(València, 1 febrer 1837 – 1870)
Periòdic satíric d’idees liberals. Considerada com la primera revista popular redactada en llengua catalana. Dirigida per l’escriptor Josep Maria Bonilla, tingué diferents èpoques.
Fou publicada successivament els anys 1840, 1855, 1863, 1864 i 1870. Sofrí diverses suspensions governatives, i fou publicada com a suplement dels diaris “El Porvenir” i “Los Dos Reinos”.
(Balones, Comtat, 15 juliol 1837 – Mislata, Horta, 16 novembre 1920)
Eclesiàstic i escriptor. S’ordenà sacerdot el 1865 i exercí com a coadjutor de Casinos, Pedreguer i Dénia, i com a rector a Anna i Mislata, en les quals recollí una sèrie de dades que li serviren per escriure llibres folklòrics extremadament rics pel que fa al material i al lèxic.
Entre les seves obres de lingüística cal esmentar: Diccionario general valenciano – castellano (1891), Vocabulario valenciano-castellano. El más completo de los publicados hasta el día (1900) i Vocabulari monosil·làbic valencià-castellà (1915), i entre els de folklore, algunes firmades amb el pseudònim d’Un Aficionat: Tipus, modismes i coses rares i curioses de la terra del Xe (1906), Encisam de totes herbes o ensarts de cançons de valencianes i castellanes, refranys, etc. (1891), Trossos i mesos, Cudolots, Coses velles i novelles de la terra del Xe, entre d’altres.
(Felanitx, Mallorca, 1754 – 1837)
Doctor en filosofia i notari. Investigador de la història local.
Va escriure Idea histórico-artística… de Santueri, Historia eclesiástica de Felanitx i Pintura histórica de la villa de Felanitx.
Ajudà Jovellanos en els seus estudis sobre Mallorca.
(Pollença, Mallorca, 6 agost 1837 – Palma de Mallorca, 21 desembre 1922)
Pedagoga i religiosa. Estudià magisteri a Barcelona i, amb el seu marit, Francesc Civera, obrí una escola a Palma de Mallorca.
En restar vídua (1869), acceptà la petició del bisbe de Mallorca Miquel Salvà de reorganitzar l’antic col·legi de la Puresa, i poc després l’encàrrec de la diputació d’organitzar en el mateix col·legi l’escola normal, femenina, de mestres de Balears, que funcionà amb eficàcia, fins que, el 1912, fou suprimida per Santiago Alba.
En el seu temps la congregació de la Puresa de Maria Santíssima passà a València i, més tard, a Barcelona, on avui té la casa general.
Ausiàs Izquierdo (València, segle XVI – després 1596) Historiador i poeta. Escriví més en castellà que no pas en català. Publicà l’antologia poètica Relox de enamorados (1565), bilingüe. Hi incloïa algunes composicions seves.
Josep Izquierdo (País Valencià, segle XVIII – 1804) Religiós. Prengué l’hàbit dels canongers regulars de Sant Agustí. Destacà com a orador sagrat. Té diversos treballs d’història eclesiàstica.
Vicent Izquierdo (València, segle XVII – 1689) Eclesiàstic. Fou capellà de la Generalitat Valenciana. Deixà diversos escrits sobre història religiosa valenciana.
Vicent Izquierdo (Sogorb, Alt Palància, 1837 – País Valencià, després 1881) Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València i a la de San Fernando de Madrid. Destacà en la pintura de tipus populars i en la de paisatges.
(València, 1837 – Sevilla, Andalusia, 9 setembre 1868)
Escultor. Després d’estudiar a l’Acadèmia de Sant Carles de València fou professor de la de Santa Isabel de Sevilla (1854) i formà part de la comissió de monuments històrics i artístics d’aquesta província.
Dirigí la restauració de la façana plateresca de l’ajuntament de Sevilla (1858) i esculpí tres estàtues al·legòriques per a la façana del Teatre Principal de València.
(Alacant, 1837 – València, 6 octubre 1895)
Polític i marquès de Montornal. Llicenciat en dret (1864).
Preparà la restauració borbònica el 1874. Fou diputat a corts (1867, 1879, 1884) i dirigent del conservadorisme a València. Posteriorment fou silvelista.
Presidí l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1886) i s’esmerçà per enriquir el seu museu, i aconseguí per a aquesta institució, durant un breu temps, la direcció de l’Escola de Belles Arts de València.
(Cocentaina, Comtat, 10 març 1837 – Alacant, 10 setembre 1862)
Compositor i violoncel·lista. Germà de Vicent. Fou organista de l’església de Sant Nicolau d’Alacant.
Autor de música religiosa, d’obres per a piano i de dues sarsueles.
(Palma de Mallorca, 1837 – Barcelona, 1912)
Pintor. Destacà com a retratista. La seva obra reflecteix una formació més popular que no pas acadèmica.
(Benissa, Marina Alta, 23 abril 1837 – Madrid, 18 maig 1916)
Dirigent protestant. Primer bisbe (1896-1916) de l’Església Episcopal Espanyola. Sacerdot escolapi, el 1863 abandonà l’orde i es refugià a Gibraltar, on es convertí al protestantisme i es casà amb la mestra Josefa Latorre. Arran de la revolució del 1868 s’establí a Sevilla, on tingué un paper destacat en la introducció a la península de la primera església evangèlica, l’Església Cristiana Espanyola, de ritu presbiterià.
Dirigí “El Cristianismo” (1869-71), primer periòdic protestant aparegut a l’estat espanyol. Establert a Madrid (1875), propugnà l’adopció de l’organització episcopal, la qual cosa provocà una escissió; ell i els seus adherents fundaren l’Església Espanyola Reformada Episcopal. Instaurà a Madrid la seu episcopal, fet que produí un gran enrenou i fins i tot interpel·lacions a les corts. L’antic arquebisbe anglicà de Dublín, Plunket, el consagrà bisbe (1896).
A part algunes obres de tipus literari i religiós i traduccions de tipus doctrinal, féu la compilació d’una Liturgia (1884), basant-se en antigues fonts litúrgiques del tipus mossàrab, romà i anglicà, encara actualment en ús.
Dades dels Països Catalans 