Arxiu d'etiquetes: 1819

Carles IV de Borbó

51 Respostes

(Portici, Nàpols, Itàlia, 11 novembre 1748 – Roma, Itàlia, 19 gener 1819)

“el Caçador”  Rei d’Espanya (1788-1808). Fill de Carles III i de Maria Amàlia de Saxònia.

El seu regnat coincidí amb l’esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d’evitar la introducció d’idees revolucionàries a la península Ibèrica i establí un cordó policíac a la frontera dels Pirineus.

En ésser executat Lluís XVI de França (gener 1793), Carles IV declarà la guerra a la República Francesa, que acabà amb una invasió francesa de l’Empordà (Guerra Gran). Les guerres continuades contra Anglaterra arruïnaren el comerç i malmeteren greument el crèdit de la monarquia.

Catalunya en resultà especialment perjudicada: l’estament mercantil barceloní intentà, en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d’apartar Carles de la política francòfila de Godoy.

Caimó i Bascós, Pere

1 Resposta

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 19 abril 1819 – 16 agost 1878)

Polític republicà. Passà part de la seva joventut a Puerto Rico, d’on tornà el 1853.

Capità de la milícia nacional des del 1854, hagué d’emigrar arran de la reacció d’O’Donnell (1856). Quan retornà fou processat per les seves activitats revolucionàries (1859) i empresonat el 1867 i el 1868.

Alliberat algun temps després, fou elegit alcalde de Sant Feliu de Guíxols i membre de la junta revolucionària de Girona. Diputat per la Bisbal d’Empordà, organitzà l’alçament republica del 1869 en aquell districte (Foc de la Bisbal), però fou pres i condemnat a mort. Joan Prim li commutà la pena per l’exili, del qual tornà durant la República.

El 1874, en restaurar-se la monarquia, s’exilià novament fins a l’any 1876.

Bergosa i Jordan, Antoni

Deixa un comentari

(Jaca, Aragó, 21 febrer 1748 – Tarragona, 18 juliol 1819)

Prelat. El 1818 prengué possessió de l’arquebisbat de Tarragona, després d’algun temps de seu vacant que seguí el trasllat a Sevilla de l’arquebisbe Romuald Món.

A la seva mort fou succeït per Jaume Creus i Martí, després d’altres quatre anys de seu vacant.

Batlló i Barrera -germans-

1 Resposta

Els tres germans Feliu, Jacint i Joan Batlló i Barrera fundaren l’any 1842 la indústria Batlló Germans al carrer d’Urgell de Barcelona, que, amb els seus 2.200 obrers, fou una de les empreses tèxtils més grans i més modernes de l’època. Després de canviar el nom de l’empresa pel de Batlló i Batlló (1876-95), l’edifici fou venut (1906) per instal·lar-hi l’Escola o Universitat Industrial de Barcelona.

Jacint Batlló i Barrera  (Olot, Garrotxa, 1803 – Barcelona, 27 agost 1866)  Industrial. Establí una fàbrica a Olot i posteriorment la indústria Batlló Germans.

Joan Batlló i Barrera  (Olot, Garrotxa, 7 novembre 1812 – Barcelona, 27 octubre 1892)  Industrial. Amb els seus germans fundà la gran fàbrica Batlló Germans.

Feliu Batlló i Barrera  (Olot, Garrotxa, 1819 – Barcelona, 5 març 1878)  Industrial. Un dels impulsors de la indústria tèxtil a Catalunya. Fundà, amb els seus germans, l’empresa Batlló Germans.

Arró i Triay, Francesc

2 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 26 maig 1819 – Barcelona, 5 novembre 1906)

Metge. Doctor en Medicina des de 1844, fou cap dels Serveis Sanitaris de la Companyia dels Ferrocarrils Catalans, director d'”Enciclografia de Industrias, Artes y Oficios” (1846) i “La Abeja Médica Española”, anys més tard succeí Josep Armenter en la direcció de “Revista de Ciencias Médicas” (1877-85).

Autor d’estudis sobre les epidèmies de febre groga (1870) i còlera (1884) de Barcelona.

Amat de Palou i Pont, Jaume

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 25 juliol 1753 – Sevilla, Andalusia, 1819)

Economista, pintor i comerciant. Exercí de pintor durant els primers anys de la seva vida. Com a comerciant introduí millores tècniques en els teixits i intentà la penetració al mercat interior peninsular. Com a escriptor proporcionà materials, fins i tot elaborats, al seu germà Fèlix i a Francisco de Zamora per a llurs treballs econòmics.

La seva obra pròpia és curta; hi destaca l’opuscle Observaciones de un comerciante (1789), escrit contra les opinions de Cabarrús, desfavorables per a la indústria catalana, el qual hagué de rectificar. En aquest escrit exposà, per primera vegada a Catalunya, l’argumentació basada en el criteri de protecció a la indústria naixent, així com la defensa econòmica i moral del benefici de la nova indústria igualant-lo al ja acceptat benefici comercial.

Els seus projectes comercials, avançats en el temps, i els deutes de Zamora feren que hagués de marxar de Catalunya el 1793, sota la protecció després, de funcionari reial. Depurat per afrancesat, visqué gràcies a la seva família, i la seva vida quedà retirada del tot.

Monturiol i Estarriol, Narcís

18 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 28 setembre 1819 – Sant Martí de Provençals, Barcelona, 6 setembre 1885)

Inventor i polític. Afiliat al partit republicà, col·laborà en l’aixecament a favor de la Junta Central (1843-44). El 1846 edità un setmanari titulat “La Madre de Familia”. Fou un dels primers introductors a Espanya del socialisme utòpic cabetià i un dels seus propagandistes, i per difondre aquestes doctrines publicà “La Fraternidad” (1847-48). Fou perseguit i es refugià a França (1848), d’on retornà l’any següent i publicà “El Padre de Familia” (1849-50). El 1857, abandonà l’activitat política.

Dedicat als invents i per tal d’afrontar les dificultats que representava la pesca de corall, ideà un sistema de navegació submarina. Amb l’ajut d’uns quants amics, construí l’Ictíneo, que provà en els ports de Barcelona (1859) i Alacant (1861) amb èxit, i el 1864 construí un altre Ictíneo més gran. Però la manca de la promesa protecció oficial el dugué a la ruïna, i els seus Ictíneo foren venuts com a ferralla.

Publicà unes quantes obres de caire científic i polític, entre les quals Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891), que fou traduïda al català per Carles Rahola i publicada el 1919.

Figueras i de Moragas, Estanislau

3 Respostes

(Barcelona, 13 novembre 1819 – Madrid, 11 novembre 1882)

Polític, jurisconsult i destacat orador. Es llicencià en dret i exercí d’advocat a Tarragona. Cap al 1840 ingressà al partit progressista, del qual se separà i passà per anar al partit demòcrata. L’any 1848 participà, a Madrid, en els treballs preparatoris de la revolució, però en fracassar, tornà a Catalunya. A partir del 1851 fou diputat a corts per Tarragona. Es mostrà declaradament republicà i dirigí a les corts la minoria parlamentària d’aquesta filiació.

L’any 1854 formà part de la junta revolucionària de Tarragona i, després del triomf de la revolució de juliol d’aquell any, tornà a ésser elegit diputat, i també el 1862 i el 1865. Les seves campanyes contra els governs de la Unió Liberal i dels moderats li valgueren la persecució de Narváez; va ésser desterrat a Pamplona i posteriorment a Avis (1867).

En triomfar la revolució de setembre de 1868, en la qual prengué part activa, fundà el periòdic “La Igualdad”, que aviat esdevingué el principal diari republicà d’Espanya. Fou elegit diputat per a les corts constituents de 1869-70. Més endavant es distingí per l’oposició constant als governs d’Amadeu I i, en general, a la idea monàrquica.

Elegit president de la I República (12 febrer 1873), amb l’ajut dels radicals. Exercí el càrrec fins al mes de juliol del mateix any; després es traslladà a l’estranger afectat per la mort de la seva muller, malalt i incapaç de superar les divisions polítiques dels republicans. Durant la Restauració es mantingué allunyat de tota activitat política fins que el 1880 fundà el Partit Republicà Federal Orgànic. Procurà la unió de tots els republicans, per la qual cosa s’entrevistà amb Manuel Ruiz Zorrilla a París.

La mort truncà el seu retorn a la vida política.

Amat i de Cortada, Rafael d’

8 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1746 – 15 febrer 1819)

“el Baró de Maldà”  Escriptor i noble. Fou el cinquè baró de Maldà i Maldanell. Estudià al col·legi dels jesuïtes de Cordelles i fou nomenat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Representa un cas típic de literatura catalana a l’època de decadència, i la seva obra és un dels grans textos narratius de la llengua catalana. Va dedicar-se a descriure, a manera de diari i en forma de vegades festiva, tots els successos, festes i fets de la vida pública, social i familiar, dels quals havia estat testimoni, i que queden recollits en els 60 volums titulats Calaix de sastre (de 1769 a 1816).

La seva obra està escrita en català perquè utilitza el llenguatge de la conversa popular, i en això segueix la tradició d’escriure en català la literatura de caràcter humorístic. La part de la seva obra on recull circumstàncies personals de viatges i festes porta el títol de Miscelanea diversa. Una de les còpies existents es conserva a l’Arxiu Històric de Barcelona.

La primera mostra de fragments de la seva obra va aparèixer l’any 1919 en una edició de Massó i Torrents. Francesc Curet n’edità una altra, l’any 1934, sobre el teatre d’afeccionats a Barcelona. S’han publicat també fragments de Calaix de sastre amb els títols Un viatge a Vic a l’any 1808 (1925) i El col·legi de la bona vida (1954) d’Alexandre Galí, el qual també ha escrit l’estudi Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (1954).