(Madrid, 1 juny 1839 – 14 maig 1844)
Periòdic de la tarda, en castellà. En fou capitalista el banquer Gaspar de Remisa, i el dirigí Bonaventura Carles Aribau.
Oferí una acurada informació mercantil, industrial i política, amb una tendència de centre, i defensà la política proteccionista catalana davant els plans lliurecanvistes del general Espartero.
Un article contrari a les societats obreres l’enemistà amb les associacions catalanes de treballadors.
(Barcelona, 1844 – segle XIX)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Amplià estudis a Madrid.
Fou retratista. Conreà també els temes històrics i de gènere.
Bernat Borràs (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Guerriller. Fou molt actiu contra les tropes napoleòniques. Combaté al Camp de Tarragona, a la Terra Alta i a la Ribera d’Ebre. Destruí un gran nombre de combois enemics.
Crispí Borràs (Cervera, Segarra, 1838 – 1902) Eclesiàstic i pintor. Promogué la recuperació del fons antic de l’arxiu notarial de Cervera; identificà el crani del comte d’Espanya. També és autor de pintures d’inspiració religiosa.
Francesc Borràs (Falset, Priorat, 1769 – Barcelona, 1837) Metge. Exercí especialment a Barcelona, on fou catedràtic d’anatomia. És autor de notables estudis mèdics, com la Patología teórico-práctica (1820-21).
Josep Borràs (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1797 – Itàlia ?, segle XIX) Jesuïta. Fou mestre de teologia a Barcelona, a Còrsega i a Ferrara (Itàlia). En aquesta darrera ciutat publicà una obra de dret canònic.
Lluís Borràs (Lleida, 1874 – segle XX) Eclesiàstic i teòleg. Fou catedràtic de teologia dogmàtica al seminari de Lleida i molt estimat pels seus coneixements. Rebé el títol de capellà domèstic del papa.
Pere Borràs (Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1844) Metge. És autor de treballs notables de caràcter professional, entre els quals destaca un estudi sobre l’escorbut.
(Lloret de Mar, Selva, 1844 – segle XIX)
Terrissaire i tallista de la segona meitat del segle XIX. Establert a Lloret de Mar, on estigué molt vinculat a la seva vida cultural.
Una de les seves activitats fou la producció de mascarons de proa.
(Barcelona, 1841 – Girona, 14 setembre 1907)
Escriptor i director i actor de teatre. Actuà habitualment del 1860 al 1895 a Barcelona, on estrenà un gran nombre de comèdies, que publicà sovint, com Un bateig a cops de punys (1885), Nihilistes (1887) i Conseqüències de l’Electra (1902), i drames, com Blanca Monnier, o la secuestrada de Piotiers (1901).
Fou germà seu Josep Oriol Molgosa i Valls (Barcelona, 17 desembre 1844 – 15 abril 1909) Actor i escriptor. Publicà i estrenà obres de teatre, en català i en castellà.
(Vic, Osona, 1844 – Sarrià, Barcelona, 1900)
Eclesiàstic i escriptor. Formà part, com tots els seus germans (Francesc d’Assís, Francesc de Paula, Joaquim i Ramon), de l’Esbart de Vic.
Publicà, entre altres, la monografia històrica El monasterio de Ripoll. Reseña histórica… (1888).
(Lleida, 1844 – Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 1893)
Polític i advocat. Fou membre de la Junta de Barcelona durant la revolució de setembre de 1868.
Presidí la diputació provincial de Barcelona i fou governador interí de la capital, i més tard ho fou titular, successivament, de les províncies de Saragossa i Tarragona.
(Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat, 28 octubre 1844 – 22 novembre 1920)
Escriptor. Col·laborà a “El Borinot”, “Lo Crit de la Pàtria”, etc.
Cal esmentar les obres La boira (1886), La tabola (1890), Lo pot petit (1901), de poesia, Lo lliberalisme és la ruïna d’Espanya (1891) i Fruita tarada. Errades catalanes molt usuals i regles ortogràfiques per a evitar-les (1916).
(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 1844 – ? , 1890)
Pintor. Format a l’Escola de Llotja, de Barcelona. Després residí durant molts anys a Itàlia.
S’especialitzà en la composició i en la figura, i sentí predilecció per les vistes urbanes (Vista de Roma, Sortida de la darrera missa).
Destacà també com a aquarel·lista.
(Corte, Còrsega, 7 gener 1768 – Florència, Itàlia, 28 juliol 1844)
(o Josep I d’Espanya) Rei d’Espanya (1808-13) durant la guerra del Francès. Germà de Napoleó, conegut popularment pel nom de Pepe Botella.
El seu germà li oferí la corona d’Espanya; tot seguit, però, n’hagué de fugir, l’endemà mateix de la batalla de Bailén. Napoleó l’hi tornà a posar, bé que sota les seves ordres.
Mancat d’acceptació popular i incapaç de fer cara a la difícil situació de govern que se li plantejava, hagué de tornar-ne a fugir després de la derrota de Vitòria (1813).
Dades dels Països Catalans 