Arxiu d'etiquetes: 1416

Arborea -llinatge-

24 Respostes

(Sardenya, Itàlia, segle X – 1416)

Família noble que durant l’edat mitjana governà el jutjat d’Arborea.

Agalbursa de Bas, neboda de Ramon Berenguer IV de Barcelona, es casà amb Barison, jutje d’Arborea, hi introduí els interessos de la casa comtal barcelonesa a l’illa.

El nebot de la jutgessa vídua Agalbursa, Hug Ponç de Bas, aconseguí d’imposar-se sobre el seu fillastre i hereu, amb l’ajut dels genovesos i d’una expedició comandada per Ramon de Torroja (1181). Gràcies a això, quan Jaume II de Catalunya començà la conquesta de l’illa (1323) ho féu amb l’ajut d’un partit sard favorable.

Tanmateix els Arborea, durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, dirigiren les revoltes anticatalanes, atiades per Gènova, des del 1356. Hug IV va morir a mans dels seus propis súbdits (1383).

La seva germana Elionor, casada amb el genovès Brancaleone d’Oria, continuà dirigint les revoltes que, a la llarga, resultaren infructuoses.

Elionor de Prades

6 Respostes

(Falset, Priorat, vers 1333 – Barcelona, 26 desembre 1416)

(o Elionor de Xipre)  Reina de Xipre. Filla de l’infant Pere I d’Empúries, comte de Prades i de Ribagorça, i de Joana de Foix.

Es casà amb Pere de Lusignana, comte de Trípoli, el qual heretà el regne de Xipre (1360). Apassionada i violenta, les seves intrigues foren causa de la mort del marit (1369) i del cunyat.

Enemistada amb el seu fill, Pere II d’Empúries, el seu cosí Pere III de Catalunya, li va atorgat una pensió i la féu senyora de Valls, on visqué entre el 1382 i el 1394, on tingué diversos enfrontaments amb les autoritats locals i els ciutadans.

Els darrers anys de la seva vida els va passar a Barcelona, on acabà els seus dies com a terciària franciscana .

Va ésser un personatge popular en la literatura de segles posteriors.

Ferran I de Catalunya

151 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 27 novembre 1380 – Igualada, Anoia, 2 abril 1416)

“d’Antequera”  Rei de Catalunya-Aragó (1412-16). Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor d’Aragó. Les possessions llegades pel seu pare (mort el 1390), i augmentades pel dot que aportà la seva rica muller, Elionor d’Alburquerque, comprenien un extens territori de Castella i Extremadura.

La mort de Martí I l’Humà sense successió directa (1410) i l’interregne que seguí a la corona de Catalunya-Aragó suscitaren les seves ambicions polítiques i reivindicà el seu dret a la successió, basat en el fet que era nét de Pere III el Cerimoniós, a través de la mare, Elionor.

La seva candidatura, inicialment poc viable, passà a primer terme en produir-se l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa a mans dels Luna, partidaris de Jaume II d’Urgell. Tant la candidatura urgellista com la de Lluís de Calàbria, defensada pels Urrea i l’arquebisbe, quedaren debilitades. Ferran es féu seus els Urrea, mentre a València ajudà amb tropes castellanes i finançà els Centelles, enfrontats als urgellistes Vilaragut.

Les intervencions de Benet XIII i de Vicent Ferrer, juntament amb la seva habilitat política, portaren a la concòrdia d’Alcanyís entre els diferents Parlaments de la corona i al compromís de Casp (1412), que el nomenà successor legítim de Martí l’Humà.

Fou coronat aquell mateix any a Saragossa. L’any 1413, instigat pels Luna, sufocà l’alçament de Jaume d’Urgell i el desterrà. Mentrestant, a les Corts de Barcelona (1412-13), l’església i el patriciat urbà aconseguiren del nou rei importants concessions: li imposaren el pactisme i limitaren la seva autoritat a favor de la Generalitat i les Corts. Es posaren les bases de la transformació de la Diputació del General o Generalitat en un organisme de control de la monarquia, i la separació de l’Administració de Justícia del poder reial amb la creació de la Reial Audiència.

La política exterior de Ferran I estigué centrada en els problemes mediterranis. Es féu investir per Benet XIII sobirà dels regnes de Sicília, Sardenya i Còrsega (1412), i combaté els partits oposats a la dominació catalana. Pactà amb Gènova amb la finalitat de posar fi a la situació de tensió entre ambdós estats. Així mateix, pactà amb el soldà d’Egipte i el rei de Fes. Reinstal·là, a més, el consolat català d’Alexandria (1414).

En la resolució del cisma del papat, intervingué en defensa de Benet XIII, però fracassà davant la posició internacional de les corts europees i finalment tornà a l’obediència romana. A la seva mort fou succeït pel seu fill, Alfons IV el Magnànim.