(València, 1721 – 1792)
Pintor, gravador, bibliòfil i col·leccionista d’estampes.
És autor de la Mare de Déu de les Angúnies per al convent del Peu de la Creu.
Els seus gravats foren també, generalment, de tema religiós.
Fou el pare del pintor Benet Espinós i Navarro.
(Palma de Mallorca, 1730 – 1792)
Teòleg carmelità. Fou prior del convent de Palma de Mallorca.
Escriví, entre altres obres, una refutació d’un famós libel antilul·lista: Respuesta a un manuscrito anónimo intitulado “La verdad sin rebozo”.
(Sant Vicenç de Calders, Baix Penedès, 1792 – Vic, Osona, 1857)
Escultor. S’establí a Vic. És autor del retaule de sant Isidre, a Campdevànol (Ripollès), i d’obres per a la seu de Vic, així com d’altres que es troben avui al Museu Episcopal de Vic.
(Bràfim, Alt Camp, 14 desembre 1721 – Caracas, Veneçuela, 20 febrer 1792)
Eclesiàstic. Es doctorà en dret canònic a la Universitat de Cervera.
Fou provisor i vicari general de l’arxidiòcesi de Tarragona, fins que fou nomenat bisbe de Puerto Rico (1761), diòcesi que comprenia l’orient veneçolà i que recorregué en visita episcopal,
Nomenat bisbe de Caracas (1769), recorregué durant dotze anys (1772-84), en visita pastoral, la nova i vasta diòcesi amb diversos col·laboradors, a cavall de muls i en canoa: visità 345 poblats.
Dels seus manuscrits redactats amb els esborranys i les anotacions fets durant el trajecte, en foren publicats, el 1928, sis volums.
Destaquen els dos primers manuscrits, que formen el Libro personal, inèdit encara, que constitueix un aplec monogràfic d’observacions i d’investigacions locals sobre aspectes físics, parroquials, econòmics i socials, valuosa aportació al coneixement de la geografia setcentista d’aquella gran regió de la Veneçuela d’ara.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 7 agost 1716 – Solsona, Solsonès, 17 juny 1792)
Eclesiàstic agustinià. Fou professor de filosofia i de matemàtiques a la universitat i prior i rector de diversos col·legis de València.
El 1767 fou designat bisbe auxiliar i governador de l’arquebisbat de València, i el 1773, bisbe de Solsona, càrrec que ocupà fins a la mort.
És autor d’alguns sermons, un Elogio histórico de san Luis, rey de Francia (1759), catecismes i altres treballs.
(Barcelona, 4 octubre 1731 – 31 desembre 1792)
Militar i comte de Lacy. D’ascendència irlandesa, educat a Barcelona.
Li foren encomanades missions diplomàtiques a Suècia i a Rússia.
Fou president de la Reial Audiència de Barcelona (1789) i capità general del Principat, càrrec que exercí fins a la mort.
(Castella, 1792 – 1858)
Militar. Durant la primera guerra carlina, destacà en l’acció de Peracamps, fet que li valgué el comtat d’aquest nom.
Capità general de València (1838-39) i de Catalunya (1840-42). Reprimí l’aixecament popular de Barcelona i bombardejà la ciutat (desembre de 1842).
(Barcelona, 18 octubre 1792 – Madrid, 16 abril 1853)
Escriptor. El 1807 ingressà a l’orde de la Mercè. Fou rector del col·legi de Sant Pere Nolasc de Tarragona (des del 1824) i secretari dels bisbes d’Urgell i de Solsona.
Durant la primera guerra carlina escriví La cuestión dinástica (publicada el 1869), a favor de Carles M. Isidre de Borbó, i proposà a la Junta carlina de Berga que demanés al pretendent el restabliment de les constitucions catalanes suprimides el 1714. Acabada la guerra passà a França.
El 1840 féu publicar a Barcelona, amb el pseudònim de Fèlix Ramon de Tresserra i Fàbregas, isabelí imaginari, una Historia de la última época de la vida, del conde de España y de su asesinato. Publicà, a Tolosa de Llenguadoc, De la doctrine, des droits et des malheurs de l’Eglise d’Espagne (1841) i La alocución de Gregorio XVI vindicada (1841).
Tornà a Catalunya i publicà Las leyes fundamentales de la monarquía española (1843), on atacava el centralisme i propugnava l’absolutisme. Atacà l’actitud liberal del bisbe de Canàries, José Romo, en una Impugnación crítica… (1844) i En historia del derecho de la Iglesia en España (1845).
Deixà també un Diccionario catalán-castellano (1836) i un Diccionario castellano-catalán (1836), reeditats el 1854.
(Llívia, Baixa Cerdanya, 1792 – 9 febrer 1859)
Industrial. Intervingué en la fundació de la fàbrica El Vapor (1832), associat amb Josep Bonaplata i altres industrials, i n’exercí la gerència. Comprà els tallers de Bonaplata després d’ésser destruïts el 1835, i hi establí la seva foneria (1839). Fou un dels elements principals de la burgesia catalana.
Formà part de la Comissió de Fàbriques i en fou president durant el període 1838-40. Es distingí com a progressista i defensor del proteccionisme. Promogué la fundació de l’Institut Industrial de Catalunya (1848), entitat derivada de la Junta de Fàbriques, i fou un dels fundadors de La Maquinista Terrestre i Marítima (1855).
(Barcelona, 19 setembre 1792 – 20 juny 1858)
Metge. Estudià medicina a la Universitat de Cervera, i es doctorà en cirurgia a Barcelona, on fou deixeble de Pere Castelló.
Fou metge major de l’Hospital de la Santa Creu, catedràtic de clínica mèdica, secretari de la Junta Superior de Medicina i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. Arribà a ésser metge de cambra de Ferran VII de Borbó.
Publicà nombrosos articles i discursos, entre els quals destaca la clau topogràfica com a model de tots els metges del Principat.
Alertà sobre els perjudicis dels gasos de les fàbriques per a la salut pública.
Dades dels Països Catalans 