(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 31 desembre 1772 – Barcelona, 1842)
Cantor i organista. Cantor de la capella reial a Madrid, mestre de capella a Vilafranca i a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Compongué algunes obres de música d’església i l’obra teòrica Escuela elemental del noble arte de la música y canto… (1831), en la qual parla del cant pla reformat.
(Reus, Baix Camp, 31 agost 1772 – Cocabambilla, Perú, 26 agost 1846)
Missioner del col·legi d’Ocopa. Participà amb Narcís Girbal a les exploracions de la conca superior del Marañón. Seguí el riu Santa Ana i Cocabambilla (1799-1807), i escriví un Diario de la expedición.
Morí quan acompanyava l’expedició científica francesa del comte de Castelnau pel riu Urubamba.
(Barcelona, 1772 – Florència, Itàlia, 1835)
Escriptor. Passà la seva joventut a Itàlia. Tornà a Catalunya per tal de fer les campanyes de 1793 i 1794 contra França.
Durant la guerra del Francès es negà a prestar jurament a Josep Bonaparte. Aquest determini motivà la confiscació dels seus béns, que ja no havia de recuperar, i un temps de captiveri a Dijon (França).
Escriví indistintament en italià, castellà i francès: Racolta di varie poesie (Milà, 1792), Comedias (Madrid, 1797), Poesies, Amélie et Clotilde (París, 1813), Mémoires sur l’expedition de Quiberon (París, 1820), Museum moral (París, 1823) i Angélique (París, 1930).
(Montblanc, Conca de Barberà, 28 juliol 1772 – 1840)
Escultor. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, que el pensionà a l’acadèmia de San Fernando de Madrid, on féu el baix relleu de Sant Pere guarint un paralític.
Establert a Palma de Mallorca (1810), treballà amb l’escultor Josep Antoni Folch en el panteó del marquès de la Romana.
Retornà a Montblanc el 1814. Treballà per a Montblanc, Poblet, Valls, Reus, etc. Sobresurten els seus crucifixos (com el de Santa Maria de Montblanc).
La seva obra es ressent de les limitacions imposades pels cànons neoclàssics.
(Matadepera, Vallès Occidental, 21 febrer 1772 – Barcelona, 4 febrer 1850)
Advocat i polític. Es distingí durant la guerra del Francès prenent part activa en la Junta Superior del Principat de Catalunya reunida a Lleida (1808).
Aquest organisme el nomenà intendent de la província, membre de la comissió de finances i d’una comissió judicial que havia de substituir en les seves funcions l’audiència de Barcelona, aleshores sota domini francès.
Més tard, durant el trienni constitucional, fou ministre de la junta nacional del crèdit públic i ministre de finances en el segon govern d’aquell període, presidit per Eusebio Bardaxí (1821-22).
El 1834, com a sots-delegat de foment, exposà a l’ajuntament de Barcelona un informe sobre la creació de la Societat Econòmica d’Amics del País, la qual fou constituïda poc després.
Dades dels Països Catalans 