(Reus, Baix Camp, 31 agost 1772 – Cocabambilla, Perú, 26 agost 1846)
Missioner del col·legi d’Ocopa. Participà amb Narcís Girbal a les exploracions de la conca superior del Marañón. Seguí el riu Santa Ana i Cocabambilla (1799-1807), i escriví un Diario de la expedición.
Morí quan acompanyava l’expedició científica francesa del comte de Castelnau pel riu Urubamba.
(Barcelona, 5 octubre 1846 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 30 abril 1887)
Periodista. Fou el segon marquès de Casa Brusi. Fill d’Antoni Brusi i Ferrer, del qual continuà (1878) la seva tasca al capdavant del “Diario de Barcelona”.
Donà completa llibertat ideològica al director, Joan Mañé i Flaquer, home de confiança de la família. Durant la seva època, el diari continuà com el de més difusió a Barcelona, malgrat que en retrocés.
En morir deixà dos fills, però l’administració de l’empresa fou exercida pel seu germà Josep-Antoni fins que la seva filla, Maria Josefa Brusi i Garcia, tercera marquesa de Casa Brusi, restà lliure de la tutoria.
(Girona, 2 desembre 1846 – 27 gener 1917)
Arqueòleg, numismata i historiador. Col·laborà en diverses publicacions del país i “Lo Geronès” i el diari “La Renaixensa” de Barcelona.
President de l’Associació Literària de Girona, acadèmic de l’Acadèmia de Bones Lletres i membre corresponent de la Real Academia de la Historia.
De la seva producció destaquen Noticia histórica y arqueológica de la antigua ciudad de Emporium (1879), Sarcófagos romano-cristianos esculturados que se conservan en Cataluña (1895), i la seva obra més important, Les monedes catalanes (1908-11), encara avui no superada com a visió de conjunt. Publicà també Condado de Gerona. Los condes beneficiarios (1890) i Cartoral de Carles Many (1905-09). Redactà el volum dedicat a la província de Girona de la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi.
(Calella, Maresme, 8 agost 1846 – Barcelona, 14 febrer 1923)
Polític, comerciant i navilier. Armador a Cuba, de tornada a Catalunya fou un dels fundadors de la companyia naviliera Pinillos (1884) i de Crèdit & Docks i creà diverses fàbriques i empreses, fou vice-president de la junta d’obres del port de Barcelona (1900) i en dirigí les obres d’ampliació i modernització.
Diputat per Barcelona (1899), senador (1901) i alcalde d’aquesta ciutat (1905).
Reuní una important col·lecció numismàtica.
(Ciutadella, Menorca, 27 març 1846 – 27 febrer 1922)
Pedagog i publicista. Estudià magisteri a Barcelona (1863-68); fou mestre a Blanes i exercí a Ciutadella del 1869 al 1912.
Defensor de l’ensenyament pràctic i actiu, fou el primer a organitzar a Menorca l’ensenyament graduat.
Publicà nombrosos llibres escolars, participà en el Congrés de Pedagogia de Barcelona (1888), publicà les revistes “La Alegría de la Escuela”, “Alma de Maestro” i la infantil “El Buen Amigo” (1900-06), i col·laborà en diverses publicacions de Catalunya i Menorca.
Publicà “El Tío Camero”, periòdic humorístic barceloní (1867), i els diaris “El Blanense”, “Diario de Ciudadela” i “El País”.
Escriguè Ciutadella vella (1910), llibre de narracions, i l’obra teatral Foc i Fum (1885); també publicà el Vocabulario menorquín-castellano (1885) i completà, a partir del segle XVIII, la Historia de Menorca (1897), obra que el seu fill, Joan Benejam i Saura (1874-96), en morir, havia deixat inacabada.
(Reus, Baix Camp, 1846 – Barcelona, 20 gener 1917)
Poeta. Germà de Joaquim Maria. Començà publicant poesies a diverses revistes de Reus i de Barcelona.
Conegut pel seu llibre de poesies Íntimes i quadrets (1886), d’inspiració senzilla i popular. És autor també de Los cants del laletà (1860), La tardor (1861), Sospir de l’arpa (1862) i El ramet de ginesta (1867), entre d’altres.
Cultivà una poesia amarada de religiositat, i va ser diverses vegades mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona.
Antic municipi, creat a l’inici del segle XIX sobre el territori de la baronia de Montbui (de la qual ja havia estat separada el 1799-1800 la vila de Sant Feliu de Codines).
Era format pels pobles de l’Ametlla del Vallès, Bigues, Sant Mateu de Montbui, Lliçà de Munt, Palaudàries, Riells del Fai, Sant Bartomeu de Mont-ras, Santa Eulàlia de Ronçana i Sant Cristòfol de Pallars.
Fou dissolt vers el 1846.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 7 octubre 1846 – Espolla, Alt Empordà, 21 març 1915)
Pedagog. Fou mestre de primer ensenyament a Espolla del 1868 al 1907. Tingué en aquest poble una actuació docent de caràcter molt renovador, la qual influí poderosament en els medis de l’ensenyament.
Dedicà també part del seu temps a estudis d’història natural i d’arqueologia.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 26 novembre 1846 – Madrid, 1910)
Enginyer agronomista. Fou fundador i redactor de la “Revista de Montes” (1877-88).
S’interessà pel problema de les dunes del golf de Roses i n’aconsellà la repoblació de pins el 1898. També treballà per a la millora de l’alzina surera.
Fou membre de nombroses societats i president de la Real Sociedad Española de Historia Natural.
(Barcelona, 1846 – 16 gener 1913)
Pianista i compositor. Germà de Ferran. Estudià piano amb Joan Barrau i composició amb Marià Obiols. El 1866 fou nomenat professor del Conservatori del Liceu de Barcelona.
Entre les seves obres destaquen Barcarola, Rapsòdia i altres peces per a piano, així com romances.
Traduí a l’italià els llibrets de les òperes Henry Clifford, d’Isaac Albéniz i Els Pirineus, de Felip Pedrell.
Dades dels Països Catalans 