(Curaçao, Antilles Holandeses, 1822 – Barcelona, 1846)
Poeta. El 1851, Manuel Milà i Fontanals, cosí seu, va publicar les seves poesies de caire romàntic (odes i balades) juntament amb les de J. Semis i Pau Piferrer.
Dedicat a l’ensenyament, publicà la “Revista General de Instrucción Pública”, amb la col·laboració de Laureà Figuerola.
(Barcelona, 1760 – Madrid, desembre 1846)
Metge. Estudià a Cervera i fou catedràtic a València i a Madrid, i sotsdirector del Col·legi de Cirurgia de Barcelona. Membre de l’Akademie der Wissenschaften de Göttingen i de l’Academia Naturae Curiosorum.
Publicà Teoremas y problemas para examinar y saber usar cualesquiera aguas minerales (1775), Manual para el modo de tratar las heridas hechas por mordeduras de animales rabiosos (1787), i deixà inèdits treballs sobre botànica, matemàtiques i medicina.
(Reus, Baix Camp, 31 agost 1772 – Cocabambilla, Perú, 26 agost 1846)
Missioner del col·legi d’Ocopa. Participà amb Narcís Girbal a les exploracions de la conca superior del Marañón. Seguí el riu Santa Ana i Cocabambilla (1799-1807), i escriví un Diario de la expedición.
Morí quan acompanyava l’expedició científica francesa del comte de Castelnau pel riu Urubamba.
(Barcelona, 5 octubre 1846 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 30 abril 1887)
Periodista. Fou el segon marquès de Casa Brusi. Fill d’Antoni Brusi i Ferrer, del qual continuà (1878) la seva tasca al capdavant del “Diario de Barcelona”.
Donà completa llibertat ideològica al director, Joan Mañé i Flaquer, home de confiança de la família. Durant la seva època, el diari continuà com el de més difusió a Barcelona, malgrat que en retrocés.
En morir deixà dos fills, però l’administració de l’empresa fou exercida pel seu germà Josep-Antoni fins que la seva filla, Maria Josefa Brusi i Garcia, tercera marquesa de Casa Brusi, restà lliure de la tutoria.
(Girona, 2 desembre 1846 – 27 gener 1917)
Arqueòleg, numismata i historiador. Col·laborà en diverses publicacions del país i “Lo Geronès” i el diari “La Renaixensa” de Barcelona.
President de l’Associació Literària de Girona, acadèmic de l’Acadèmia de Bones Lletres i membre corresponent de la Real Academia de la Historia.
De la seva producció destaquen Noticia histórica y arqueológica de la antigua ciudad de Emporium (1879), Sarcófagos romano-cristianos esculturados que se conservan en Cataluña (1895), i la seva obra més important, Les monedes catalanes (1908-11), encara avui no superada com a visió de conjunt. Publicà també Condado de Gerona. Los condes beneficiarios (1890) i Cartoral de Carles Many (1905-09). Redactà el volum dedicat a la província de Girona de la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi.
(Calella, Maresme, 8 agost 1846 – Barcelona, 14 febrer 1923)
Polític, comerciant i navilier. Armador a Cuba, de tornada a Catalunya fou un dels fundadors de la companyia naviliera Pinillos (1884) i de Crèdit & Docks i creà diverses fàbriques i empreses, fou vice-president de la junta d’obres del port de Barcelona (1900) i en dirigí les obres d’ampliació i modernització.
Diputat per Barcelona (1899), senador (1901) i alcalde d’aquesta ciutat (1905).
Reuní una important col·lecció numismàtica.
(Ciutadella, Menorca, 27 març 1846 – 27 febrer 1922)
Pedagog i publicista. Estudià magisteri a Barcelona (1863-68); fou mestre a Blanes i exercí a Ciutadella del 1869 al 1912.
Defensor de l’ensenyament pràctic i actiu, fou el primer a organitzar a Menorca l’ensenyament graduat.
Publicà nombrosos llibres escolars, participà en el Congrés de Pedagogia de Barcelona (1888), publicà les revistes “La Alegría de la Escuela”, “Alma de Maestro” i la infantil “El Buen Amigo” (1900-06), i col·laborà en diverses publicacions de Catalunya i Menorca.
Publicà “El Tío Camero”, periòdic humorístic barceloní (1867), i els diaris “El Blanense”, “Diario de Ciudadela” i “El País”.
Escriguè Ciutadella vella (1910), llibre de narracions, i l’obra teatral Foc i Fum (1885); també publicà el Vocabulario menorquín-castellano (1885) i completà, a partir del segle XVIII, la Historia de Menorca (1897), obra que el seu fill, Joan Benejam i Saura (1874-96), en morir, havia deixat inacabada.
(Reus, Baix Camp, 1846 – Barcelona, 20 gener 1917)
Poeta. Germà de Joaquim Maria. Començà publicant poesies a diverses revistes de Reus i de Barcelona.
Conegut pel seu llibre de poesies Íntimes i quadrets (1886), d’inspiració senzilla i popular. És autor també de Los cants del laletà (1860), La tardor (1861), Sospir de l’arpa (1862) i El ramet de ginesta (1867), entre d’altres.
Cultivà una poesia amarada de religiositat, i va ser diverses vegades mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona.
Antic municipi, creat a l’inici del segle XIX sobre el territori de la baronia de Montbui (de la qual ja havia estat separada el 1799-1800 la vila de Sant Feliu de Codines).
Era format pels pobles de l’Ametlla del Vallès, Bigues, Sant Mateu de Montbui, Lliçà de Munt, Palaudàries, Riells del Fai, Sant Bartomeu de Mont-ras, Santa Eulàlia de Ronçana i Sant Cristòfol de Pallars.
Fou dissolt vers el 1846.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 7 octubre 1846 – Espolla, Alt Empordà, 21 març 1915)
Pedagog. Fou mestre de primer ensenyament a Espolla del 1868 al 1907. Tingué en aquest poble una actuació docent de caràcter molt renovador, la qual influí poderosament en els medis de l’ensenyament.
Dedicà també part del seu temps a estudis d’història natural i d’arqueologia.
Dades dels Països Catalans 