(Palma de Mallorca, 2 novembre 1765 – Madrid, 17 juny 1844)
Militar, polític i marquès d’Alòs. Ministre de Guerra i de Marina (1819-20), el 1825 fou nomenat capità general de les Balears, càrrec del qual fou destituït el 1828 per les denúncies a Ferran VII de Borbó per part d’elements de la noblesa i d’alguns eclesiàstics locals.
Fou nomenat posteriorment conseller de guerra.
(València, 28 novembre 1844 – 21 abril 1920)
Escultor. Professor de l’Acadèmia de Sant Carles. Residi i treballà a Alemanya i a l’Amèrica del Sud.
Escultor de la ciutat de València, dirigí les restauracions ornamentals de les torres de Serrans i de la Llotja.
Féu diverses estàtues per a places i llocs públics de la ciutat, com és ara la de Lluís Vives al pati de la Universitat de València.
(Catalunya, segle XIX – )
Títol concedit el 1844 a Josep Manso i Solà. Passà als Barcáiztegui.
(Barcelona, 1844 – 1930)
Col·leccionista i advocat. Reuní una magnífica col·lecció d’art, amb crucifixos bellíssims i altres obres, entre les quals figuraven produccions de diversos artistes de gran fama.
(Girona, 1844 – 1882)
Arquitecte. És autor de diversos projectes de capelles, altars i d’altres.
Entre les seves obres destaca el projecte de restauració de l’església de Santa Maria de Besalú.
També fou pintor i bon miniaturista sobre vorí.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1844 – Terol, Aragó, 1896)
Eclesiàstic. Fou canonge de Barcelona (1881). El 1894 fou consagrat bisbe de Terol, on impulsà obres benèfiques.
Publicà un Manual novísimo de piedad i una traducció del Kempis.
(Barcelona, 1844 – 1 setembre 1896)
Baríton i professor. Estudià música a Montserrat. Fou mestre auxiliar d’orgue al Conservatori del Liceu. Estudià cant a París.
Es presentà al teatre del Liceu. Actuà amb bon èxit a diversos països. En retirar-se es dedicà a l’ensenyament.
(Madrid, 1 juny 1839 – 14 maig 1844)
Periòdic de la tarda, en castellà. En fou capitalista el banquer Gaspar de Remisa, i el dirigí Bonaventura Carles Aribau.
Oferí una acurada informació mercantil, industrial i política, amb una tendència de centre, i defensà la política proteccionista catalana davant els plans lliurecanvistes del general Espartero.
Un article contrari a les societats obreres l’enemistà amb les associacions catalanes de treballadors.
(Barcelona, 1844 – segle XIX)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Amplià estudis a Madrid.
Fou retratista. Conreà també els temes històrics i de gènere.
Bernat Borràs (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Guerriller. Fou molt actiu contra les tropes napoleòniques. Combaté al Camp de Tarragona, a la Terra Alta i a la Ribera d’Ebre. Destruí un gran nombre de combois enemics.
Crispí Borràs (Cervera, Segarra, 1838 – 1902) Eclesiàstic i pintor. Promogué la recuperació del fons antic de l’arxiu notarial de Cervera; identificà el crani del comte d’Espanya. També és autor de pintures d’inspiració religiosa.
Francesc Borràs (Falset, Priorat, 1769 – Barcelona, 1837) Metge. Exercí especialment a Barcelona, on fou catedràtic d’anatomia. És autor de notables estudis mèdics, com la Patología teórico-práctica (1820-21).
Josep Borràs (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1797 – Itàlia ?, segle XIX) Jesuïta. Fou mestre de teologia a Barcelona, a Còrsega i a Ferrara (Itàlia). En aquesta darrera ciutat publicà una obra de dret canònic.
Lluís Borràs (Lleida, 1874 – segle XX) Eclesiàstic i teòleg. Fou catedràtic de teologia dogmàtica al seminari de Lleida i molt estimat pels seus coneixements. Rebé el títol de capellà domèstic del papa.
Pere Borràs (Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1844) Metge. És autor de treballs notables de caràcter professional, entre els quals destaca un estudi sobre l’escorbut.
Dades dels Països Catalans 