(Alzira, Ribera Alta, 1679 – València, 1740)
Jesuïta. Excel·lí en l’ensenyament i la predicació. Fou provincial de l’orde.
Bono, Francesc
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1740
Andrés i Morell, Joan
(Planes de la Baronia, Comtat, 15 febrer 1740 – Roma, Itàlia, 12 gener 1817)
Eclesiàstic i erudit. Jesuïta (1754), hagué de fugir a Itàlia quan Carles III de Borbó decretà que el seu orde fos expulsat d’Espanya.
Dedicat a l’estudi de la filosofia, a la crítica literària i a la història de la música, escriví la major part de les seves obres a l’exili, on reformà la Universitat de Pavia. S’interessà més per l’obra de Galileu que no pas per la de Copèrnic. A Màntua va escriure Saggio della filosofia di Galileo (1776).
Anys més tard s’imprimien a Madrid les Cartas familiares, on s’expliquen els viatges realitzats per Itàlia tot cercant material per a l’obra més important: Dell’origine, progressi e stato d’agni letteratura, obra en set volums (1789-99).
Fou elegit membre de l’Acadèmia de Ciències de Màntua.
Duran i de Bastero -germans-
Eren fills de Domènec de Duran i de Muxika.
Antoni de Duran i de Bastero (Barcelona, segle XVIII) Comerciant. Matriculat a la Junta de Comerç de Barcelona, que es retirà (1781) per dedicar-se a les seves propietats de Ponts, de la ribera del Sió i de Barcelona (la torre gran d’en Duran, a Pedralbes).
Domènec de Duran i de Bastero (Barcelona, segle XVIII) Doctor en cànons i prevere.
Lluís de Duran i de Bastero (Barcelona, vers 1740 – després 1815) Canonge de la seu de Barcelona. Autor d’una Vida de san Olegario (1815).
Delcasso, Llorenç
(la Cabanassa, Alta Cerdanya, 1740 – Catalunya Nord, segle XVIII)
Membre de la Convenció i del Consell dels Cinc-cents com a diputat dels Pirineus Orientals. Havia estat rector de Montlluís.
Pel maig de 1794 s’adreçà al Comitè de Salvació Pública demanant l’annexió de Catalunya (coincidint amb una memòria del general Dugommier en el mateix sentit), cosa que creia factible per l’antagonisme entre catalans i castellans; recomanava d’afalagar-los utilitzant el català i amb el record de les lluites dels avantpassats per la llibertat.
Díaz de Valdés y García Argüelles, Pedro
(Gijón, Astúries, 8 setembre 1740 – Barcelona, 15 novembre 1807)
Bisbe de Barcelona (1798-1807). Fou rector d’Agramunt i canonge i provisor d’Urgell.
Partidari de la regeneració del clericat i de l’ensenyament, com a fonament de canvis econòmics i socials, doctrina il·lustrada que posa en pràctica a Barcelona des del seu càrrec d’Inquisidor, de membre de l’Acadèmia de Ciències (1788), i en el govern de la diòcesi, on es distingí, a més, pel seu regalisme.
Desvalls i d’Ardena, Joan Antoni
(Barcelona, 26 octubre 1740 – 10 març 1820)
Hisendat i científic. Marquès d’Alfarràs i de Llupià. Estudià matemàtiques amb Tomàs Cerdà.
Fou un dels fundadors (1764), i secretari permanent, de la Conferència Físico-Matemàtica Experimental, que l’any 1765 es digué Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual fou vicepresident d’ençà del 1799.
Publicà diverses obres de caràcter científic, entre les quals sobresurten: Disertación sobre los terremotos (1783), Disertación sobre los medios de perfeccionar el estudio de la meteorología, El aerómetro o pesalcores (1791).
Posseïdor d’una extensa propietat a Horta (Barcelona), hi projectà, amb el concurs de l’arquitecte D. Bagutti, els jardins del Laberint.
Exiliat durant l’ocupació francesa (1808-14), en tornar al país, fou un dels dos consellers nomenats pel capità general per a la construcció del canal d’Urgell.
Fou representant de Barcelona a les Corts de Cadis (1812), però, delicat de salut, no pogué ésser-hi present.
Dalmases i de Vilana, Ramon de
(Barcelona, 1700 – 1740)
Erudit. Segon marquès de Vilallonga, fill i hereu de Pau Ignasi de Dalmases i Ros.
Fou membre, des de la seva fundació el 1729, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que es reunia habitualment a casa seva.
Escriví poesies i treballs hagiogràfics.
Carreu i Costa, Francesc
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XVII – 1740)
Advocat. Participà en l’alçament vigatà del 1705 a favor del rei-arxiduc Carles III, ocupà Sarrià amb Antoni Manegat i 300 miquelets, contribuí a la conquesta de Barcelona i formà part de la junta de govern que Carles III creà en arribar a la ciutat.
El 1714 s’exilià a Viena, on fou nomenat guarda-segells de la cort imperial. El 1732 tornà a la Seu d’Urgell.
Carrera, Josep (II)
(Perpinyà, 1740 – Barcelona, 1802)
Metge. Fill de Tomàs Carrera. Doctorat a Montpeller, catedràtic a Perpinyà i inspector d’aigües del Rosselló.
Després d’una etapa parisenca, en què fou censor reial i membre de societats mèdiques, emigrà (gener 1790) i fixà la seva residència a Barcelona.
És autor de nombrosos treballs sobre matèria mèdica i història de la medicina, així com del satíric Tableau de Lisbonne en 1796 (1797).
Polemitzà amb els metges barcelonins, i proporcionà material català per a l’Itinéraire descriptif de l’Espagne (1808), d’Alexandre de Laborde.
Carles III de Catalunya
(Viena, Àustria, 1 octubre 1685 – 20 octubre 1740)
“Carles d’Àustria” Rei de Catalunya-Aragó (1705-17 i 1725) i emperador germànic (Carles VI) (1711-40). Fill segon de Leopold I.
A la mort de Carles II, va ésser reconegut rei d’Espanya pels aliats, segons s’havia convingut en el tractat de partició del 1699, enfrontant-se a la candidatura de Felip V de Borbó, sostinguda per França (guerra de Successió).
El 1705 va participar amb l’esquadra anglesa en el setge de Barcelona. La ciutat, favorable a la seva causa, li obrí les portes al cap d’un mes de setge i resistí aleshores l’assalt
Després de celebrar-hi Corts (desembre 1705-març 1706), en les quals garantí els privilegis catalans, Carles marxà a Madrid, on es féu proclamar rei d’Espanya, però el decidit ajut castellà a la causa de Felip V el va obligar a abandonar la capital.
En endavant residí a Barcelona en companyia de la seva esposa Cristina de Brunsvic, sense aconseguir, malgrat el suport català i una esporàdica entrada a Madrid (1710), inclinar la guerra al seu favor.
En morir el seu germà, l’emperador Josep I (1711), heretà la corona imperial, cosa que li rebaixà l’ajut dels aliats, poc interessats en la reconstrucció de l’imperi dels Àustries.
El 1714 hagué de reconèixer (pau de Rastadt) els tractats d’Utrecht, que estipulaven la seva renúncia a la corona d’Espanya a canvi del Milanesat, Nàpols, Toscana, Sardenya (canviada el 1718 per Sicília) i els Països Baixos. Incorporà també a l’Imperi gran part de Valàquia i Sèrbia, conquerides (1718) als turcs.
Per tal de garantir la successió a la seva filla Maria Teresa, el 1713 promulgà de Pragmàtica Sanció.
Dades dels Països Catalans 