(Lleó, Castella, segle XV – Segòvia, Castella, 6 febrer 1543)
Bisbe de Mallorca (1507-11). Era degà de l’església de Lleó quan fou promogut a bisbe de Mallorca. Sembla que no residí mai a l’illa.
Primer tingué com a substitut Miquel Morro, d’Inca, bisbe titular de Bugia, que el 1520 anà a aquella diòcesi, després d’ésser reconquerida. Després hi tingué com a vicari general Arnau Albertí, que seria més tard bisbe de Patti (Sicília) i inquisidor.
Es conserven alguns decrets seus.
(País Valencià, segle XVI – 1543)
Noble. Nét de Joan Ramon Folc I de Cardona. Baró de Guadalest. Restà vinculat perpètuament i hereditària a l’almirallat de la corona de Catalunya-Aragó.
La seva muller, Isabel Roís de Liori, li aportà les senyories de Betxí, Riba-roja i Gorga.
Foren fills seus Sanç de Cardona i Roís de Liori, i:
Joan de Cardona i Roís de Liori (País Valencià, segle XVI) Noble. Fou hereu de les senyories de la mare, comanador de l’orde de Sant Jaume i, pel seu casament amb Lluïsa de Borja-Llançol de Romaní i Sorell, molts dels seus descendents es cognomenaren de Cardona i Borja o de Borja i de Cardona. Fou el pare d’Antoni de Cardona i de Borja i de:
Felip de Cardona i de Borja (País Valencià, segle XVI) Noble. Heretà el marquesat de Guadalest el 1591 a la mort, sense fills, de la seva cosina germana Maria de Cardona i Colón, i fou ambaixador a Flandes. El seu fill i successor fou:
Francesc de Cardona-Borja i de Ligne (País Valencià, segle XVII – 1664) Noble. Heretà l’almirallat de Catalunya-Aragó, fou marquès de Guadalest, comanador d’Alcàntara i batlle general del Regne de València. Fou l’avi d’:
Isidre-Tomàs de Cardona-Borja i de Sotomayor (País Valencià, segle XVII – 1699) Noble. Darrer membre de la línia del marquesat de Guadalest, la qual passà als Palafox, marquesos d’Ariza. Fou comanador de Montesa i virrei de Galícia.
(Gandia, Safor, 10 novembre 1494 – 9 gener 1543)
Noble i militar. Tercer duc de Gandia. Fill i successor de Joan de Borja i Cattanei i de María Enríquez, cosina germana de Ferran II el Catòlic.
Fou un dels caps de la noblesa valenciana que lluità contra els agermanats el 1521; durant l’assalt al palau de Gandia fugí a Peníscola; en reconquerir els seus estats fou ferit a la galta. Lluità també contra els moriscs a la serra d’Espadà i contra els corsaris barbarescs.
Es casà (1509) amb Joana d’Aragó i de Gurrea, filla de l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó i Roig i, novament (1523), amb Francesca de Castre-Pinós.
El seu hereu i successor en el ducat fou Francesc de Borja i d’Aragó, altres fills seus foren Enric i Lluïsa de Borja i d’Aragó.
(Morella, Ports, 1543 – País Valencià, 1612)
Eclesiàstic. Ocupà càrrecs diversos i excel·lí com a orador sagrat.
(Saragossa, 26 gener 1543 – Torrejón de Velasco, Castella, 1573)
Comte de Ribagorça ja en vida del seu pare, Martí d’Aragó, duc de Vilafermosa. Perseguit per Felip II, fou empresonat a la fortalesa de Torrejón de Velasco, prop de Madrid, i degollat a la plaça del poble per ordre del rei.
L’enemistat entre el comte de Chinchón, conseller del rei per als afers de la corona catalano-aragonesa, i la casa de Ribagorça fou una de les causes de la gravetat dels esdeveniments a Ribagorça entre els anys 1586-90.
(València, 3 setembre 1543 – 12 març 1599)
Teòleg i hagiògraf. El 1560 professà al convent de predicadors de València, del qual fou elegit prior.
Publicà en castellà i en llatí, entre altres obres, Dialectarum Institutionum (1572), reimprés a Venècia (1582) i a Colònia (1617); Vida y historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer (1575); Verdadera relación de la vida y muerte del P. Fr. Luis Bertrán (1582), totes dues obres traduïdes i impreses a Itàlia.
Mantingué correspondència amb Luis de Granada i deixà inèdita una Historia de la Inquisición.
(Barcelona, segle XV – 1536/43)
Ciutadà de Barcelona. Fill de Felip de Ferrera i de Llobera i germà de Francesc, de Jeroni i de Joan de Ferrera i de Llobera.
Doctor en ambdós drets i regent de la cancelleria de Mallorca. Es casà primerament amb Elisabet d’Olzina i desprès (1516) amb Violant Boscà i Almogàver, germana del poeta Joan Boscà. Foren fills seus:
Francesc de Ferrera i d’Olzina (Barcelona, segle XVI – després 1535) Cavaller de Sant Joan.
Felip de Ferrera i d’Olzina (Barcelona, segle XVI – abans 1576) Ciutadà honrat i veguer de Barcelona (1553). Heretà les senyories de Vallferosa i Salomó. Fou pare de Josep de Ferrera i Amat (Barcelona, 1557 – 1593) Ciutadà honrat de Barcelona. Es casà el 1557 amb Maria de Cordelles i d’Oms i foren pares de Felip de Ferrera i de Cordelles.
Joan Valentí de Ferrera i Boscà (Barcelona, segle XVI – 1577) Conseller en cap de Barcelona (1562). Morí sense fills.
(Ripoll, Ripollès, 1032 – 1543)
Família de texts annalístics en llatí que sembla haver estat iniciada al monestir de Ripoll, i probablement a iniciativa de l’abat i bisbe Oliba.
El primer de la sèrie fou format probablement partint d’uns annals de Cuixà i continuat a Ripoll després del 985 fins al 1191; conté anotacions des del 27 dC.
Uns altres rivipul·lenses foren: l’Alterum Rotense fou dut a Roda de Ribagorça vers la fi del segle XI, i fou continuat fins al 1205; el Cronicó Dertusense II, passat per Sant Joan de les Abadesses i portat a Tortosa i continuat i interpolat fins el 1210; el Chronicon Benifassani, del monestir de Benifassà, continuat fins el 1276; la crònica de Sant Víctor de Marsella, que s’emportaren el 1172 i continuaren a Provença fins el 1543, i el més llarg, el Cronicó Rivipullense II, destinat a algun centre desconegut extern al monestir, comprèn unes 500 notes des del naixement de Jesucrist fins el 1302.
(el Prat de Llobregat, Baix Llobregat, segle XVI – Barcelona, 18 juliol 1543)
Bandoler. La seva activitat, ensems amb la de la partida d’Antoni Roca, inicià un dels períodes més violents del bandolerisme popular català a la segona meitat del segle XVI.
Fou capturat prop de Vilafranca del Penedès (abril 1543), juntament amb el seu segon, lo Biscaio, i setze dels seus, tots ells foren executats.
(Catalunya, 1469 – Barcelona, 1543)
Segon duc de Cardona i marquès de Pallars. Era fill de Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Aldonça Enríquez.
Succeí el seu pare el 1513. El 1521 tingué dificultats greus amb els seus vassalls de Cambrils. Les autoritats de Barcelona apaivagaren el conflicte.
Fou nomenat almirall per l’emperador Carles V. Formà part del consell imperial. El 1535 entrà a Barcelona a la dreta de l’emperador, que en aquella avinentesa, i per excepció, no passà sota pal·li.
Es casà en primeres núpcies amb Francesca Manrique, filla del duc de Nàjera, i en segones amb Isabel Agostín, filla del vice-canceller de la Corona d’Aragó.
A la seva mort, fou succeït per la seva pubilla Joana de Cardona i Manrique, casada amb Alfons d’Empúries, príncep del casal de Trastàmara i fill d’Enric “Fortuna”.
Dades dels Països Catalans 