Arxiu d'etiquetes: 1413

Xàtiva, col·legiata de

6 Respostes

(Xàtiva, Costera)

Església principal de la ciutat, dedicada a l’Assumpció de Maria, coneguda per la seu de Santa Maria, erigida en col·legiata el 1413 pel papa Benet XIII des de Peníscola. La primitiva església sembla que era una adaptació de la mesquita musulmana. A partir del 1413 tenia tres dignitats i dotze canonges; el nombre de beneficiats augmentà al llarg dels segles.

L’edifici actual es començà el 1596, per acord dels jurats pres el 1595. Hi intervingueren els mestres Albert Pina, carmelità, Jaume Peres, el degà Josep Ortí, Francesc Cuenca i alguns altres de menys destacats. L’obra es construí molt lentament i amb llargues interrupcions. El 1755 es posà la primera pedra de l’oval i s’inicià la cúpula, que, enderrocada per un terratrèmol el 1852, es reféu amb base metàl·lica. L’obra es completà a partir del 1916 amb una darrera tongada, que arribà fins a la façana principal.

És un edifici renaixentista, de planta de tres naus amb creuer, girola i una gran cúpula que ateny els 46 m d’altura. El campanar, de 60 m, acaba amb un templet. Moltes de les capelles foren construïdes per famílies nobles i foren dotades amb beneficis propis. La Mare de Déu de la Seu, obra de Marià Benlliure, fou declarada patrona de la ciutat el 1923, i fou coronada canònicament el 1973.

El tresor de la col·legiata té talles, pintures, orfebreria i joies, ofrena de la família Borja i d’altres nobles de la ciutat; ressalten un calze de Calixt III, un tríptic renaixentista de la Pietat, una gran custòdia, una creu processional del segle XVI i un tríptic de Jacomart.

Fou declarada monument nacional el 1931.

So i d’Aragall, Bernat (VI) de

2 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIV – 1413)

Fill de Bernat (V) de So i de Vilaragut, i de Blanca d’Aragall, als quals succeï a les senyories de Miralles, Queralt, Ansovell i Arànser. Fou capità general de Conflent i Cerdanya.

Assistí a l’expedició de Sardenya (1409) i fou governador del palau papal d’Avinyó quan Benet XIII es trobava assetjat, i hagué de capitular el 1411.

La seva néta fou Blanca de So i de Sagarriga (Catalunya Nord, segle XV)  Aportà el vescomtat d’Évol al seu marit Pere Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced, i llurs descendents empraren algunes vegades com a primer cognom el de So, bé sol, bé unit al de Castre-Pinós.

Centelles-Riu-sec i de Cabrera -varis-

2 Respostes

Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cabrera  (País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, vers 1413)  Noble. Iniciador de la línia secundària dels Centelles de Sicília. Serví el rei Martí I el Jove a Sicília. Es casà amb Constanza di Ventimiglia, comtessa de Collesano. Llur successor fou el seu fill Antoni de Centelles i de Ventimiglia.

Pere de Centelles-Riu-sec i de Cabrera  (País Valencià, segle XV – 1459)  (dit també Pere de Riu-sec)  Baró d’Almedíxer. Es casà amb Joana de Sentllir, senyora de la baronia d’Almedíxer, i fou l’iniciador d’aquesta línia secundària dels Centelles. Llurs successors es cognomenaren també de Sentllir. El seu quadrinét fou Cristòfor Carròs de Centelles i Mercader.

Castre-Pinós i de Tramaced, Pere Galceran de

6 Respostes

(Ribagorça, abans 1413 – vers 1460)

Vescomte d’Évol, baró de Guimerà, conseller i camarlenc del rei Alfons IV el Magnànim. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós, i germà de Felip (V) Galceran. El 1422 es casà amb Blanca de So, hereva dels vescomtat d’Évol (Rosselló).

Acompanyà el rei Alfons IV el Magnànim en l’expedició del 1420 a Itàlia, i aquest premià els seus serveis amb la donació de nombroses rendes reials al Rosselló i a la Cerdanya i la jurisdicció reial sobre les possessions dels vescomtes d’Évol (1424-25).

Sostingué un plet amb Bernat I de Vilamarí per la possessió de Palau-saverdera, que fou reconeguda a aquest (1454).

Fou el pare de Guillem Ramon, d’Ivany i de:

Joan de Castre-Pinós i de So  (País Valencià, segle XV – Roma, Itàlia, 1506)  Prelat. A Roma fou governador del castell de Sant Angelo. Anys després era bisbe d’Agrigent, Sicília (1479) i abat comendatari de Sant Pere de Rodes (1484). Alexandre VI el féu cardenal prevere de Santa Prisca el 1496.

Castre-Pinós, Pere Galceran de

4 Respostes

(Ribagorça, abans 1371 – 1413)

Fill d’Aldonça de Castre i Alemany. Heretà els béns materns, mentre que els fills de successius matrimonis de Bernat Galceran de Pinós heretaren les baronies d’aquest, de les quals Pere Galceran renuncià els drets (1396).

Es casà amb Joana de Tramaced i de Ahones, filla del primer matrimoni de la segona muller del seu pare, Urraca de Ahones, que aportà al seu marit, en dot, la baronia de Tramaced (Aragó).

El 1395 capitanejà tropes de reforç enviades a Sicília en ajut de l’infant Martí i dels reis Maria I i Martí I el Jove.

El succeí el seu fill gran Felip (V) Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced.

Alagó -llinatge-

3 Respostes

(Aragó, 1119 – 1413)

Llinatge. Establerta a la vila d’Alagó, de la qual adoptà el nom el seu conqueridor Lope Garcés (1119).

A partir del segle XIII adquirí importància per la participació en la reconquesta del regne de València i, posteriorment, per la intervenció en els afers italians de la corona catalano-aragonesa, especialment a Sicília.

Carbó, Jaume

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – després 1413)

XXXVII abat perpetu de Poblet. Als seus temps de monjo ja es destacà com a procurador del cenobi.

El seu antecessor a l’abadiat, Vicent Ferrer, dimití per raons d’edat i de salut el 1409. Fou l’encarregat de dur al papa Benet XIII la dimissió de l’abat i les recomanacions fetes per aquest, a favor de Carbó, al pontífex. El papa acceptà la dimissió de Ferrer i el nomenà abat.

Així hom prescindí per primera vegada de l’elecció comunitària que havia proveït fins aleshores els abadiats. Com a abat rebé donacions importants a nom del monestir, del rei Martí I l’Humà.

Durant la seva breu governació es produí a la comunitat la fugida de fra Marginet, figura importantíssima de la historiografia anecdòtica del monestir.

Potser per consciència de la il·legalitat del seu nomenament, Carbó dimití aviat, el 1413, posant el càrrec a disposició de Benet XIII. Aquest, infringint altra vegada les regles, proveí l’abadiat per nou nomenament, ara a favor de Juan Martínez de Mengucho, antic almoiner de Martí el Jove.

Aquest fou el primer abat no català de Poblet, coincidint per cert amb l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara.

Bargués, Arnau

4 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1413)

Mestre d’obres i enginyer. El seu estil es pot caracteritzar com de flamíger català.

Les seves obres més importants són: el Palauet reial de Poblet (1397) per encàrrec del rei Martí I l’Humà; la construcció de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat de Barcelona (1398-1402); l’antiga sala capitular de la catedral de Barcelona (1405-07), avui capella de Sant Oleguer i del Crist de Lepant.