Arxiu d'etiquetes: 1390

Xelva, vescomtat de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV – segle XVIII)

Jurisdicció senyorial (la primera amb aquest títol del regne de València) centrada en la vila de Xelva i que comprenia, a més, els llocs de Benaixeve, Calles, Domenyo, Benafer, Sagra, Manzanera, Figueroles de Domenyo, Loriguilla, Sinarques (després erigit en comtat), Toixa i la Torre de Castro, atorgada el 1390 a favor de Pere Lladró de Vilanova, senyor de Manzanera, que poc abans (1386) havia comprat Xelva, Toixa i Sinarques a Huguet de Bordils.

A la mort de l’onzè vescomte (1655) s’esdevingueren una sèrie de plets per a la successió, i finalment passà als Sabata de Calataiud, comtes de Real, als Azlor de Aragón, comtes de Guara, i als Silva, ducs de Miranda.

Aquest vescomtat en certs moments ha estat també denominat vescomtat de Manzanera, de Vilanova de Xelva i, finalment, vescomtat de Vilanova, que és la denominació actual.

Fontova, Bernat

Deixa un comentari

(València, 1390 – 1460)

Cartoixà. Fou confessor de la reina Maria de Castella. Refusà el bisbat de Sigüenza.

Deixà inèdites tres obres ascètico-místiques en castellà.

Cima, Pere

Deixa un comentari

(Tortosa, Baix Ebre, segle XIV – Illes Balears, 1390)

Religiós franciscà. Bisbe d’Elna (1371-77) i de Mallorca (1378-90) i confessor de Pere III de Catalunya.

A Elna aconseguí una butlla de Gregori XI que posà fi als litigis nascuts entre el seu antecessor Pere de Planella i els cònsols de Perpinyà.

Traslladat a Mallorca, a l’inici del Cisma d’Occident, reconegué l’autoritat pontifícia de Climent VII a les corts del 1381. El 1385 celebrà un sínode.

Cerdà i Lloscos, Antoni

Deixa un comentari

(Santa Margalida, Mallorca, vers 1390 – Roma, Itàlia, 1459)

Prelat trinitari. Reformà les constitucions del seu orde i en fou visitador, comissari i procurador general.

Fou també bisbe de Lleida (1449-59), cardenal (1449), inquisidor suprem, diputat per la Congregació de Regulars i canonge de la seu de Mallorca.

Escriví l’obra De educatione principum.

Borrassà -pintors-

4 Respostes

(Girona, segle XIV – segle XV)

(o Borraçà o Borraçan)  Família de pintors, segurament originaris del poble empordanès del mateix nom.

Tots consten com a domiciliats exclusivament a Girona, tret de Lluís Borrassà.

El més antic és Guillem (I) Borrassà  (Girona, segle XIV – 1396)  Pintor. Documentat des del 1360. Tingué tres fills també pintors, Francesc (I) Borrassà, Lluís Borrassà i:

Guillem (II) Borrassà  (Girona, segle XIV – abans 1390)  Pintor. Com que morí abans que el seu pare, el taller familiar fou heretat pel seu germà segon Francesc (I).

Descoll, Bernat

3 Respostes

(Catalunya, segle XIV – vers 1390)

Dignatari reial i cronista. Funcionari de la cancelleria de Pere III el Cerimoniós.

Fou un dels redactors de la Crònica d’aquesta monarca i va intervenir, sobretot, en la redacció de la primera part, escrita entre el 1371 i el 1382.

Sembla que portà el pes de la redacció general, els responsables de la qual foren el monarca mateix i altres col·laboradors, com Bernat Ramon Descavall, Arnau de Torrelles i Ramon de Vilanova.

Conesa, Jaume

1 Resposta

(Montblanc, Conca de Barberà, 1320 – Barcelona, 1390)

(o Jaume Sacoma)  Funcionari reial. Membre de la cancelleria reial des del 1342, fou secretari (1351) i després protonotari (1365) de Pere III el Cerimoniós.

Fou un dels renovadors de la prosa catalana -es conserven diverses cartes reials redactades per ell entre el 1355 i el 1360-. El 1367 inicià la traducció completa al català de la versió medieval de la guerra de Troia de Guido delle Colonne Historia destructionis Troiae (1287).

La seva prosa, clara i precisa, adaptà del llatí diversos recursos sintàctics.

Atenes, ducat d’

84 Respostes

(Grècia, 1311 – 1390)

Territori format per la Beòcia i l’Àtica. L’any 1308 passà a Gautier de Brienne, que, en guerra amb alguns senyors grecs i amb el mateix emperador Joan II Ducas, soldejà la Companyia Catalana (1310).

Un cop recuperats els castells i indrets que li havien estat arrabassats, Gautier concedí terres a una petita part dels catalans mentre ordenava als altres que sortissin del territori sense pagar-los la soldada.

Aquests, però, el derrotaren i trobà la mort a la batalla del Cefís (1311) i s’instal·laren a les ciutats, on introduïren el règim municipal català (Usatges de Barcelona). Posteriorment sol·licitaren el nomenament d’un duc al rei Frederic II de Sicília.

Primer ho fou el seu segon fill, Manfred I d’Atenes (1312-17), i després el tercer, Guillem de Sicília (1317-38), però qui de fet governava era el vicari Alfons Frederic (1317-30), que signà un tractat de pau amb Venècia (1319) i conquerí Siderocastrón, Ptiòtida i el sud de Tessàlia, amb la qual cosa quedà format el ducat de Neopàtria (1319), que en endavant aniria sempre unit al d’Atenes (ducats d’Atenes i Neopàtria).

La sobirania directa pertocava al regne català de Sicília i de manera indirecta a la corona catalano-aragonesa.

Renovada la treva amb Venècia (1331), fou vençut Gautier II de Brienne a Atenes (1335) i se succeïren en el ducat Joan de Sicília i de Caríntia, marquès de Randazzo (1338-48), i Frederic de Sicília (1348-55). Mort aquest últim, el títol ducal passà a Frederic III de Sicília, que el cedí a la seva germana Elionor, casada amb el rei Pere III el Cerimoniós. Pels Capítols d’Atenes (1380) els ducats grecs quedaven definitivament incorporats a la corona catalano-aragonesa.

Poc temps després, el florentí Nèrio Acciaiuoli començà (1385) la conquesta sistemàtica: Atenes es lliurà el 1388 i el castell de Neopàtria el 1390.

Durant aquesta època el català, fou, al costat del llatí, la llengua oficial dels ducats.