Arxiu d'etiquetes: 1336

Vilaragut i Viscontí, Antoni de

2 Respostes

(València, 1336 – 1400)

Noble. Fill de Ramon de Vilaragut i de Sarrià, i de Grandiana Visconti. Heretà possessions a Sicília, on residí de jove, i les perdé en tornar a València. Conseller de Pere III, fou alcaid de Xàtiva, i per raó de la seva participació en els bàndols familiars, hagué de restituir el càrrec (1378) i anar-se’n de València. Després assistí a la cort de Montsó (1383). Joan I el féu novament alcaid de Xàtiva (1387) i Alaquàs.

Per la seva muller, Joana Mercer i de Sentllir, filla de Mateu Mercer, adquirí la baronia d’Olocau, que vinculà el 1398. Foren els pares de Berenguer i de Ramon de Vilaragut i Mercer.

Fou un notable literat i, a més d’un tractat de falconeria, hom li atribueix la traducció al català de les tragèdies de Sèneca, tres de les quals, Tiestes, Troianes i Medea, en versió literal, i les altres, com a exposició del contingut, en forma novel·lesca, amb supressions i comentaris. Utilitzà per a aquests darrers el De genealogiis deorum de Boccaccio. Per la modernitat del llenguatge i el coneixement del món clàssic, hom ha suggerit que el traductor podria ésser el seu nét (mort el 1446), Antoni de Vilaragut i de Vilanova.

Carròs, Berenguer (I)

7 Respostes

(País Valencià, segle XIII – ?, abans 1336)

Noble. Fill de l’almirall Francesc Carròs i de Cruïlles. En la seva joventut col·laborà en la lluita de Robert I de Nàpols contra Frederic II de Sicília (1313).

Posteriorment (1323) acompanyà el seu pare a la conquesta de Sardenya i exercí per poc temps (1324) el càrrec de lloctinent reial. Fou un dels principals beneficiaris del repartiment de terres que seguí a la conquesta.

La seva primera muller fou Teresa Gombau d’Entença, germanastra de la infanta Teresa d’Entença. De la segona esposa, Geraldona de Ribelles, tingué el seu únic fill i successor, Berenguer Carròs i de Ribelles.

Centelles i de Montcada, Eimeric (I) de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Sogorb, Alt Palància, 1336)

Fill de Bernat (IV) de Centelles i de Bellpuig i de Biarnèsia de Montcada, i germà de Gilabert (V).

El 1283, amb el pare i el germà, havia de lluitar al desafiament de Bordeus, entre els cavallers defensors de Pere II el Gran contra Carles d’Anjou.

Morí d’una ferida rebuda al setge de Xèrica on acompanyà el rei Pere III de Catalunya en una expedició contra el rebel Pere de Xèrica.

En el seu testament vinculà la baronia de Centelles als seus descendents masculins i, en cas d’extinció de la seva línia, en disposà la substitució pels membres masculins de la línia de Nules.

Fou el pare de Ramon (I) de Centelles i de Montcada.

Bas -llinatge-

4 Respostes

(Catalunya, 1126 – 1336)

Casal vescomtal, fundat per Pere Udalard.

Venut el 1280 al rei Pere II el Gran, i, després de diverses donacions, el domini fou vinculat a la corona catalano-aragonesa el 1336 per Pere III el Cerimoniós i adjudicat definitivament a Bernat IV de Cabrera el 1381.

Alfons III de Catalunya

179 Respostes

(Nàpols, Itàlia, gener 1299 – Barcelona, 24 gener 1336)

“el Benigne”  Rei de Catalunya (1327-36). Alfons IV d’Aragó i II de València. Segon fill de Jaume II de Catalunya i de Blanca d’Anjou. Pel seu matrimoni (1314) amb Teresa d’Entença, neboda d’Ermengol de Cabrera, comte d’Urgell i vescomte d’Àger, rebé aquests títols i els territoris corresponents a canvi de 100.000 sous jaquesos.

En vida del seu pare va dirigir les operacions militars de la conquesta de Sardenya (1323-24). Quan morí, el succeí per la renúncia del primogènit, Jaume. El nou rei es comprometé a ajudar el seu cunyat, Alfons XI de Castella, en la conquesta de Granada, per por d’una nova invasió musulmana, però el de Castella signà la pau unilateralment amb Mohamed IV.

Malgrat haver proclamat en l’estatut de Daroca (1328) la indivisibilitat de la Confederació catalano-aragonesa, per influència de la seva segona dona, Elionor de Castella, creà per al primogènit del seu segon matrimoni, l’infant Ferran, el marquesat de Tortosa i, tot seguit, li atorgà nombrosos territoris i viles del regne de València; però l’oposició del país, i singularment dels comissionats de València, el va obligar a revocar les donacions (1332).

Alguns abusos en l’administració dels funcionaris catalans i, sobretot, les maniobres dels genovesos provocaren una revolta a Sardenya, que començà a Sàsser el 1329 i que aviat deixà reduït el domini català als nuclis urbans de Sàsser, Càller i Esglésies. Alfons III morí mentre tractava d’arribar a un acord de pau amb Gènova (1336).

A la seva mort fou nomenat rei el seu primogènit Pere III el Cerimoniós.