(València, 1640 – Múrcia, 1707)
Pintor. Fou deixeble d’Esteve Marc. Passà per Alacant (1678), però aviat s’establí a Múrcia.
Fou influït per Mateu Gilart, i féu pintures al convent de La Madre de Dios (Sant Agustí amb sant Llorenç Justinià i Sant Llorenç donant la comunió, 1689), a Santo Domingo (Les santes Margarides), etc.
Fill seu fou Llorenç Vila.
(València, vers 1640 – vers 1680)
Pintor. Germà de Vicent. Deixeble de Jeroni Jacint Espinosa.
És autor d’una Verge, que en porta la firma, i se li atribueixen una Santa Bàrbara i el retrat del Degà Fenollet (catedral de València) i un Sant Erasme (Sant Domènec, València). Hom li ha vist influència rubensiana.
(País Valencià, 1570 – Manila, Filipines, 1640)
Frare dominicà. Prengué l’hàbit el 1585. Després de viure a Barcelona, Tortosa i Saragossa, fou destinat a les missions de Pangasinan (Filipines). Es retirà després a Manila per manca de salut. Fou provincial de l’orde el 1618.
Després de nova estada a Pangasinan i d’altres missions, on es distingí, tornà a Manila, on fou rector de la universitat de San Tomás i prior del convent de Santo Domingo.
Guillem de Berga * Veure> Guillem de Berguedà (trobador català, 1138-1195/96).
Guillem de Berga (Catalunya, segle XIII) Noble. Formà al bàndol dels Cardona durant les lluites nobiliàries de la minoritat de Jaume I. Fou inclòs entre els ostatges de garantia a la concòrdia establerta en 1226 entre el seu bàndol i el dels Montcada.
Guillem Ramon de Berga (Catalunya, segle XII) Magnat. El 1135 prestà a Ramon Berenguer IV de Barcelona l’homenatge pels castells de Peguera, Fígols, Vallmanya i Torredella.
Joaquim Berga (Catalunya, segle XVIII) Frare caputxí. Autor d’algunes obres de caràcter religiós, impreses a Barcelona entre 1764 i 1778. Fou definidor i custodi de l’orde a Catalunya.
Josep Berga (Camprodon, Ripollès, segle XIX – Catalunya, segle XIX) Pintor. Professor de dibuix a Camprodon des d’abans del 1867. Conreà el paisatge i la pintura de gènere. Té obres al Museu de Girona.
Nicolau de Berga * Veure> Nicolau de Berga (cal·lígraf i il·luminador català del segle XII).
Teresa Berga (Catalunya, 1621 – 1640) Religiosa carmelitana descalça. Filla de la mare Maria de les Plagues Berguedà i Osona. Morí als dinou anys, després d’haver edificat les seves companyes amb el seu encès misticisme.
(Mur, Pallars Jussà, 1640 – Catalunya, 1733)
Escultor i tallista. Decorà l’església de Santa Maria d’Elx.
Antoni Costa (Catalunya, segle XVII) Historiador. Era castlà de Corbins, Bellestar i Pallerols. Escriví Vida de Numa Pompilio, segundo rey de los romanos (1767), traducció de l’obra de Plutarc, amb anotacions, i Genealogía de la casa de Rocabertí, inèdita.
Guillem Costa (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Frare dominicà. Fou prior del convent de Barcelona. El 1328 fou ambaixador d’Alfons III el Benigne a Sicília, tractant de deturar l’acostament d’aquest reialme a Esteve de Baviera, el qual obtingué, tanmateix, la mà d’Isabel, filla del rei Frederic III de Sicília.
Marià Costa (Catalunya, segle XIX – 1857) Teòleg. Ensenyà al seminari de Barcelona. Publicà diverses obres de caràcter religiós i filosòfic.
Ramon Costa (Barcelona, 1640 – 1703) Teòleg i predicador. Frare dominicà. Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona, prior del convent de Santa Caterina, també a la capital, i finalment provincial de l’orde. És autor de diversos escrits i excel·lí com a orador sagrat.
Antoni Colomer (Vic, Osona, 1833 – Ocaña, Castella, 1902) Bisbe missioner dominicà. Acabà els estudis a Manila i fou destinat al Tonquín oriental, on succeí Pere Almató com a vicari provincial. El 1871 fou designat bisbe titular de Themiscira i coadjutor. Passà després a Ké-Roi, encarregat del vicariat septentrional, del qual publicà una ressenya històrica (1892). És autor, també, de diverses pastorals i de Carta… de la toma de Dan-Song por los franceses (1884).
Gaspar Colomer (Mataró, Maresme, segle XIX – Manila, Filipines, 1900) Jesuïta. Residí durant molts anys a les Filipines, on hi féu una destacada tasca d’ordre docent.
Jaume Colomer (Grècia, segle XIV) Militar. Fou figura destacada de la Grècia catalana, fins al temps de la dissolució d’aquesta. Passades a la sobirania de Venècia les restes del ducat d’Atenes (1388) i de Neopàtria (1390), Colomer restà a Grècia, com molts altres dels catalans. En 1393-94, a les ordres d’un venecià, fou segon cap de la reeixida resistència de l’Acròpolis d’Atenes contra un atac dels turcs.
Joan Pau Colomer (Catalunya, segle XVII) Heraldista. Deixà inèdit un estudi titulat Nobiliario de Cataluña.
Llucià Colomer (Perpinyà, segle XVII – Illes Balears, 1640) Escriptor. Residí bastants anys a València i a Xàtiva. Es tornà cec ja de gran. Escriví diversos llibres de poesies llatines i el tractat De Casu et Fortuna. També és autor de l’estudi De Grammatica, en quatre volums.
(Catalunya, 1536 – Montserrat ?, Bages, 1640)
Farmacèutic. El 1571 ingressà com a germà llec al monestir de Montserrat, on fou encarregat de la farmàcia.
El 1592 publicà Teórica y práctica de boticarios.
Morí als 104 anys.
(Catalunya, segle XVII – Cambrils, Baix Camp, 16 desembre 1640)
Militar. Era sergent major de les forces que s’oposaren a l’exèrcit de Felip IV en el setge i presa de Cambrils.
Mancant a la paraula donada, el marquès de Los Vélez el féu executar juntament amb les autoritats locals, fet que tingué un gran ressò al Principat.
Dades dels Països Catalans 