(Copons ?, Anoia, vers 1800 – Berga ?, Berguedà, 1839)
“el Llarg de Copons“ Guerriller. Capitost carlí. Participà en l’alçament dels Malcontents (1826-27).
Empresonat, fou enviat pel comte d’Espanya a un presidi de Ceuta. Amnistiat (1832), tornà a Catalunya i participà en la primera guerra carlina.
El 1837 obtingué un triomf important contra els voluntaris liberals de Reus.
(Barcelona, 1800 – 1845)
Ciutadà de Barcelona. Fou un dels membres de la junta revolucionària que, durant la revolta de 1842, tractà sense èxit d’arribar a una transacció amb el general van Halen. El fracàs de la gestió tindria per conseqüència el ferotge bombardeig de terror ordenat pel general Espartero.
Fou deportat a Cuba per algun temps. Allí fundà l’Ateneu Català de la Classe Obrera, així com una Societat Benèfica que es titulà d’Amics dels Pobres.
Fou el pare del metge Antoni Giberga i Gibert.
(Vic, Osona, 1800 – Barcelona, 1877)
Comerciant. Fill de Josep Garriga i germà de Manuel, junt amb el quals crearen (1831) a Barcelona la societat Garriga Germans, especialment dedicada a tirs, a ports i a diligències.
Posteriorment, invertiren en la creació de la xarxa ferroviària espanyola, i a Lleida fundaren Garriga i Tremulla, per al comerç de teixits.
El 1852 es formà la societat Garriga Germans i Fills, de la qual, el 1862, es retiraren Josep i els seus fills Josep Garriga i Vergés (Barcelona, segle XIX) i Joan Garriga i Vergés (Barcelona, segle XIX – 19 novembre 1886), amb la qual cosa restà a les mans dels seus nebots Pere i Manuel Garriga i Nogués.
(Ulldecona, Montsià, 20 gener 1800 – juliol 1866)
Guerriller carlí. Voluntari reialista durant els anys 1820-23, a les ordres de Romà Chambó assolí el grau de tinent.
A la mort de Ferran VII de Borbó s’uní al baró d’Hervàs a favor de Don Carlos. Col·laborà (1833-40) amb Ramon Cabrera al Maestrat dirigint una partida de 400 homes. El 1838 féu una expedició a terres murcianes i ocupà Oriola, Elx i Almansa.
A la fi de la Primera Guerra Carlina (1840) s’exilià a França, juntament amb Cabrera, amb qui retornà durant la guerra dels Matiners (1848). El maig de 1848 derrotà l’exèrcit isabelí a Sant Jaume de Frontanyà.
Fou vençut al Pinell de Solsonès, i, acabada la guerra, s’exilià novament a França.
(Palma de Mallorca, 5 març 1800 – França, segle XIX)
Escriptor i teòric polític. Fou, des d’“El Vapor”, en 1835-36, i des d’“El Nuevo Vapor”, en 1836-37, el principal introductor a Espanya de les doctrines de Saint-Simon.
Rebé moltes crítiques quan s’adherí al partit moderat (1837) i se n’hagué d’anar de Barcelona.
Tingué, d’altra banda, una certa activitat literària, en una línia de romanticisme liberal (Teresita o una mujer del siglo XIX, 1835).
Utilitzà molt sovint el pseudònim de Joseph Andrew de Covert-Spring.
(Catalunya, 1681 – després 1755)
Varvassor de Foixà i de Boixadors.
Nom que adoptà Vicenç Domènec de Xetmar i de Copons en succeïr a Bernat de Foixà-Boixadors-Salbà i de Xetmar, el qual morí sense descendència.
El seu fill i successor fou Joan Francesc de Foixà-Boixadors i de Copons (Catalunya, segle XVIII – 1800) Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:
Ignasi de Foixà-Boixadors i de Balay de Marignac (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:
Narcís de Foixà i d’Andreu (Catalunya, segle XVIII – 1843) Militar i baró de Foixà. Fou tinent coronel. El succeí a la baronia el seu fill:
Narcís de Foixa i de Miquel (Catalunya, segle XIX – 1866) Baró de Foixà. Fou tinent coronel i obtingué el títol de comte de Foixà el 1866. Fou succeït pel seu fill:
Enric de Foixà i de Bassols (Catalunya, segle XIX – 1910) Governador civil de Ciudad Real i segon comte de Foixà, Es casà amb la marquesa d’Armendáriz. Llur nét fou Agustí de Foixà i Torroba.
(Sarral, Conca de Barberà, segle XVIII – 1800)
Tallista. Fill d’Isidre Espinal.
Autor d’un retaule per a l’ermita de Sant Cosme i Sant Damià a Sarral, entre altres obres; el 1774 col·laborà amb Francesc Bonifaç en el retaule major de la mateixa vila; acabà el de l’Espluga de Francolí i féu el de Constantí.
(Catalunya, vers 1500 – 1800)
Període històric, comprès entre la fi de l’edat mitjana i la Renaixença, caracteritzat per una minva notable en el ús literari del català i per la mediocritat estètica de les obres que s’hi produïren, principalment per la influència dels models castellans i també pel llatí, revifat per l’humanisme del Renaixement, s’hi presenta com a idioma competitiu.
Respecte a les causes, hi ha motivacions político socials (instauració de la dinastia castellana dels Trastàmara, castellanització subsegüent de les classes dominants, desaparició de la cort local en temps de Ferran II el Catòlic, desconcert econòmic, marginació dels Països Catalans dins la monarquia dels Àustria, etc) i també raons de tipus estrictament culturals (perduració del medievalisme, barroquisme precoç, humanisme mal assimilat, distanciament del poble, vida universitària pobra, etc).
Investigacions recents han demostrat que el terme Decadència, tan ampli cronològicament i tan complex en el material que abraça, és propici a les confusions, i metodològicament resulta preferible de prescindir-ne, a fi d’establir una terminologia més concreta (barroc, neoclassicisme, pre-romanticisme, etc).
(Barcelona, 1799 – 1800)
Associació. Creada privadament, com a successora de la Companyia de Filats de Cotó, fundada el 1772 i que un any després prengué el nom de Cos de Filats de Cotó.
Tingué una vida efímera.
Fou la precedent de la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó.
(Manlleu, Osona, 1800 – Burgos, Castella, 1854)
Historiador. Canonge de Tarragona i de Burgos.
Autor del Suplemento a las Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1849), que completà el diccionari de Fèlix Torres i Amat, publicat el 1836.
Dades dels Països Catalans 