(Barcelona, 1777 – 1847)
Arquitecte. Fill de Josep Mestres i Ximenes i germà de Francesc d’A. Mestres i Gramatxes (Catalunya, segle XVIII – Barcelona, 1814).
Succeí al seu germà (1814) com a mestre major de la catedral de Barcelona, fins al 1832, que hagué de cedir el lloc a Josep Mas i Vila, car posseïa el títol gremial però no l’acadèmic preceptiu.
Mort Mas (1855), ocupà el càrrec el seu fill Josep Oriol Mestres i Esplugas.
(Vic, Osona, 26 febrer 1847 – Lleida, 15 juliol 1901)
Filòsof psicologista. Germà de Josep, Ramon, Francesc de Paula i Joaquim. Després de llicenciar-se en dret i de doctorar-se en filosofia, fou professor de psicologia i d’ètica.
Autor d’un Programa razonado de un curso de filosofía elemental (1844) i d’un Resumen de las lecciones puestas en el curso de filosofía elemental (1891), treballs en què es palesa l’influx de Xavier Llorens i Barba.
Fou, en un altre camp, un dels fundadors de l’Esbart de Vic i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona (1874).
(Balaguer, Noguera, 24 juny 1782 – Buenos Aires, Argentina, 20 juny 1847)
(o Larreu) Polític. Participà en la independència argentina. Comerciant, s’instal·là a Buenos Aires. Participà en el moviment del gener de 1809 contra Liniers. Secretari d’Hisenda de la Primera Junta Independentista del maig de 1810.
D’idees unitàries, fou desterrat a San Juan (abril 1811). Formà part del triumvirat del 1813, i el 1814 organitzà, des del Ministeri d’Hisenda, l’esquadra de Brown.
La revolta federal del 1815 el desterrà a França. Fou rehabilitat, però abandonà la política.
(Catalunya, 1847 – 1861)
Organisme comercial i industrial. Nom adoptat per la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats del Cotó quan el camp de les seves activitats fou ampliat als sectors industrials de la llana, seda, metal·lúrgia, etc.
La Junta, presidida per Joan Güell, defensà la política proteccionista.
Fou dissolta a causa de la creació de les juntes provincials d’agricultura, indústria i comerç.
(Barcelona, 1758 – 1847)
Institució rectora de l’activitat comercial i industrial catalana. Tenia com a precedents dues juntes de nom semblant, creades el 1692 i el 1735 per tal de reactivar l’economia catalana.
Fou fundada arran de la restauració del cos de comerç de Barcelona, autoritzada, després de moltes peticions, per Ferran VI de Borbó. Carles III de Borbó en confirmà la creació (1760) i n’aprovà les ordenances (1763).
El marquès de La Mina, capità general de Catalunya, es negà a cedir-li l’edifici de la Llotja, però el seu successor, comte de Ricla, l’hi cedí (1767) en canvi d’una quantitat destinada a obres públiques.
La Junta tenia jurisdicció damunt tot el Principat de Catalunya i s’esmerçà principalment en la millora de la indústria tèxtil; reclamà de l’estat una política proteccionista per a les manufactures catalanes, donà reglaments de fabricació i de premis i encoratjà la investigació de mètodes de manufactura, conreu, etc, amb premis i borses d’estudi. Assolí l’abolició de l’impost de la bolla (1769) i l’obertura dels Països Catalans al comerç americà (1778).
També féu una obra cultural important, com el patrocini de la tasca històrica d’Antoni de Capmany i, sobretot, la creació d’una sèrie d’escoles tècniques que supliren la manca d’universitat a Barcelona: de nàutica (1769), de taquigrafia (1775), de dibuix i belles arts (1775), de química (1805), de mecànica (1808), de física (1814), d’economia (1814), etc.
A partir del 1815, el paper de la Junta com a portaveu de la burgesia catalana començà a ésser substituït per altres institucions, però conservà una importància oficial considerable, fins a la seva desaparició.
(Cadis, Andalusia, 14 octubre 1847 – Granada, Andalusia, 20 agost 1923)
Polític, professor i escriptor. Germà de Francisco, amb el qual col·laborà en la Institución Libre de Enseñanza.
Catedràtic als instituts de Burgos, Alacant i Barcelona. Desposseït de la seva càtedra (1875), fou rehabilitat (1881).
Adscrit al partit republicà, després de Solidaritat Catalana, passà al partit radical. Diputat a corts per Barcelona (1908, 1910 i 1914).
Com a conseller municipal de cultura de Barcelona, impulsà la infraestructura escolar (construcció d’escoles i renovació del material didàctic), les colònies, biblioteques i caixes d’estalvi escolars i per les campanyes entorn del laïcisme.
Escriví sobre pedagogia (Resumen de psicología, 1904; Preceptos pedagógicos para el profesorado de las escuelas libres, neutrales o laicas, 1913) i art (Filosofía y arte i Teoría del arte e historia de las bellas artes en la antigüedad).
(Vic, Osona, 21 juny 1847 – 10 desembre 1932)
Escriptor. Estudià farmàcia a Barcelona, on es doctorà el 1874, exercí a Vic, on fou professor d’història natural i fisiologia a l’institut.
Amic de Jacint Verdaguer i de Jaume Collell, participà en la fundació de l’Esbart de Vic (1867). Concorregué assíduament als jocs florals, i en fou mantenidor el 1890 i el 1903 i president el 1921.
La seva poesia, inspirada en un romanticisme tradicional, exalta els valors tradicionals de l’amor, la família i la religió: Guspires d’una llar (1919), Estampes de l’Esbart (1933) i l’antologia La garba muntanyesa (1879).
Publicà les novel·les Julita (1874), la seva obra més important, Sota un tarot (1876), La Mercè de Bellamata (1878), Quadros del cor (1881), Novel·les (1882), Passavents (1887), L’espalmada (1890) i La reineta del Cadí (1892), etc. Les seves novel·les tingueren una gran popularitat a la fi del segle XIX.
També publicà els reculls de narracions Narracions casolanes (1907) i Records i contes (1921).
(el Vendrell, Baix Penedès, 8 abril 1847 – Reus, Baix Camp, 3 gener 1890)
Escriptor. Era perit agrònom, llicenciat en filosofia i lletres i en dret civil i canònic. Es dedicà a l’ensenyament.
Publicà assaig en castellà i poesia en català, a més d’algunes obres per al teatre. Els seus poemes foren reunits en el volum titulat Poesies sèries, festives, humorístiques i satíriques (1889).
(Barcelona, 1847 – 1905)
Escriptor. Exercí la seva carrera d’advocat. Fou crític musical a la premsa barcelonina i de Madrid.
El 1890 es traslladà a Buenos Aires, on arribà a dirigir el diari “La Nación” i es dedicà també a l’ensenyament.
Publicà a l’Argentina diversos llibres i opuscles de poesia i assaig.
Dades dels Països Catalans 