(València, 17 agost 1844 – Santiago de Cuba, 1 agost 1898)
Militar. Destinat a Cuba, ascendí a capità d’infanteria.
Nomenat defensor de vuit estudiants de medicina acusats d’activitats nacionalistes per un consell de guerra i afusellats a l’Havana el 1871, protestà enèrgicament del fet i es negà a signar la sentència.
El 1887 fundà una societat de lliures pensadors a Santiago de Cuba. Fou enterrat al mausoleu erigit al cementiri de l’Havana en memòria d’aquells patriotes.
(Palma de Mallorca, 1844 – 1915)
Pintor. Deixeble de José de Madrazo. Professor de l’Escola de Belles Arts de Palma de Mallorca.
Conreà la pintura d’història, com el quadre Cisneros rebent l’últim plec de la Bíblia Políglota (1883).
Pere Andreu (Illes Balears, segle XVII, Nàpols, Itàlia, segle XVIII) Militar. Partidari de l’arxiduc Carles III, fou tinent coronel durant la guerra de Successió i hagué d’exiliar-se a Nàpols, on fou nomenat comte d’Andreu per l’emperador Carles.
Pere Andreu (Palma de Mallorca, 1802 – Inca, Mallorca, 1844) Advocat i pedagog. Alhora que estudiava lleis, fou professor de castellà a la càtedra creada per la diputació i així escriví una Gramática castellana (1823). Més important, però, fou la seva participació activa en la comissió de la Societat Econòmica d’Amics del País -a la qual havia ingressat el 1834- que promogué la substitució de la desapareguda Universitat Literària per la creació, el 1835, de l’Institut Balear.
(Palma de Mallorca, 2 novembre 1765 – Madrid, 17 juny 1844)
Militar, polític i marquès d’Alòs. Ministre de Guerra i de Marina (1819-20), el 1825 fou nomenat capità general de les Balears, càrrec del qual fou destituït el 1828 per les denúncies a Ferran VII de Borbó per part d’elements de la noblesa i d’alguns eclesiàstics locals.
Fou nomenat posteriorment conseller de guerra.
(València, 28 novembre 1844 – 21 abril 1920)
Escultor. Professor de l’Acadèmia de Sant Carles. Residi i treballà a Alemanya i a l’Amèrica del Sud.
Escultor de la ciutat de València, dirigí les restauracions ornamentals de les torres de Serrans i de la Llotja.
Féu diverses estàtues per a places i llocs públics de la ciutat, com és ara la de Lluís Vives al pati de la Universitat de València.
(Catalunya, segle XIX – )
Títol concedit el 1844 a Josep Manso i Solà. Passà als Barcáiztegui.
(Barcelona, 1844 – 1930)
Col·leccionista i advocat. Reuní una magnífica col·lecció d’art, amb crucifixos bellíssims i altres obres, entre les quals figuraven produccions de diversos artistes de gran fama.
(Girona, 1844 – 1882)
Arquitecte. És autor de diversos projectes de capelles, altars i d’altres.
Entre les seves obres destaca el projecte de restauració de l’església de Santa Maria de Besalú.
També fou pintor i bon miniaturista sobre vorí.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1844 – Terol, Aragó, 1896)
Eclesiàstic. Fou canonge de Barcelona (1881). El 1894 fou consagrat bisbe de Terol, on impulsà obres benèfiques.
Publicà un Manual novísimo de piedad i una traducció del Kempis.
(Barcelona, 1844 – 1 setembre 1896)
Baríton i professor. Estudià música a Montserrat. Fou mestre auxiliar d’orgue al Conservatori del Liceu. Estudià cant a París.
Es presentà al teatre del Liceu. Actuà amb bon èxit a diversos països. En retirar-se es dedicà a l’ensenyament.
Dades dels Països Catalans 