(Sicília, Itàlia, segle XVI – )
Títol senyorial concedit el 1561 a Carlo Tagliavia e d’Aragona, més conegut com a Carles d’Aragó i Tagliavia, segon marquès de Terranova. Passà el 1692 als Pignatelli, ducs de Monteleone.
El marquesat de Terranova havia estat concedit el 1530 al pare del primer duc, Giovanni Tagliavia e d’Aragona, i a la seva muller Antònia Comtessa d’Aragó, barons de Terranova.
La baronia de Terranova pertangué als Aragó, barons d’Àvola.
(València, segle XV – 1530)
Humanista. Després d’estudiar arts a Alcalá i teologia a París, es doctorà en teologia a València.
Mestre de Joan de Borja i amic de Lluís Vives, fou catedràtic de filosofia a la Universitat de València (1515-23), hi promogué activament la renovació dels mètodes d’ensenyament.
La seva obra es compon de diversos comentaris i anotacions a les obres de Sèneca i Plini, entre d’altres.
Llegà la seva biblioteca i una col·lecció important de monedes antigues i medalles al seu deixeble Honorat Joan.
Eren fills de Guillem Ramon de Castre-Pinós i de So.
Francesc de Castre-Pinós de So i Carròs (Ribagorça, 1450 – 1497) La seva muller, Aldonça Roig, fou amistançada del príncep de Girona (després rei Ferran II el Catòlic). Llur rebesnét fou Gaspar Galceran de Castre-Pinós de So i d’Aragó.
Pere Galceran de Castre-Pinós de So i Carròs (Ribagorça, vers 1455 – 1530) Fou el successor del seu pare. En la sentència reial del 1493 aconseguí que li fossin adjudicats els vescomtats d’Illa i de Canet. El 1490 combaté contra Pere de Planella, i posteriorment serví Ferran II el Catòlic a Nàpols com a capità d’armes. El rei el recompensà amb la terra de Velluti (Basilicata) el 1505 i amb l’acaidia de Cosenza. Morí sense fills.
Eren fills de Francesc de Borja i d’Aragó, i germans de Joan de Borja i de Castro.
Carles de Borja i de Castro (Madrid, 1530 – Castelló de Rugat, Vall d’Albaida, 1592) Virrei de Portugal (1583). Es casà amb Magdalena de Centelles-Riu-sec i de Cardona. Per renúncia del seu pare heretà els títols de duc de Gandia i marquès de Llombai (1551). Fou ambaixador extraordinari a Gènova (1575-76). A partir del 1585 visqué retirat a Gandia. Martí de Viciana li dedicà la segona part de la seva Crónica de Valencia (1563).
Àlvar de Borja i de Castro (País Valencià, 1534 – 1580) Iniciador de la tercera branca de la família, que s’extingí el 1713. Portà, per enllaç matrimonial, el cognom Enríquez de Almansa i els marquesats d’Alcañices i de Santiago de Oropesa.
Francesc de Borja i de Castro (País Valencià, segle XVI) Iniciador de la quarta branca dels Borja, la qual s’extingí el 1809. El seu fill natural, Joan de Borja i d’Armendia, s’establí al virregnat del Perú el 1605.
(València, 5 gener 1530 – 14 juliol 1604)
Eclesiàstic i sant. Dominicà, abandonà l’orde i entrà al servei de Carles I (1549).
El 1561 professà al convent de mínims de Sant Sebastià de València; fou superior de diversos convents i corrector provincial (1580).
Fou beatificat per Pius VI el 1786. La seva festa és celebrada el dia 4 de juliol.
(Atzeneta del Maestrat, Alt Maestrat, 1530 – País Valencià, 1601)
Eclesiàstic. Per les seves virtuts visqué en opinió de sant.
El 1828 fou instruït expedient per a la seva canonització.
Joan d’Espés (Lleida, segle XV – València, segle XVI) Cavaller. Ciutadà de Lleida i veí de València. Convingué amb l’emperador Carles I de Catalunya unes capitulacions per a la conquesta de Nova Andalusia (Veneçuela).
Joan d’Espés (Catalunya, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1503) Cavaller. Sobresortí a les guerres d’Itàlia en temps de Ferran II el Catòlic. Morí al frustrat setge de Gaeta que dirigí Bernat de Vilamarí.
Joan d’Espés (Saragossa, Aragó, segle XV – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 24 octubre 1530) Prelat. Fou nomenat bisbe de Girona (1507-08) i d’Urgell (1515-30). La seva governació fou encertada, sobretot pel que fa a la reorganització econòmica de la diòcesi. A la seva mort, fou succeït per Pedro Jordan d’Urries i, poc després, per Francisco d’Urries.
(Catalunya, segle XV – 1516)
Cavaller. Fill de Francesc (mort d 1488) i d’Elionor d’Oms, i germà de Lluís. Fou senyor de la casa d’Alella i del castell de Güell, conseller de Ferran II el Catòlic i mestre racional.
Es casà amb Aldonça de Corbera, senyora d’Esponellà, i foren pares de:
Anna Desplà i de Corbera (Catalunya, segle XVI – 1534) Hereva dels seus pares. Es casà (1506) amb Miquel Joan de Gralla, castlà de Subirats, a la descendència dels quals passaren els béns de la família.
Guillem Ramon Desplà i de Corbera (Catalunya, segle XVI – després 1530) Canonge de Barcelona i rector d’Alella.
(Catalunya ?, segle XV – vers 1530)
Religiós carmelità. Féu els seus estudis a Cervera i a París, capital on fou catedràtic de teologia i es guanyà el sobrenom de “Doctor sublim”.
Publicà diverses obres, entre les quals destaca el Comentario del maestro de las sentencias.
(Prades, Baix Camp, 1530 – la Portella, Berguedà, 20 febrer 1604)
(dit el Jove) Compositor. Nebot de Mateu Fletxa el Vell. Es formà al costat del seu oncle a la cort castellana. Ingressà a l’orde carmelità el 1552 a la província de València.
Va viure a Itàlia i va treballar a la cort austriaca, on el 1564 fou capellà de l’emperadriu Maria, esposa de Maximilià II, i més tard cantor de la capella imperial, on actuà fins al 1581.
En morir Maximilià, l’emperador Rodolf II el premià pels serveis fets al seu pare amb el nomenament d’abat de Tihanny (Hongria). Visità la Península Ibèrica els anys 1570, 1581 i 1586, per reclutar cantors per a la capella imperial.
A Venècia publica Il primo libro di madrigali a 4 et 5 (1568). Escriví també tres llibres de música polifònica: el Libro de música de punto, perdut, Divinarum completarum psalmi, incomplet, i Las ensaladas, dedicades a Joan de Borja i d’Aragó i publicades a Praga el 1581, també és autor d’Harmonia a 5, per a cinc instruments de corda, i un Miserere a 4 veus, conservades en forma manuscrita.
El 1599 Felip III de Catalunya el nomenà abat del monestir de la Portella, lloc on es retirà.
Dades dels Països Catalans 