministeri d’Hisenda, l’esquadra de Brown.
La revolta federal del 1815 el desterrà a França. Fou rehabilitat, però abandonà la política.
Junta de Fàbriques -1847/61-
(Catalunya, 1847 – 1861)
Organisme comercial i industrial. Nom adoptat per la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats del Cotó quan el camp de les seves activitats fou ampliat als sectors industrials de la llana, seda, metal·lúrgia, etc.
La Junta, presidida per Joan Güell, defensà la política proteccionista.
Fou dissolta a causa de la creació de les juntes provincials d’agricultura, indústria i comerç.
Junta de Comerç de Barcelona
(Barcelona, 1758 – 1847)
Institució rectora de l’activitat comercial i industrial catalana. Tenia com a precedents dues juntes de nom semblant, creades el 1692 i el 1735 per tal de reactivar l’economia catalana.
Fou fundada arran de la restauració del cos de comerç de Barcelona, autoritzada, després de moltes peticions, per Ferran VI de Borbó. Carles III de Borbó en confirmà la creació (1760) i n’aprovà les ordenances (1763).
El marquès de La Mina, capità general de Catalunya, es negà a cedir-li l’edifici de la Llotja, però el seu successor, comte de Ricla, l’hi cedí (1767) en canvi d’una quantitat destinada a obres públiques.
La Junta tenia jurisdicció damunt tot el Principat de Catalunya i s’esmerçà principalment en la millora de la indústria tèxtil; reclamà de l’estat una política proteccionista per a les manufactures catalanes, donà reglaments de fabricació i de premis i encoratjà la investigació de mètodes de manufactura, conreu, etc, amb premis i borses d’estudi. Assolí l’abolició de l’impost de la bolla (1769) i l’obertura dels Països Catalans al comerç americà (1778).
També féu una obra cultural important, com el patrocini de la tasca històrica d’Antoni de Capmany i, sobretot, la creació d’una sèrie d’escoles tècniques que supliren la manca d’universitat a Barcelona: de nàutica (1769), de taquigrafia (1775), de dibuix i belles arts (1775), de química (1805), de mecànica (1808), de física (1814), d’economia (1814), etc.
A partir del 1815, el paper de la Junta com a portaveu de la burgesia catalana començà a ésser substituït per altres institucions, però conservà una importància oficial considerable, fins a la seva desaparició.
Giner de los Ríos, Hermenegildo
(Cadis, Andalusia, 14 octubre 1847 – Granada, Andalusia, 20 agost 1923)
Polític, professor i escriptor. Germà de Francisco, amb el qual col·laborà en la Institución Libre de Enseñanza.
Catedràtic als instituts de Burgos, Alacant i Barcelona. Desposseït de la seva càtedra (1875), fou rehabilitat (1881).
Adscrit al partit republicà, després de Solidaritat Catalana, passà al partit radical. Diputat a corts per Barcelona (1908, 1910 i 1914).
Com a conseller municipal de cultura de Barcelona, impulsà la infraestructura escolar (construcció d’escoles i renovació del material didàctic), les colònies, biblioteques i caixes d’estalvi escolars i per les campanyes entorn del laïcisme.
Escriví sobre pedagogia (Resumen de psicología, 1904; Preceptos pedagógicos para el profesorado de las escuelas libres, neutrales o laicas, 1913) i art (Filosofía y arte i Teoría del arte e historia de las bellas artes en la antigüedad).
Genís i Aguilar, Martí
(Vic, Osona, 21 juny 1847 – 10 desembre 1932)
Escriptor. Estudià farmàcia a Barcelona, on es doctorà el 1874, exercí a Vic, on fou professor d’història natural i fisiologia a l’institut.
Amic de Jacint Verdaguer i de Jaume Collell, participà en la fundació de l’Esbart de Vic (1867). Concorregué assíduament als jocs florals, i en fou mantenidor el 1890 i el 1903 i president el 1921.
La seva poesia, inspirada en un romanticisme tradicional, exalta els valors tradicionals de l’amor, la família i la religió: Guspires d’una llar (1919), Estampes de l’Esbart (1933) i l’antologia La garba muntanyesa (1879).
Publicà les novel·les Julita (1874), la seva obra més important, Sota un tarot (1876), La Mercè de Bellamata (1878), Quadros del cor (1881), Novel·les (1882), Passavents (1887), L’espalmada (1890) i La reineta del Cadí (1892), etc. Les seves novel·les tingueren una gran popularitat a la fi del segle XIX.
També publicà els reculls de narracions Narracions casolanes (1907) i Records i contes (1921).
Dades dels Països Catalans 