(Caracas, Veneçuela, 1782 – Madrid, 1856)
Militar. Lluità contra els carlins (presa de Sogorb, 1835; presa de Berga, 1840).
Fou capità general de Catalunya (1843); s’adherí, després de vacil·lar, a l’aixecament contra Espartero (la Jamància).
(Catalunya, vers 1782 – Peralada, Alt Empordà, 17 agost 1862)
Vuitena i darrera comtessa de Savallà i de Peralada, marquesa d’Anglesola i vescomtessa de Rocabertí.
Al morir, passà l’herència als Dameto, marquesos de Bellpuig, i després als Sureda, marquesos de Vivot.
(Montferri, Alt Camp, 1715 – Faenza, Itàlia, 1782)
Religiós jesuïta. Residí a l’Argentina molt de temps. En passà bona part a les missions de la Pampa, que foren objecte d’un estudi històric original, publicat com a annex per Charlevoix a la seva història del Paraguai (1757).
Escriví també una Descripción de la ciudad y jurisdicción de Santa Fe i traduí de l’italià dues obres religioses.
(Palma de Mallorca, 7 agost 1782 – Peralada, Alt Empordà, 7 juny 1825)
Marquès de Bellpuig i, pel seu matrimoni amb Joana de Boixadors i de Cotonet (1801), marquès d’Anglesola, comte de Peralada i de Savallà i vescomte de Rocabertí. Era fill de Francesc Xavier Dameto i Despuig.
Fou gentilhome de cambra de Ferran VII de Borbó. Lluità en la Guerra del Francès i fou ambaixador prop de Lluís XVIII de França (1814). Fou cavaller de l’orde del Toisó d’Or (1817).
Es cognomenà, després de casat, de Rocabertí-Dameto i Crespí de Valldaura.
Fou el pare de Josep Dameto i de Rocabertí (Palma de Mallorca, 1810 – 1864) Poeta. Es doctorà a Roma en teologia. Escriví composicions poètiques en italià, castellà i català (un poema sobre les Germanies) i un llibret d’òpera italiana.
(Mataró, Maresme, 1782 – Barcelona, 1845)
Teòleg. Doctor en teologia i catedràtic del seminari de Barcelona.
Publicà tres opuscles polèmics sobre les pastorals del bisbe Fèlix Torres i Amat, entre els quals Algunas serias reflexiones sobre Jesucristo y sobre la carta pastoral del Ilmo. Sr. Don Félix Torres Amat, obispo de Astorga (1842).
(Vacarisses, Vallès Occidental, 1704 – Barcelona, 14 febrer 1782)
Militar i administrador. Fill de Josep d’Amat i de Planella. Membre de l’orde de Sant Joan de Jerusalem (1721), visqué a Malta (1721-28) i a Madrid i participà a les campanyes d’Àfrica i d’Itàlia. Visqué també uns anys a Mallorca. Exercí, durant sis anys, la Capitania General de Xile (1755-61).
El 1761 fou nomenat virrei del Perú, càrrec que exercí fins al 1776. S’esforçà a restablir l’autoritat en el virregnat i reprimí diversos sollevaments. Davant el perill d’una guerra amb Anglaterra, bastí notables fortificacions, creà un cos de milícies cíviques i reorganitzà l’exèrcit. També finançà expedicions a Tahití i a l’illa de Pasqua.
Fou representant del despotisme il·lustrat i es preocupà de fomentar la cultura i de fer progressar l’economia. El 1767 expulsà els jesuïtes del virregnat.
Els seus amors amb l’actriu peruana anomenada La Perricholi, de qui tingué un fill, Manuel d’Amat i Villega, que juntament amb San Martín firmà l’acta d’emancipació d’Espanya, inspiraren una narració de Merimée i una opereta d’Offenbach.
De tornada a Barcelona es casà amb Maria Francesca de Fivaller, coneguda popularment per la Virreina.
Dades dels Països Catalans 