(Campanet, Mallorca, 1753 – Palma de Mallorca, 1827)
Militar. Passà a l’armada el 1777. Actuà de corsari; participà en l’atac a Alger (1784), dirigit per Antoni Barceló, i el 1795 en el setge de Roses (Alt Empordà) com a segon del duc de Gravina durant la Guerra Gran.
Defensà l’illa de la Trinitat contra els anglesos (1797). Ascendí a brigadier el 1811.
(Palma de Mallorca, 28 març 1827 – Barcelona, 28 octubre 1898)
Poetessa. Germana de Pere d’Alcàntara. Casada amb el poeta Miquel Victorià Amer (1860), residí a Barcelona.
Conreà des de molt jove la poesia i participà assíduament als Jocs Florals de Barcelona; obtingué ja un accèssit el 1859 amb Anyorança i fou premiada encara en diverses ocasions. Un recull dels seus poemes fou publicat al volum Poesies (1855), ampliat el 1908, però moltes han estat disperses a publicacions de Barcelona i Palma de Mallorca.
La seva poesia, basada en temes populars, familiars i sobretot religiosos, és influïda sovint per la lírica popular i té en moltes composicions una gran senzillesa, equilibri i un cert encant.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 14 octubre 1777 – Barcelona, 1827)
Pintor i gravador. Alumne destacat de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, fou pensionat per aquesta institució per estudiar a Madrid i a Florència.
Posteriorment anà a París i, tot seguit, s’establí durant una llarga temporada a Dijon, on influït pel seu mestre Rafael Morghen, tractà l’aiguafort i preferentment el burí a la planxa d’acer, amb la qual traduïa retrats i pintura religiosa.
Dedicà una Mater Christi, de Mignard, a la Junta de Comerç el 1802, i sobre un disseny d’Antoni Rodríguez gravà l’Heroisme de la ciutat de Barcelona el 9 d’abril de 1809.
Els darrers anys fou sots-director de dibuix a l’Escola de Llotja de Barcelona; la secció de gravat del Museu conserva una bona part de la seva producció.
(Besalú, Garrotxa, 1764 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1827)
Marí. Publicà una Memòria sobre les fortificacions costaneres catalanes.
Assaltà Toló en la Guerra Gran (1793) i el fort de caputxins de Mataró en la guerra del Francès. Acabada la guerra, reorganitzà el material naval abandonat pels francesos.
Fou nomenat cavaller i noble (1819) i comandant militar de marina de Palamós (1824).
(Albacete, Castella, 24 abril 1827 – Barcelona, 3 febrer 1916)
Fotògraf. Conegut pel pseudònim de Napoleón, com la seva dona Anne Tiffon Cassan.
Ambdós representaren a Barcelona el material de la casa Lumière de París i hi donaren a conèixer i explotaren el cinematògraf (1896), al qual adaptaren el so mitjançant un fonògraf.
Fundaren l’Estudi Napoleon i foren els retratistes més prestigiosos de Barcelona i primers fotògrafs de la casa reial.
(Barcelona, 29 juny 1827 – 1881)
Fill i successor de Josep Maria Despujol i Ferrer de Sant Jordi. Marquès de Palmerola i comte del Fonollar.
Fou un dels fundadors (1851) i president (1862-66) de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Fou germà seu Josep Maria Despujol i Dusay (Barcelona, 1812 – gener 1880) Escriptor i polític. Fou regidor de Barcelona i diputat per Tortosa. És autor de la traducció castellana, en vers, del poema L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer.
(Calella, Maresme, 23 maig 1827 – Barcelona, 14 maig 1902)
Entomòleg i botànic.
Membre de l’Associació d’Excursions Catalana, de l’Acadèmia de Ciències i Arts, de la Institució Catalana d’Història Natural, a Barcelona, de la Societat Espanyola d’Història Natural, de la Societat Entomològica de França i de la Societat Aragonesa de Ciències Naturals.
Fundà la Societat Catalana d’Història Natural, i llegà la seva col·lecció d’Insectes de Catalunya, al col·legi dels escolapis de Sarrià i un herbari al dels jesuïtes de Barcelona.
(Barcelona, 15 agost 1827 – Vilanova i la Geltrú, Garraf, 28 agost 1921)
Advocat i historiador. S’establí a Vilanova i la Geltrú, d’on fou alcalde, dirigí el “Diario de Villanueva y Geltrú” i presidí l’Ateneu.
Interessat per l’agricultura, fundà un sindicat de defensa contra la fil·loxera i un centre preventiu contra les pedregades.
Publicà estudis històrics, especialment al “Boletín de la Real Academia de la Historia”, de la qual era membre, i a “La Renaixença”, i diverses monografies (Guía del monasterio de Santas Creus, 1884; El pasado, el presente y el porvenir de Villanueva y Geltrú, 1886; Un golpe de estado hasta aquí desconocido en la historia de Cataluña, 1888).
Fou el pare de Manuel Creus i Esther.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 14 febrer 1827 – 26 maig 1881)
Guitarrista i compositor. Fou deixeble, a València, de Pasqual Pérez i Gascón.
Residí molts d’anys a París i a Madrid, on donà nombrosos concerts.
Publicà 6 pessi per chitarra (Milà 1872).
(Barcelona, 1749 – 1827)
Militar. Després d’haver intervingut a la Guerra Gran (1793-95), tingué una actuació destacada en la guerra del Francès.
Bon coneixedor del terreny, interceptà en diverses ocasions els combois de l’enemic. Participà en la defensa de Girona, i formà part amb Francesc Milans del Bosch en la conjura per alliberar Barcelona (1809).
Arribà al grau de tinent coronel i meresqué distincions de la Junta Central. El 1810 penetrà amb les seves forces en territori francès.
Dades dels Països Catalans 