(Barcelona, 9 octubre 1839 – 4 juliol 1895)

“Serafí Pitarra”  Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic. Dedicat des de jove a la rellotgeria, va regentar un establiment del ram fins al 1880, a la rebotiga del qual fundà una tertúlia literària. Atret pel teatre, participà en funcions d’aficionats.

La guerra d’Àfrica (1859-60) va inspirar-li la comèdia bufa La botifarra de la llibertat (1860). Fou estrenada amb gran èxit en una societat familiar. L’estrena del drama La campana de l’Almudaina, a l’antic teatre de l’Odeon, va moure’l a escriure la sarsuela L’esquella de la Torratxa (1864), amb música del mestre Joan Sariols, representada amb gran èxit.

Aquell temps (1864), Frederic Soler i el mestre Sariols fundaren una societat anomenada La Gata i amb el nom de gatades foren designades les peces de Soler que s’hi representaren: Lo contador, Lo castell dels tres dragons, Lo punt de les dones, La vaquera de la piga rossa, Les carbasses de Mont-roig i d’altres, signades amb el pseudònim de Serafí Pitarra.

La celebritat de Pitarra s’afermà amb l’edició popular de les seves produccions en uns fascicles il·lustrats pel dibuixant Josep Lluís Pellicer i intitulats Singlots poètics. Frederic Soler, amb els pseudònims de Simó Oller i Jaume Giralt, col·laborà en tots els setmanaris i revistes catalanes publicats a Catalunya i a l’estranger.

L’any 1886 marcà una evolució en el seu estil, que passà a integrar-se dins el vessant culte, o jocfloralista, de la Renaixença. Soler estrenà amb gran èxit Les joies de la Roser, sobre la guerra del Francès.

L’any 1867 la societat La Gata es traslladà al Romea, on Pitarra fou gairebé l’autor i empresari exclusiu durant 25 anys.

Les obres teatrals de Soler són més d’un centenar, i les més remarcables, després de Les joies de la Roser, són: Lo Rector de Vallfogona, La dida, Lo ferrer de tall, Lo dir de la gent, La rondalla de l’infern i Sota terra. El premi de la reina regent Maria Cristina al millor drama estrenat a Espanya el 1887 fou atorgat a la seva obra Batalla de reines. Cal esmentar també, entre les més populars, Les Eures del mas, Lo plor de la madrastra, Lo Pubill, Lo Contramestre, Senyora i majora, L’apotecari d’Olot.

Mestre en Gai Saber, entre les composicions líriques són notables: Nits de lluna i Poesies catalanes, il·lustrades per Tomàs Padró (1875). Entre les poesies humorístiques: Gra i palla, Dotzena de frare, Qüentos de la vora del foc. És autor també d’Un viatge a l’Orient, Un barret blanc, Visites i de la novel·la L’any 35.

Entre les nombroses obres dramàtiques cal esmentar encara La creu de la masia, en col·laboració amb Manuel de Lasarte; Las francesillas, Lo timbal del Bruch, Los Segadors, Lo bressol de Jesús, Lo forn del rey, Cèrcol de foc, La banda de Bastardia, La ratlla dreta, Lo lliri d’aigua, La filla del marxant, amb la col·laboració de Josep Feliu i Codina; La falç o el cap de colla, en col·laboració amb Francesc Pelagi Briz; Lo monjo negre, Judas de Kerioth, Lo dring de l’or, Cent mil duros, Jesús, Lo Comte l’Arnau, Cafè i copa, Los cantis de Vilafranca, Cura de moro, Lo Jardí del general, La vivor de l’estornell, Un barret de rialles, Lo teatre per dins, Palots i ganxos, Un ciri trencat, Les píldores d’Holloway, Los estudiants de Cervera i La rambla de les Flors. Va publicar L’últim trencalòs, llegenda fantàstica i burlesca, i Poema en quatre plats a la mort de la Paloma.

Algunes de les seves obres foren traduïdes al castellà i ell hi va escriure directament els drames El Canceller y el Monarca i El cercado ajeno, i la novel·la històrica La batalla de la vida.

La seva prolífica producció representa l’èxit dins les capes populars d’un teatre costumista, satíric, històric o sentimental.