(Elx, Baix Vinalopó, 1837 – València, 1889)
Polític. Germà de Francesc. Membre del partit conservador.
Fou diputat a corts en diverses legislatures, senador per València i governador civil d’aquesta mateixa província en dues ocasions durant la Restauració.
(València, 3 desembre 1745 – 1837)
Erudit i jurista. Pertanyent a una antiga família d’advocats de València. Fou catedràtic de dret a la Universitat de València i diputat a les Corts de Cadis (1810-13), on defensà de forma moderada la restauració dels furs valencians i la subsistència del Tribunal de les Aigües. Va ésser també oïdor de l’Audiència valenciana durant les etapes absolutistes del govern de Ferran VII de Borbó. Durant el Trienni Constitucional hagué de fugir de València.
Escriví diverses obres, entre les quals cal esmentar Fidelidad de la Ciudad y Reyno de Valencia en tiempos de las guerras civiles que empezaron en el año 1705 (1810), Discurso sobre la Constitución que dió al Reino de Valencia su invicto conquistador (1810) i Tratado de la distribución de las aguas del río Turia y del Tribunal de los Acequieros de la Huerta de Valencia (1828).
Amic personal de Gregori Maians i de Francesc Pérez i Bayer, és possiblement l’últim representant de la gran generació il·lustrada valenciana. La seva magnífica biblioteca és conservada a la Biblioteca de la Universitat de València. Al final de la seva vida fou arxiver de l’Arxiu del Regne de València.
(Prats de Molló, Vallespir, 1837 – Perpinyà, 1898)
Poeta. Nebot de Gabriel Boixeda. Capellà del Col·legi de Perpinyà (1878), professor de retòrica i canonge.
És autor del recull de poemes Noms de casa (1889), que il·lustren el significat d’alguns cognoms catalans. Traduí el Llibre de Job i himnes eclesiàstics.
Amb el coronel Antoni Puiggarí i amb Carles Bosch de la Trinxeria publicà l’estudi Mots catalans d’etimologia grega a la “Revista Catalana”.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1773 – Madrid, 30 octubre 1837)
Mariscal de camp. Germà de Lluís.
Fou ministre de la Guerra (octubre 1837) en el govern d’E. Bardaxí.
(Palma de Mallorca, 1837 – 1838)
Institució fundada per un grup d’erudits, entre els quals, Joaquim M. Bover i Antoni Furió. Les seves activitats foren dirigides a la recol·lecció d’objectes arqueològics, de llibres rars i d’obres d’art.
Foren redactades diverses memòries sobre temes històrics i literaris. Nomenà membres corresponents. Establí relacions amb altres acadèmies catalanes i de diversos països.
Fou dissolta abans d’un any de la seva fundació per ordre del rei, a causa de la significació política d’alguns dels seus membres.
(Barcelona, 1837 – 1912)
Pintor i decorador. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a París, on fou deixeble de Gleyre.
Conreà la pintura de gènere i la decoració mural, que realitzà per a nombroses mansions.
Berenguer Gisbert (Catalunya, segle XV) Metge. Era catedràtic de la Universitat de Lleida i metge del capítol lleidatà. Fou astròleg i alquimista. El 1464, regnant Pere IV de Catalunya, fou denunciat per heterodòxia.
Esteve Gisbert (València, segle XVII – Terol, Aragó, 1716) Religiós trinitari. Ocupà alts càrrecs eclesiàstics. Fou predicador de Carles II i de Felip V de Borbó. Escriví obres religioses en castellà i en llatí.
Gregori Gisbert (Alcoi, Alcoià, 1779 – Madrid, 1837) Prelat. Fou canonge de Sant Isidre i bisbe electe de Girona. Publicà algunes obres religioses.
Jaume Gisbert (País Valencià, segle XIV – segle XV) Cal·lígraf. En unió de l’il·luminador Domènec Crespí realitzà el bell còdex del Llibre del Consolat de Mar, de València (1407).
Llorenç Gisbert (Bèlgida, Vall d’Albaida, segle XVII – País Valencià, segle XVII) Frare dominicà. Professà el 1662. Fou prior dels convents de Llutxent, Alacant i València, i provincial d’Aragó. El 1690 publicà una biografia de santa Caterina de Siena.
Miquel Joan Gisbert (Tortosa, Baix Ebre, 1544 – Benifassà, Baix Maestrat, 1604) Prelat. Des del 1586 fou abat del monestir de Benifassà, del qual escriví uns Annals. Traduí al castellà la regla de sant Benet.
Pere Gisbert (Catalunya, 1215 – 1294) Frare trinitari. Fou capellà major del rei Pere II el Gran i provincial d’Aragó. Deixà escrites les obres Commentaria in Magistrum Sententiarum i Sermones de Beata Virgine Maria.
(Catalunya, agost 1837 – octubre 1837)
Organisme creat pel capità general Ramon de Meer, baró de Meer, per tal de finançar la lluita de l’exèrcit liberal contra els carlins, davant la inoperància del govern de Madrid.
Format per dos delegats de les diputacions provincials, dos intendents, l’ordenador militar i el comissari de guerra, administrà els recursos del Principat i aplicà immediatament una contribució extraordinària de tres milions de rals (setembre 1837).
Poc temps després fou substituït per una junta d’administració i revisió de comptes.
Bernat Borràs (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Guerriller. Fou molt actiu contra les tropes napoleòniques. Combaté al Camp de Tarragona, a la Terra Alta i a la Ribera d’Ebre. Destruí un gran nombre de combois enemics.
Crispí Borràs (Cervera, Segarra, 1838 – 1902) Eclesiàstic i pintor. Promogué la recuperació del fons antic de l’arxiu notarial de Cervera; identificà el crani del comte d’Espanya. També és autor de pintures d’inspiració religiosa.
Francesc Borràs (Falset, Priorat, 1769 – Barcelona, 1837) Metge. Exercí especialment a Barcelona, on fou catedràtic d’anatomia. És autor de notables estudis mèdics, com la Patología teórico-práctica (1820-21).
Josep Borràs (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1797 – Itàlia ?, segle XIX) Jesuïta. Fou mestre de teologia a Barcelona, a Còrsega i a Ferrara (Itàlia). En aquesta darrera ciutat publicà una obra de dret canònic.
Lluís Borràs (Lleida, 1874 – segle XX) Eclesiàstic i teòleg. Fou catedràtic de teologia dogmàtica al seminari de Lleida i molt estimat pels seus coneixements. Rebé el títol de capellà domèstic del papa.
Pere Borràs (Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1844) Metge. És autor de treballs notables de caràcter professional, entre els quals destaca un estudi sobre l’escorbut.
(l’Olleria, Vall d’Albaida, 15 abril 1837 – Barcelona, 1 setembre 1903)
Pintor. Fou catedràtic (1888) i acadèmic de l’Acadèmia de les Nobles i Belles Arts de Sant Carles (1893).
Conreà amb èxit la pintura de costums i els grans quadres d’història, com La dona de Padilla rebent la notícia del fracàs dels comuners (1881, Facultat de Medicina de Barcelona).
Fou el pare de Gabriel i de Vicent Borràs i Abella.
Dades dels Països Catalans 