(Guissona, Segarra, 1798 – Barcelona, 1843)
Metge. Fill de Pere Castelló i Ginestar.
Fou catedràtic d’història de la medicina al Colegio de San Carlos (1820), metge de cambra, i autor d’un Breve análisis de las aguas más conocidas de España (1826).
(Barcelona, 1843 – 1928)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Conreà els temes històrics. El 1883 presentà, a Munic, la seva obra més important, la Farmàcia de començos del segle XIX, que adquirí el Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Cervera, Segarra, 7 octubre 1843 – Barcelona, 16 desembre 1911)
Enginyer industrial. Estudià a Barcelona. Fou cap d’estadística de la província de Cadis (1870).
De retorn a Cervera (1872), dugué a terme un projecte de fortificació de la ciutat i en dirigí les obres (1874), durant la Tercera Guerra Carlina.
Des del 1876 fou catedràtic de construcció de màquines a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.
Publicà diversos treballs sobre cinemàtica, astronomia, tormodinàmica i geologia en revistes especialitzades.
(Barcelona, 1836 – 1843)
Conjunt de tumults. Provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l’atur, problemes de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicants i exaltats, sovint afiliats a societats secretes.
La bullanga del 1837 acabà amb l’afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843 és coneguda per la Jamància.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 7 octubre 1843)
Advocat i polític. Fou vicepresident de la Junta Suprema de Barcelona durant la revolta de la Jamància.
El seu ideari, identificat amb la Insurrecció Centralista, pot ésser resumit en una afirmació que féu poc abans de la seva mort: “ens devem tots a la llibertat i a la pàtria catalana”.
Morí durant l’assalt frustrat a la Ciutadella barcelonina.
(Mataró, Maresme, 1 desembre 1843 – Barcelona, 17 juliol 1906)
Contrabaixista, pianista i compositor. Féu concerts a Cuba (1865-74), a l’Argentina, al Paraguai (1886-91) i a les Filipines (1893-95).
Compongué danses i música d’església. És autor de Teoría musical (1875).
(Barcelona, 2 setembre 1843 – 6 febrer 1938)
Arxiver. Fill de Manuel de Bofarull i de Sartorio, i germà de Carles. Estudià dret i seguí els cursos de l’escola superior de diplomàtica. Succeí el seu pare en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1893-1911). Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1883) i corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid.
Col·laborà a l’Exposició Universal de París (1900) amb diversos treballs relacionats amb la fabricació del paper, especialment a Xàtiva i a València, durant l’edat mitjana.
Intervingué en la publicació del darrer volum de la Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón (1910). Publicà, entre d’altres obres, Bibliología (1890), El Testamento de Ramon Llull (1899), que ell descobrí, Antigua Marina Catalana (1901), La heráldica en la filigrana del papel (1901), Los animales en las marcas del papel (1910).
(Barcelona, segle XVIII – 1843)
Geòleg. Fou un dels fundadors de la Societat Filomàtica.
Pertanyia també a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, on llegí una memòria sobre les dificultats amb què topava la modernització de la indústria minera.
Col·laborà també a l’edició d’uns Elements de Geología (1842).
(Reus, Baix Camp, 15 juny 1796 – Barcelona, 4 setembre 1843)
Home d’empresa i militar liberal. Entrà a l’exèrcit el 1811.
Tingué una intervenció activa en les files liberals durant el trienni constitucional (1820-23). Durant deu anys residí a l’exili.
El 1843 prengué la direcció de la revolta barcelonina de la Jamància, i fou el primer president de la Junta Suprema de Barcelona.
Morí en el bombardeig que les forces del govern feren sobre la ciutat des de la Ciutadella.
Tenia el grau de coronel.
(Barcelona, 8 juny 1769 – 15 setembre 1843)
(o Ametller) Metge i cirurgià. Fill de Joan Ameller i Mestre. Exercí a l’hospital de Barcelona i prengué part en la campanya del Rosselló durant la Guerra Gran (1793-95).
Fou catedràtic de clínica a Salamanca i, els últims anys de la seva vida, director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Llegí el discurs inaugural de l’any 1839, Ventajas de los simultáneos conocimientos médicos y quirúrgicos que deben concurrir en el profesor de la ciencia de curar, i fou autor de nombroses memòries i de diversos llibres de text.
Fou germà seu Joan Ameller i Ros (Barcelona, segle XVIII – 1852) Farmacèutic. Publicà alguns estudis de farmàcia i de química.
Dades dels Països Catalans 