Arxiu d'etiquetes: 1458

Roís de Liori, Gil (I)

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIII – vers 1346)

Gran privat del rei Jaume II el Just. Fill de Rodrigo de Liori i pare de:

Gil (II) Roís de Liori (País Valencià, segle XIV – vers 1414)  Fou governador general d’Aragó i conseller reial. Fou el pare de:

Sanç (I) Roís de Liori i Fernández de Heredia (País Valencià, segle XIV – 1420)  Fou almirall de Sicília i vescomte de Gagliano, títol en el qual el succeí el seu fill:

Sanç (II) Roís de Liori i de Centelles (País Valencià, segle XV – 1458)  Succeí al seu pare com a vescomte de Gagliano. També fou baró de Riba-roja i senyor de Betxí. Fou el pare de Joan Roís de Liori i de Mur.

Escrivà d’Énova -germans-

Deixa un comentari

Francesc Escrivà d’Énova  (País Valencià, segle XV – 1458)  Marit de Dolça, els quals foren probablement parents de Berenguer i de Pelegrina Escrivà.

Antoni Escrivà d’Énova  (País Valencià, segle XV)  Es casà amb Isabel, i foren pares dels menors (1474) Francesc, Pere i Miquel Escrivà (País Valencià, segle XV).

Callosa, baronia de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XV – )

Jurisdicció territorial, vinculada el 1458 per Guerau Bou, baró d’Alfar i de Mislata, senyor de la vall de Tàrbena.

Passà als Aragall, als Gualbes, als Brondo i als Crespí de Valldaura.

Borja i de Borja, Pere Lluís de

Deixa un comentari

(Xàtiva ?, Costera, 1429 – Civitavècchia, Laci, Itàlia, 26 setembre 1458)

Noble. Germà d’Alexandre VI. El seu oncle Calixt III el nomenà capità general de l’Església, castellà de Sant’Angelo, governador de Spoleto i d’altres ciutats, i prefecte de Roma, càrrecs de gran confiança política, militar i personal.

En trapassar Alfons IV el Magnànim, hom suposà que el papa li volia atorgar el regne de Nàpols. Però a la mort de Calixt, el mateix 1458, l’enemistat dels barons romans, sobretot dels Orsini, l’obligà a fugir cap a Òstia i Civitavècchia.

Boïl i Montagut, Ramon

2 Respostes

(País Valencià, segle XV – Nàpols, Itàlia, 1458)

Noble. Fill de Ramon Boïl i Dies. Senyor de les baronies de Bétera i de Boïl. Serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia i fou nomenat virrei de Nàpols (1433). El 1435 fou fet presoner a la batalla de Ponça. Formà part d’algunes ambaixades; el 1434 d’una prop del papa.

Ocupà alts càrrecs militars durant la llarga guerra de Nàpols (1436-42) i es distingí particularment en la presa de la capital i en la lluita contra Francesco Sforza a l’Abruç (1442), d’on fou nomenat virrei (1443), càrrec que exercí fins a la mort. El 1447 fou enviat al ducat de Milà, d’on hagué de retirar-se poc temps després.

Fou enterrat en el doble sepulcre del seu pare al convent de Sant Domènec de València, sepulcre conservat al museu de València.

Baró -artistes-

1 Resposta

(Perpinyà, segle XIV – segle XV)

Família d’artistes. Els més coneguts són:

Pere Baró  (Perpinyà, segle XIV – 1399)  (el Vell) Pintor i escultor. Seguidor dels Serra. Pintà per a les esglésies de Santa Eugènia d’Ortafà (1371), per a la Procuradoria reial de Perpinyà (1379), per a l’església de Sant Esteve de Salses (1383) i per a la de Sant Cebrià (1388). Fou el pare de:

  • Pere Baró  (Perpinyà, segle XIV – 1400)  (el Jove) Artista. Autor del retaule de Santa Maria de la Mar.
  • Joan Baró  (Perpinyà, segle XV – 1458)  Artista. Es dedicà a la pintura de vidrieres. Pintà les vidrieres de la capella del Palau Reial de Perpinyà (1402) i les de la seu d’Elna (1448).

Erill i de Centelles -germans-

10 Respostes

Eren fills de Francesc (I) d’Erill i d’Orcau.

Berenguer d’Erill i de Centelles  (Catalunya, segle XV – després 1484)  El 1431 figurava entre els assistents, a Barcelona, a l’enterrament de la reina vídua Violant de Bar. Serví Alfons IV el Magnànim. Aquest el nomenà, el 1454, virrei de l’illa de Còrsega, on alguns del nobles locals propugnaven i sostenien la unió jurídica amb la Corona d’Aragó, tanmateix poc efectiva. El 1466 fou ambaixador de Joan II el Sense Fe davant el papa.

Francesc d’Erill i de Centelles  (Ribagorça, segle XV – Sardenya ?, Itàlia, vers 1458)  Acompanyà Alfons IV el Magnànim a les seves primeres campanyes d’Itàlia (1423). Fou majordom i conseller del rei. A la batalla de Ponça fou fet presoner (1435); fou enviat a Mallorca amb forces italianes per lluitar contra els forans, els quals derrotà prop de Sencelles (1452). Fou virrei de Sardenya (1437-38) i majordom de Joan II el Sense Fe. Tenia, a Catalunya, la vall de Boí, que li confirmà el rei (1441), i a Sardenya, les senyories de Sant Gabí i Guspini i d’altres llocs que li vengué Joan de Montbui (1450).

Joan Roger (I) d’Erill i de Centelles  (Catalunya, segle XV)  Baró d’Anglesola. Es casà amb Elionor de Montcada, que li aportà en dot la baronia d’Anglesola. Fou pare de Joana, Guillem Ramon i Francesc (II) d’Erill i de Montcada.

Conill, Bartomeu

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – Poblet, Conca de Barberà, 3 octubre 1458)

XLI abat de Poblet (9 febrer 1437-1458) i metge.

Havia estat almoiner de Martí I el Jove i metge de la reina Blanca I de Navarra a Sicília, i, elegit abat, continua atenent els monjos malalts i els acollits a l’hospital de pobres de Poblet (li foren atribuïdes guaricions miraculoses). Féu edificar la capella de Sant Jordi (1443).

Tingué especial cura de l’observança monàstica i de la defensa dels interessos materials del monestir.

Calixt III

37 Respostes

(la Torreta de Canals, Costera, 31 desembre 1378 – Roma, Itàlia, 6 agost 1458)

(Alfons de Borja)  Papa (1455-58). Successor de Nicolau V.

Fou canonge de Lleida i Barcelona, bisbe de Vic (1423) i de València (1429). Fou també ambaixador d’Alfons IV de Catalunya a la cort papal, i membre del consell reial a València. L’any 1444 fou nomenat cardenal i el 1455 elegit per ocupar el soli pontifici.

Predicà la croada per fer front a la invasió turca i, encara que la idea no fou acceptada, els hongaresos reeixiren a posar fi a l’expansió otomana a Belgrad l’any 1456. Rehabilità la memòria de Joana d’Arc mitjançant un nou procès (1456).

Tanmateix, donà proves de nepotisme en concedir molts càrrecs i privilegis als membres de la seva família, singularment al seu nebot Roderic de Borja, el qual més endavant va ésser elegit papa amb el nom d’Alexandre VI. Canonitzà Vicent Ferrer.

Alfons IV de Catalunya

287 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 24 febrer 1396 – Nàpols, Itàlia, 27 juny 1458)

“el Magnànim”  Rei de Catalunya (1418-58). Alfons V d’Aragó, III de València, I de Mallorca i I de Nàpols. Fill de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque.

Es casà amb Maria de Castella (1415), germana del rei castellà Joan II. En ésser proclamat rei, convocà Corts, a las quals demanà capital per a les operacions a Itàlia. Les Corts l’hi negaren i, en una posterior convocatòria (1419-20), el rei acceptà llurs condicions per tal d’obtenir 50.000 florins.

El 1420 marxà a Sardenya, on reduí els nuclis de revoltosos, i després a Còrsega, on s’apoderà de Calvi i posà setge a Bonifaci. L’any 1421, aixecà aquest setge davant la possibilitat d’heretar el regne de Nàpols. Alfons IV entrà a Nàpols i fou reconegut hereu i virrei (1421). Va vèncer els genovesos i els angevins a la batalla naval de la Foç Pisana i després signà la pau amb Gènova i el duc de Milà. Els seus antics partidaris, però, conjuntament amb els angevins, promogueren (1423) una revolta ciutadana que el deixà reduït als castells Nou i de l’Ou, i per aixó tornà a Catalunya.

Un cop a la Península intervingué en la política castellana i ajudà els seus germans Enric i Joan contra el conestable Álvar de Luna. L’any 1429 envaí Castella amb forces pròpies i del seu germà Joan, rei de Navarra, però finalment acordà una treva de cinc anys (1530).

Mentrestant mantenia les seves aspiracions a Nàpols: el 1421 arribà a sengles acords amb el papa i Joana II de Nàpols. Tanmateix decidí anar a Sicília i no a Nàpols (1432). Aquell any morí assassinat el seu principal valedor, Gionni Caracciolo, i els seus partidaris reaccionaren obligant Joana II de Nàpols a reconèixer hereu el rei aragonès (1433).

Al cap de poc temps moria Lluís III d’Anjou (1434) i després Joana (1435), que en última instància designà Reiner d’Anjou com a successor. Aleshores Alfons IV es dirigí a Nàpols, però un estol genovès el vencé i capturà a Ponça (1435). Empresonat a Milà, el duc Felip M. Visconti l’alliberà per la suma de 30.000 ducats d’or. Alfons decidí de restar a Itàlia i amb l’ajut d’un estol català emprengué la conquesta de Nàpols i, després d’una llarga campanya (1436-42), entrà triomfalment a la ciutat (1443). El 1444 acordà una treva amb Gènova, però la mort del duc de Milà (1447) tornà a encendre la lluita per succeir-lo, en la qual finalment s’imposà Sforza.

A partir d’aleshores restà sempre a Itàlia, envoltat d’una brillant cort de pintors, escultors, literats i humanistes. D’altra banda, efectuà una política imperialista molt ambiciosa destinada a protegir el comerç català amb Orient; pactà el vassallatge del vaivoda de Bòsnia (1444), d’Albània (1447) i Sèrbia, intervingué a Rodes, Egipte, Xipre i Síria, i intentà la conquesta de Constantinoble. Amb aquest objectiu organitzà una croada contra els turcs i envià ambaixadors al preste Joan i a l’emperador de Trebisonda. Constantinoble caigué a mans dels turcs (1453), circumstància que posà en situació molt difícil l’imperi oriental catalano-aragonès, el qual, a la mort del Magnànim, s’enfonsà completament.

Durant el seu regnat exerciren el virregnat a la Península la reina Maria i el seu germà i successor Joan II el Sense Fe. A Catalunya es produïren els senyals més clars de la crisi econòmica en les lluites aferrissades entre bandositats nobiliàries rivals; l’actitud cada cop més conservadora de les classes poderoses davant les reivindicacions dels remences; les aspiracions més o menys democràtiques de la Busca enfront de les oligarquies urbanes; i, a Mallorca, la lluita entre “forans” i “ciutadans”.