Arxiu d'etiquetes: 1660

Fuster -varis bio-

1 Resposta

Ferran Fuster  (Catalunya, 1878 – segle XX)  Religiós jesuïta. Es doctorà en dret canònic a Roma. Fou catedràtic d’aquesta disciplina al Col·legi Màxim de Sarrià. Era redactor molt actiu de la revista “Razón y Fe”.

Jeroni Fuster  (València, segle XV – segle XVI)  Eclesiàstic i poeta. Mestre en teologia, fou beneficiat de la seu de València. Participà amb una composició en català en el certamen poètic celebrat a València el 1511 en honor de Santa Caterina de Siena. Escriví també una Homilia sobre lo psalm “De profundis” (1490), en prosa i algunes parts en vers, que reflecteixen una clara influència de la Divina Comèdia de Dant.

Josep Fuster  (Perpinyà, 1801 – 1876)  Metge. Ensenyà a Montpeller. Escriví en francès remarcables estudis mèdics.

Just Fuster  (País Valencià, 1815 – segle XIX)  Compositor. És autor de diverses obres que foren populars.

Melcior Fuster  (València, 1607 – 1686)  Eclesiàstic. Publicà part dels seus escrits en castellà i en llatí. La seva obra es compon de sermons i treballs teològics.

Pere Joan Fuster  (Illes Balears, segle XIV)  Arquitecte. L’any 1343 treballava a les obres de la seu de Palma.

Ramon Fuster  (Anglès, Selva, segle XIV)  Mestre d’obres i tallista. Treballà en 1327-28 a l’església de Santa Maria de Montserrat. Li fou encomanada l’ampliació del primitiu temple romànic i sembla que aixecà un cor als peus de la nau central.

Ricard Fuster  (Catalunya, segle XX – 1956)  Baríton. Destacà per la seva tècnica acurada i pel seu gran temperament, que li aconseguiren èxits remarcables. Actuà fins a una edat molt avançada. La seva millor interpretació era la de Rigoletto de Verdi.

Tomàs Fuster  (Castelló de la Plana, 1660 – 1714)  Frare dominicà. Obtingué els càrrecs de predicador del rei, missioner apostòlic i qualificador del Sant Ofici. És autor d’escrits religiosos.

Valeri Fuster  (València, segle XVI)  Poeta. Hom en coneix els poemes Cobles noves de la cric-crac, Cançó de les dones, Canción muy gentil i Resposta de la sua amiga al sobredit galant, inclosos en un plec poètic imprès a València el 1556. De llenguatge, to i caràcter populars, gaudiren d’èxit entre els seus contemporanis.

Escarabatxeres i Ratxotxo, Jeroni

Deixa un comentari

(Barcelona, vers 1660 – 26 abril 1710)

Escultor barroc. Projectà el frontis de l’església de Sant Sever de Barcelona (1703), de la qual dirigí també la decoració interior.

Cartellà de Malla i de Sebastida, Francesc de

Deixa un comentari

(Girona, segle XVII – Barcelona, 1660)

Escriptor. Era senyor de Curull i de Vilarnadal.

Li fou encomanada la redacció de Vida de San Narciso, Apología en defensa del milagro de las moscas i De las grandezas de Gerona.

Gil, Hilari

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – 1660)

Abat del monestir de Santes Creus.

Quan el monestir celebrava el triomf de les forces catalanes sobre el marquès de Los Vélez a Montjuïc (1641), aquell i el seu estat major en retirada sojornaren uns dies al monestir. El marquès de Los Vélez prometé que es queixaria al rei d’un ambient tant en desacord amb el seu estat d’ànim.

Aquell mateix any l’abat Gil es negà a pagar uns drets que li imposà el comte-duc d’Olivares i tancà les portes als agents reials. L’any 1642 el comte-duc féu cessar l’abat Gil, com a venjança.

Colí, Francesc Miquel

Deixa un comentari

(Ripoll, Ripollès, 1592 – San Pedro Makati, Filipines, 1660)

Erudit. Estudià a Barcelona i a Mallorca. Ingressà a la Companyia de Jesús, i el 1625 passà a Filipines, on fou rector del col·legi de San Ignacio de Manila.

Participà en les expedicions d’Isla Hermosa i de Joló. Fou provincial de l’orde (1639-43 i 1650-51).

Retirat des del 1651 a San Pedro Makati, hi escriví Labor evangélica… de los obreros de la Compañía de Jesús (1663, 1900-02), Índia Sacra (1666) i una història de l’orde a les Filipines.

Bournonville i de Perapertusa, Francesc de

1 Resposta

(Barcelona, 1660 – 1731)

Militar. Primer marquès de Rupit i tercer vescomte de Jóc. Nebot d’Alexandre de Bournonville, fou capità de les seves guàrdies cuirasseres, lloctinent de Catalunya i regidor degà del primer ajuntament borbònic de Barcelona (1718).

Com a president nat del braç militar, gosà proposar-ne la convocatòria, però no hi reeixí. Sota amenaça de dimissió, féu valer les seves prerrogatives com a regidor degà per al dret d’iniciativa i la direcció del municipi, malgrat l’oposició del corregidor.

Arbolí, Joaquim

Deixa un comentari

(Falset, Priorat, segle XVII – Poblet ?, Conca de Barberà, 1660?)

LXIII Abat de Poblet (1656-60), el IX dels quadriennals. Substituí Josep Sanç.

Durant el seu abadiat fou acabat el panteó dels ducs de Cardona i Sogorb, i enterrat el fill d’aquests, duc de Lerma, en una cerimònia molt pomposa.

Fou definidor de l’orde cistercenc i autor de l’estudi Antigüedades de Poblet.

El succeí Antoni Rossell.

Casanova i Comes, Rafael

23 Respostes

(Moià, Moianès, 1660 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 2 maig 1743)

Advocat i polític. Fill d’una família acomodada, simpatitzà aviat amb la causa de l’arxiduc Carles, en esclatar la guerra de Successió. Fou nomenat conseller tercer de Barcelona (1706) i l’arxiduc Carles el féu ciutadà honrat (1707).

Després de l’abandó de les forces aliades de Catalunya, participà com a membre del braç reial a la junta de braços (1713) que decidí la continuació de la guerra contra Felip V de Borbó, i formà part de la junta secreta de cinc membres que deliberà sobre les propostes d’operacions militars d’Antoni de Villarroel, cap de les forces regulars que operaven a Barcelona.

Al final d’aquell any (1713), fou nomenat conseller en cap del govern de la ciutat, càrrec que comprenia, a més, el de coronel de la Coronela, o milícia ciutadana dels gremis. Establert el setge de la ciutat per les tropes del general duc de Berwick (juliol 1714), l’artilleria enemiga començà a obrir bretxes a les muralles i Casanova decretà la mobilització de tots els homes de més de 14 anys, i els incorporà a la Coronela.

Malgrat tot, el setge era ja irresistible quan el duc de Berwick (3 setembre) exigí la rendició de la ciutat. Casanova convocà la Junta de Govern, i en la reunió d’aquesta proposà la conveniència d’un armistici, atesa la situació desesperada, pel gran nombre de ferits, la fam i la manca de municions. Però la proposta fou rebutjada per una gran majoria (26 vots contra 4).

A partir d’aleshores, Casanova treballà intensament durant l’imminent assalt final. La matinada de l’11 de setembre es dirigí, portant la bandera de santa Eulàlia, cap al baluard de Sant Pere i del Portal Nou, on fou malferit; d’ací fou dut al col·legi de la Mercè. L’endemà signava la capitulació de Barcelona. Per tal d’evitar la repressió, fou amagat un quant temps a Sant Boi de Llobregat.

Reaparegué a Barcelona el 1719, on exercí l’advocacia. L’any 1725 obtingué la devolució dels seus béns i el 1737 es retirà definitivament a Sant Boi de Llobregat, on vivia el seu fill. Amb el temps, la seva figura esdevingué un símbol de la llibertat del país.