(Girona, 1787 – Palol d’Onyar, Gironès, 1845)
Dama. Formà part de la companyia de Santa Bàrbara que defensà Girona, el 1809, contra els napoleònics. Li fou conferit el grau de comandant.
Fou condecorada i pensionada el 1816. Al Museu Provincial gironí fou posat el seu retrat.
(València, 13 febrer 1845 – Barcelona, 14 octubre 1922)
Metge i polític. Fill de Marià Batlles i Torres-Amat. Fou catedràtic d’anatomia a les universitats de Granada (1878) i de Barcelona (1879).
De tendència conservadora, fou tinent d’alcalde de Barcelona (1890) i diputat provincial (1898), dues vegades governador civil interí i delegat d’instrucció pública a la mateixa ciutat.
És autor d’un Atlas completo de anatomía humana descriptiva (1897).
(Tarragona, 1780 – Barcelona, 1845)
Advocat i home públic, establert a Barcelona. Fou apoderat per a Catalunya del duc de Medinaceli.
Diputat a les corts de Cadis, de les quals fou president (1814), només hi actuà a les darreres sessions contra les senyories, defensant el proteccionisme i fent rebaixar la contribució sobre Catalunya; fou el que plantejà la debatuda qüestió que els diputats catalans ho eren de Catalunya i no per Catalunya. Liberal moderat, el 1820 fou elegit diputat amb el màxim nombre de vots.
Durant la legislació 1820-21 propugnà la formació del mercat espanyol; publicà el mateix any la seva important intervenció del 5 novembre 1820, i votà per la disminució dels delmes.
Depassat pels esdeveniments, el 1837 escriví contra l’eliminació dels delmes per Mendizábal, però no ho féu públic fins el 1842.
(Barcelona, 16 juliol 1845 – 22 agost 1891)
Periodista i dramaturg. Col·laborà a diversos diaris de l’època i escriví nombroses peces escèniques (La Llúcia dels cabells d’or, 1872, Mai més Monarquia!, 1874, Lo comte en Jaume, 1874 i La taverna, 1884).
Militant republicà, fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880).
Deixà diversos llegats, el més conegut dels quals és la Biblioteca Arús.
(Torí, Itàlia, 30 maig 1845 – 18 gener 1890)
(o Amadeu de Savoia) Rei d’Espanya (1871-73). Fill segon de Víctor Manuel II d’Itàlia.
Atacat per carlins, alfonsins, republicans i organitzacions obreres, només comptà amb el suport del partit progressista.
El 1872, els problemes encara s’agreujaren més (insurrecció carlina, sollevaments republicans a Catalunya, escissió del partit progressista, atemptat contra el monarca), degut als quals arribà al convenciment que era impossible de governar, presentà la dimissió (11 febrer 1873) i tornà a Itàlia.
(Vilassar de Mar, Maresme, 5 maig 1845 – Barcelona, 15 febrer 1919)
Geòleg. Cursà la carrera eclesiàstica al seminari de Barcelona, on posteriorment fou professor d’història natural. Gràcies a ell va néixer (1874) el Museu de Geognòsia i Paleontologia del seminari. Col·laborà amb Josep Joaquim Landerer en un estudi sobre el Maestrat (1876).
Encarregat per la diputació de Barcelona d’efectuar el mapa geològic de la província, el 1887 publicà el primer full dels cinc en que intervindria. Portà a terme interessants treballs geològics i paleontològics (del pliocè català), que es concretaren en nombroses publicacions.
La seva obra Cosmogonia i Geologia (1878) és una visió de l’univers des del punt de vista catòlic.
(Barcelona, 1845 – 1923)
Dibuixant litògraf. Fou deixeble d’Eusebi Planas. Realitzà notables treballs.
Tingué per un temps taller d’impremta, on tirà la famosa Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, d’Antoni de Bofarull (1878).
(Folgueroles, Osona, 17 maig 1845 – Vallvidrera, Barcelona, 10 juny 1902)
Poeta i escriptor romàntic. Conegut popularment per Mossèn Cinto. De família camperola, a 11 anys ingressà al seminari de Vic, visqué en una masia de Sant Martí de Riudeperes, on féu de pagès i després de preceptor. Aquests anys de seminari i de vida camperola crearen en ell una facultat d’identificació amb la poesia popular, característica de tota la seva obra.
Va concórrer als Jocs Florals, on fou distingit l’any 1865. El 1867 presidí les reunions de l’Esbart de Vic, els membres del qual havien de tenir gran importància en la renaixença literària de la comarca, i el 1870 fou ordenat sacerdot.
Format en la preceptiva clàssica, se sentí atret per l’èpica; va concebre un poema sobre el descobriment d’Amèrica i, en el curs de la realització, la idea primitiva evolucionà fins a esdevenir el poema L’Atlàntida, premiat als Jocs Florals de Barcelona del 1877. El 1879 publicà Idil·lis i cants místics i el 1880, any en què fou proclamat mestre en gai saber, va publicar Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat (versió definitiva, 1888-89).
L’Oda a Barcelona (1883) acusa la influència de Victor Hugo i conté una erudició mitològica i històrica que no ofega la inspiració ni l’impuls patriòtic. El 1885 publicà Canigó, hi perduren elements descriptius de la natura i l’obsessió d’interpretar el paisatge amb criteri cosmogònic (com en els primers cants de L’Atlàntida), però el to líric i la influència formal de l’èpica de l’edat mitjana (atribuïble potser a l’estudi de la poesia heroica-popular reivindicada per Milà i Fontanals) donen al conjunt més humanitat i frescor. El 1887 publicà El somni de Sant Joan i el 1890 inicià la publicació de la trilogia Jesús infant (1896), on són glosades llegendes dels Evangelis apòcrifs amb la musicalitat i la capacitat emotiva dels millors Idil·lis.
El 1893 s’inicià l’època dolorosa de la vida de Verdaguer marcada per la influència de persones que explotaven la ingenuïtat del poeta. Verdaguer era almoiner del marquès de Comillas, i sembla que algunes persones es valien de la seva ingenuïtat amb preteses intuïcions místiques; aleshores fou retirat al santuari de la Gleva, prop de Vic. Abandonà el retir sense permís del bisbe i aquest el privà de la celebració de la missa (1895).
La polèmica arribà al carrer amb els articles de Verdaguer aplegats a En defensa pròpia. A aquesta època pertanyen les obres Roser de tot l’any (1894), Sant Francesc (1895) i Flors del calvari (1896). El 1898 li foren retornades les llicències i passà a la diòcesi de Barcelona, on li fou concedit un benefici a la parròquia de Betlem. Els reculls Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901), Flors de Maria i una abundant producció de tema eucarístic (pòstuma) constitueixen les obres més importants d’aquesta darrera època.
Morí a la Vil·la Joana, i l’enterrament constituí una gran manifestació popular de dol.
La poesia de Verdaguer, lligada al convencionalisme dels certàmens acadèmics, troba el to autèntic quan interpretava les llegendes populars (religioses o profanes); l’apropament al poble era assolit no solament pels camins del sentiment i l’emoció, sinó per un art de llenguatge i de l’expressió poètica que donaren flexibilitat moderna a l’idioma. Aquestes qualitats són també aplicables a la prosa: Rondalles (1905); discursos (Record necrològic de Rubió i Ors), i l’expressivitat descriptiva del Diari d’un pelegrí a Terra Santa (1886).
(Barcelona, 10 juliol 1845 – 31 març 1919)
Escriptora. Filla de Josep Monserdà i Roger i germana d’Enric . Començà a escriure en castellà i aconseguí un cert relleu mitjançant la col·laboració en el diari “La Alianza de los Pueblos”.
L’amistat amb la poetessa Josepa Robert Massanès i amb Miquel Victorià Penya influí d’una manera decisiva en la seva formació literària. Col·laborà, amb el grup d’escriptors catalans del darrer quart del segle XIX, a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i “La Ilustració Catalana”.
Després d’alguns intents teatrals (Teresa o un jorn de prova, 1875), a partir del 1893 conreà la novel·la, prenent per tema la burgesia barcelonina enriquida amb la industrialització. Amb un llenguatge col·loquial, realista, costumista, les seves obres són un reflex de l’època des de l’angle conservador.
Escriví les novel·les La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La fabricanta (1904), La Quitèria (1906) i Maria Glòria (1917). Autora del quadre de costums Del món (1908).
Els seus versos foren recollits en el Llibre de Poesies (1911). Publicà també Orientacions per a la dona catalana (1911) i Tasques socials (1926).
Signava les obres Dolors Monserdà de Macià, ja que era casada amb l’argenter Joan Macià.
(Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 6 maig 1845 – Barcelona, 18 juliol 1924)
Dramaturg i poeta. Als vuit anys la seva família s’establí al Vendrell. Va fer els estudis de segon ensenyament al col·legi dels Escolapis de Barcelona. Mort el pare (1872), que l’havia posat al capdavant del negoci familiar, es dedicà exclusivament a la literatura i al periodisme.
Començà escrivint poesia en castellà i passà tot seguit a escriure en català, amb la poesia El rei i el conseller, publicada a “La Gramalla”. Fou director de “La Renaixença”. Amb exaltat patriotisme va concórrer als Jocs Florals de Barcelona, on va presentar Indíbil i Mandoni (1875). El 1877 es consagrà com a líric amb tres premis ordinaris dels jocs florals pels poemes Cleopatra, L’any mil i El darrer plant d’En Claris, de tema i estructura netament romàntica, i fou proclamat mestre en gai saber.
D’afiliació política catalanista, l’any 1874 entrà a formar part de La Jove Catalunya, i el 1892 fou un dels ponents que redactaren les Bases de Manresa, on llegí el discurs sobre l’autonomia de Catalunya. El 1884 fou elegit president de la Unió Catalanista i, el 1895, nomenat president de l’Ateneu Barcelonès. En reconeixement dels seus mèrits, Barcelona el proclamà fill adoptiu en un acte d’homenatge de tot el país. Fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Els volums de poemes foren publicats amb els títols Poesies (1887), Cants a la Pàtria (1906) i Segon llibre de poesies (1920). Atret pel teatre i tenint en compte els intents del seu predecessor Frederic Soler, intentà renovar l’escena amb un teatre romàntic en el moment en què Europa es decantava cap a un teatre de tipus naturalista: Gal·la Placídia (1879), fou la primera obra, tragèdia història, i després escriví Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) i Mar i cel (1888), obres d’intenció diversa amb les quals passà a ésser una de les figures universals de la Renaixença, no sols per la categoria, sinó també per la difusió que assolí enllà de les fronteres.
La seva obra dramàtica, un cop admesa l’agonia del drama romàntic, s’incorporà a les tècniques del naturalisme i passà al drama rural, on, amb una visió entre romàntica i realista, donà al públic drames d’ambientació actual. Són representatives d’aquesta època de plenitud Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), traduïda a diversos idiomes i donada a conèixer a tots els escenaris d’Europa. Dins aquest corrent hi ha també La festa del blat (1896), La filla del mar (1900) i Aigua que corre (1902).
Considerant-ne de manera cronològica la trajectòria dramàtica en la darrera època, experimentà un canvi de propòsits i retornà a drames de sentit tràgic, emparentat amb el teatre d’idees, aleshores en boga, que es desenvolupà amb el simbolisme. D’aquest darrer destaquen Jesús que torna (1917), L’ànima és meva (1919) i Joan Dalla (1921). També escriví comèdies.
Dades dels Països Catalans 