(Mataró, Maresme, 1786 – Múrcia, 1844)
Matemàtic. Publicà una Artimética mercantil i un notable Curso completo de teneduría de libros por partida doble. Deixà inèdita una història del comerç.
Brost, Josep Maria
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1844
Bret i López, Bru
(Castellterçol, Moianès, 1771 – Barcelona, 1844)
Eclesiàstic. Arxipreste de Sant Joan de les Abadesses (1816), catedràtic de retòrica al seminari de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1803). Perseguit com a carlí, s’exilià a França (1836-37).
És autor d’un Canto alusivo a la defensa de los catalanes en Galípoli de las fuerzas combinadas del emperador y de los genoveses (1805). El 1864 fou publicada una col·lecció dels seus sermons.
Banc de Barcelona -1844/1920-
(Barcelona, 1844 – 27 desembre 1920)
Entitat bancària. L’ànima del banc fou Manuel Girona i Agrafel. En morir ell, l’any 1905, el banc inicià la decadència definitiva, en constituir-se una junta de govern incapaç de dirigir-lo amb una autèntica política econòmica i uns administradors que abandonaren la política econòmica -molt conservadora- seguida fins aleshores i es llançaren a l’especulació de divises i als negocis fàcils, cosa que coincidí amb la crisi capitalista dels anys 1920-21 i que afecta especialment Barcelona.
Presentà suspensió de pagaments el 1920, la qual donà lloc a la seva liquidació i al naixement del Banc Comercial de Barcelona, que intentà, sense aconseguir-ho, de pagar totalment els creditors.
Fou un banc bàsicament comercial. Emeté paper-moneda fins al 1874, que fou instituït el monopoli emissor del Banco de España. Sostingué i promogué la indústria i el comerç catalans seguint el camí marcat per Manuel Girona.
El 1915 absorbí la casa Taberner, Carles Tolrà i Manaut (més coneguda per Caixa Vilumara). El 1920 adquirí la majoria d’accions del Banc de Prèstecs i Descomptes, i també absorbí la Societat de Crèdit Mercantil.
Balari i Jovany, Josep
(Barcelona, 11 novembre 1844 – 1 juliol 1904)
Filòleg, historiador i taquígraf. Llicenciat en dret i en filosofia i lletres, exercí d’advocat. Deixeble de Manuel Milà i Fontanals i Antoni Bergnes de les Cases.
Catedràtic de grec a la Universitat de Barcelona (1881-1901), estudià taquigrafia amb Pere Garriga, el sistema del qual es dedicà a propagar.
La seva obra més important és Orígenes históricos de Cataluña (1897), guanyadora del premi Martorell i que dóna un gran pas en els estudis d’onomàstica. Altres treballs són Crítica de la estenografía española (1877), Etimologies catalanes (1885), Influencia de la civilización romana en Cataluña, comprobada por la orografía (1888) i Historia de la Real Academia de Ciencias y Artes (1895). Deixà material per a la publicació d’un diccionari català.
Presidí l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1893-1901).
Ardid Bernal, Lorenzo
(Herrera, Aragó, 1844 – Barcelona, 1914)
Polític. Combaté els carlins, amb el grau de tinent metge, però, restaurada la monarquia borbònica (1875), abandonà la carrera militar.
A Barcelona fou un dels dirigents dels republicans radicals i destacat lerrouxista, amb forta influència a la Casa del Poble.
Es mostrà intransigent amb Solidaritat Catalana i, després de la Setmana Tràgica, amb el seu testimoniatge comprometé greument Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou afusellat.
Amado i Bernadet, Ramon
(Barcelona, 1844 – 8 gener 1888)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, completà els seus estudis a Madrid (1864) i Roma (1865).
Conreà la pintura de paisatges i composicions de tema històric i popular. Es distingí per les seves aquarel·les i litografies.
Hi ha obres seves al Museu de Belles Arts de Girona i al Museu d’Art Modern de Barcelona.
Farga i Pellicer, Rafael
(Barcelona, 12 agost 1844 – 14 agost 1890)
Dirigent obrer. Tipògraf de professió i parent de Josep Lluís Pellicer i d’Antoni Pellicer i Peraire. Membre de l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera -en fou secretari el 1869-, fou un dels primers militants de l’internacionalisme hispànic i, després d’ésser un dels fundadors de la Direcció Central de Societat Obreres de Barcelona (octubre 1868), promogué la transformació del Centre Federal de les Societats Obreres en federació local de l’AIT (1870).
Assistí a les reunions que celebrà Fanelli a Barcelona el gener de 1869, i el mateix any anà al congrés de Basilea de l’AIT. Fou membre de l’Aliança de la Democràcia Socialista (1869), i creà, en ésser dissolta aquesta, un grup autònom català (abril 1870). També fou un dels organitzadors del I Congrés Obrer Espanyol, el juny de 1870, i un important dirigent de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, on figurà en la majoria de les comissions federals clandestines.
Encapçalà el 1881 el grup anarco-col·lectivista català que decidí fugir de la clandestinitat per organitzar la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. Fou el principal animador de “La Federación” (1869-74) i promogué la creació de diverses revistes i periòdics anarquistes, en especial “Acracia” (1886-88) i “El Productor” (1887).
Fou un dels autors del fullet Cuestión de la Alianza (1872) i, amb el pseudònim de Justo Pastor de Pellico, el principal autor de Garibaldi, historia liberal del siglo XIX (1882).
Bolòs i Germà, Francesc Xavier de
(Olot, Garrotxa, 26 maig 1773 – 25 setembre 1844)
Farmacèutic i naturalista. Era net d’Antoni de Bolòs i Ferrussola. Tingué una participació important en el descobriment dels volcans de la Garrotxa i del Gironès, dels quals publicà una memòria Noticia de los extinguidos volcanes de la villa de Olot (1820, 2a. edició, 1841). Inicià i sostingué durant molts anys les observacions meteorològiques a Olot.
Juntament amb Pierre André Pourret, féu exploracions florístiques, confeccionà un herbari amb 6.000 espècies, conservat actualment a l’Institut Botànic de Barcelona, i escriví Plantarum olotensium catalugus, en 24 volums i que romangué inèdit fins l’any 1936. També redactà un catàleg dels animals d’Olot, publicat el 1895. S’interessà també per la numismàtica.
Participà en el moviment artístic olotí de l’època i estimulà l’obra de diversos artistes; ell mateix es distingí per les seves pintures d’iconografia vegetal.
Fou membre corresponent de les Acadèmies de Ciències i Arts, de Medicina i Cirurgia i de Bones Lletres, de Barcelona, i es relacionà amb les grans personalitats científiques europees de l’època.
Banca Mas Sardà
(Barcelona, 1844 – 1984)
Entitat bancària. Constituïda per Antoni Vilalta sota el nom Casa Vilalta i Mas i dedicada inicialment al bescanvi de monedes. Heretada el 1854 pel seu nebot Francesc Mas i Sardà, el 1876 era ja reconeguda per F. Mas Sardà e hijos; el 1950 prengué la denominació actual.
Des dels seus inicis participà en la promoció d’algunes empreses ben conegudes de Barcelona (Aguas de Barcelona, Bancotrans, Motor Ibérica, Saba, etc), fet que la decantà a desenvolupar el mercat de valors i amb el temps a ésser reconeguda com a banca especialitzada en el mercat de valors mobiliaris.
El 1969 abandonà el caràcter familiar i incorporà nous accionistes; des de llavors experimentà una progressió espectacular: d’una banca petita amb dues oficines i uns recursos aliens de 664 milions de pessetes, passà a tenir el 1982 trenta-cinc oficines repartides per tot l’estat i una xifra de recursos de 43.000 milions de pessetes.
Cap al final del 1981 una sèrie de dificultats -degudes primordialment a les seves inversions en el sector immobiliari i en algunes de les seves filials, i emmarcades dins la crisi econòmica general-, la forçaren a desaparèixer com a banca catalana independent.
El 1982 restà sota el control del Banco de Bilbao. El 1984 tenia 140.959 milions de dipòsits. El 1988, dins el procés de fusió del Banco de Vizcaya i del Banco de Bilbao, fou absorbida per Banca Catalana.
Dades dels Països Catalans 